Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
dels tractats en aquest punt sobre l’origen dels sants i en relació amb la seua mitologia. M’incline per considerar que, com em deia, en el 2019, Pere Riutort, fes falta que el poble senzill com també la resta de la població, entengués el missatge que hi havia darrere dels relats, per damunt de si lo que es descrivia fos real o no.
Finalment adduirem la novena versió: en el blog “Lo Carranquer”, podem trobar un article, “Les festes de Sant Isidre” (https://locarranquer.blogspot.com.com/2013/05/les-festes-de-sant-isidre.html), on hi ha escrit “Sant Abdó i Sant Senén, els sants veremador i segador”. Ho vaig trobar el 13 de febrer del 2018, mentres cercava informació sobre balls parlats. I és ací on, per mitjà del llibre “Mitología cristiana”, de George Every i publicat per Edicions de la Magrana, en 1992, trobí que podrien tenir una semblança amb Caín i Abel, dos jóvens. Així, llegim que “Aquests dos joves són normalment presos com a representants de l’agricultura i la ramaderia, però difícilment es poden considerar formes de vida alternatives fins que el nòmada portés els seus ramats al desert. L’agricultura mixta d’alguna mena és més antiga que la vida nomàdica, i aquesta història sembla venir d’una comunitat amb un camp per a collites i ramats” (p.33).
Sobre el fet del naixement de les versions cristianes sobre els Sants Abdó i Senent, podem partir, igualment, del fet que, com indica George Every (però en relació amb la Llegenda de la Creu), “en les primeres notícies de descobertes fetes al Gòlgota per la mare de l’emperador Constantí, l’emperadriu-vídua Helena, cap a l’any 326, no hi ha cap referència a restes de la veritable creu. La referència més antiga que hi ha, en un sermó de sant Ciril de Jerusalem, a mitjan segle IV, parla ja de fragments escampats per tot el món. Al final del segle coneixem ja la història de les tres creus diferents trobades al Sant Sepulcre o a prop, amb la inscripció original de Pilat: ‘Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus’” (p. 57), un fet semblant al de la vinculació dels Sants de la Pedra, per exemple, a l’agricultura, de què no hi ha cap escrit (almenys, fins ara, que en tracte aquest tema i que siga del segle III, ni tampoc del segle IV).
En tot cas, i amb açò tanquem aquest apartat sobre els Sants de la Pedra i lo mitològic, com assenyala George Every en la seua obra “Mitologia cristiana”, quan trau a relluir el tema de les passions de màrtirs i altres, “Algunes descripcions de màrtirs cristians primitius depenen en part de notícies oficials del seu interrogatori davant de magistrats o de testimonis directes. Moltes més poden haver estat compostes amb l’ajut de descripcions anteriors d’aquesta mena, però es poden haver transformat per l’exercici de la imaginació devota en petites novel·les històriques. Un tipus molt considerable de fets i passions dels màrtirs són realment creacions de l’art de l’hagiògraf, treballant com a màxim amb un nom, una catacumba, i una dia de commemoració, i sovint amb una catacumba sense un nom, o amb una festa local que ha de ser transferida d’un déu o d’una ninfa a un sant o sants” (p. 94), paraules que s’ajusten molt al tema dels Sants de la Pedra. En aquest sentit, agraesc el suggeriment, indirecte (perquè no anava acompanyat de cap paraula), de Martirià Brugada. El sentit comú em feu pensar que hi hauria un llibre amb aportació interessant i, es confirmà aquesta hipòtesi.
d) Origen i significat dels noms Abdó i Senent
A més, si partim del significat etimològic137 dels noms dels dos sants, derivats de l’hebreu, hi ha que Abdó, segons distintes fonts d’Internet, en hebreu, vol dir “el molt servicial”138, “serf”139 , “el servidor de Jesús”140, “serf de Déu”141. En canvi, Senent equival a “la punta de ferro de la fletxa o de la llança”, “pur, net, destil·lat” i, també, “l’innocent, el qui fa honor a la seua puresa, el bondadós”, a més que podria provenir del grec Zen, sobrenom de Júpiter en grec142. I, en els dos noms, com ja hem vist, a partir de l’hebreu. Senent també apareix com “tall de l’espasa”143 i, fins i tot, com a “regal de Déu”144 (en hebreu), “relacionat amb Déu”145 (en grec). Cal afegir que no hem trobat cap article sobre els Sants de la Pedra en què es dedique un apartat a la procedència lingüística i al significat dels noms Abdó i Senent. Tot i això direm que, en l’article “Imatge dels nostres sants (XXI). Sant Abdó”, publicat en la pàgina 3 del “Full Dominical” (no. 3581) de l’arquebisbat de Tarragona (https://www.esglesiadetarragona.cat/wp-content/uploads/2018/10/fd3581Catala.pdf), i signat per Sofia Mata de la Cruz (amb qui contactí en juny del 2019), sí que hi ha informació sobre el significat del nom Abdó (en línia amb la que ja havíem trobat en març del 2017) com també informació nova, relativa a l’origen, per motius de pronúncia, dels noms familiars (Nin i Non), cosa que representa una novetat: “Curiosament, a Catalunya, on des de temps molt antics se li tenia molta devoció junt amb sant Senén, la dificultat de pronunciar els dos noms va derivar en l’apel·latiu ‘Sant Nin i sant Non’ o bé ‘Sant No i sant Ne’”. Els comentaris sobre Sant No i Sant Ne, la veritat és que em fa pensar que no es corresponen a Catalunya; i, per un fet ben simple: no m’ho ha comentat cap amic de Facebook de Catalunya, ni cap de les persones vinculades a lo religiós i que, d’alguna manera, han tractat més el tema dels dos sants. Tot i això, acollírem amb interés la informació.
ABDÓ. En primer lloc, aquest punt sobre els noms em porta a pensar que “Abdó” estaria relacionat amb el penjoll de raïm, amb el triangle invertit, amb lo que va cap a la terra, amb la dona, és a dir, amb lo que, fins i tot, bíblicament (Mt 1,38), apareix com l’esclava del Senyor: “Maria va respondre:
-- Ací em tens. Sóc l’esclava del Senyor. Que Déu ho faça tal com tu dius.
I l’àngel se’n va anar”. La Mare de Déu, a més, sovint, apareix de color blau, en representacions pictòriques, color associat a la passivitat, a la calma, encara que, més d’una vegada, li acompanya el roig clar. Aniria, una vegada més, en la línia simbòlica de Sant Joan Baptista, l’aigua i la dona, festivitat que es celebra el 24 de juny, tres dies després d’iniciar-se l’estiu. Fins i tot, podríem relacionar-la amb la vulva, ja que, històricament (sobretot, abans de la introducció del cristianisme, estava vinculada al triangle invertit). Així, en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, de Francisca Martín-Cano, hi ha que, entre els diferents motius relacionats amb vulves, que poden presentar-se en l’art prehistòric, per exemple, hi ha “la Vulva húmeda y referida al Delphis/Vientre/Útero de la Diosa, Origen de la Vida y que producía la Fertilidad (lluvia). (...) su Vulva dejaría caer la Fertilidad (símbolo propiciador de agua: que surge de la Vulva, de las Mamas, de los Ojos… de la Diosa, y produciría la germinación de la semilla (…)” (p. 223).
I, fins i tot, si partim de la recerca “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/53422/1/Imma%20Dasi%20Estelles.pdf), estudi d’Imma Dasí Estellés, en què es parla sobre diferents festivitats estiuenques, entre elles, la dels Sants de la Pedra, veiem que la figura de la mare, en Bétera, apareix simbolitzada per les “obreres casades”, de manera semblant a la Mare de Déu al llarg dels evangelis, malgrat la virginitat de la Mare de Déu, virginitat que, partint del llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, vol dir que “en la Antigüedad se usaba a veces el término ‘virgen’ para designar no sólo a la mujer que todavía no había tenido experiencias sexuales, sino también