Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
que aclareixen, com ara, el nom de la població “Còrdova”, abans esmentada, i, en el seu lloc, n’hi ha dues relacionades amb Pèrsia i no, per tant, amb Hispania: “Corduba (o Cordula110, com altres anomenen)”.
El capítol primer d’aquesta obra de Joan Baptista Anyés, en el seu inici, que pot recordar-nos el de moltes rondalles i en què no diu el nom dels pares d’ambdós sants ni quan visqueren, diu així:
“CAPÍTOL PRIMER
De la vida dels gloriosos màrtirs Abdó i Senén
Entre innumerables gloriosos màrtirs que, per Jesucrist morint, la mort venceren en la persecució deciana i foren coronats de gloriós martiri, foren els gloriosos germans i prínceps persians Abdó i -Senén, els quals, essent de reial llinatge dels reis de Pèrsia, tenien la seua senyoria en la ciutat de Corduba (o Cordula, com altres anomenen), en els confins de Pèrsia, que a la part de ponent amb el regne de Babilònia de la Caldea confinen. Eren anomenats els títols d’aquells reguli o subreguli, que vol dir ‘reiets’ o [‘] sots reiets’, com en el reialme de Nàpols són nomenats prínceps, que són títols i dignitats de fills de reis (...) que entre els llatins i antics no s’atorgaren sinó a fills de reis i principals senyors de la dita ciutat de Corduba, o que en aquella tingueren principal senyoria”.
I, poc després, passa al capítol segon.
Per tant, com escriu, per exemple, Martirià Brugada, en la seua obra sobre els sants, “eren dos joves germans de la noblesa persa i estaven investits del títol de virreis. Tots dos eren cristians” (p. 12).
Fins ací podria semblar coherent. Però afegiré que, en un correu electrònic que Martirià Brugada m’envià el 30 de març del 2017, en resposta a u que li havia escrit, jo, eixe dia, ell escriu textualment:
“(...) La meva tendència (més d’acord amb Francisco Javier Delicado Martínez) és vincular els dos sants al simbolisme del dia i de la nit. Així, no és estrany que, inicialment, iconogràficament també es puguin identificar els mitraics CAUTES I CAUTOPATES, com també als Dioscurs, al Yin i Yang...
Altres sants populars sí que possiblement poden assumir més clarament la representació de la dualitat humana home/dona, començant òbviament per Adam i Eva, Jesús i Maria, Iscle i Victòria, Julià i Basilisa i altres (...)”.
Però, lo més curiós és que aquestes línies fan que els sants passen al simbolisme, de què no diu res, amb paraules semblants a aquestes, en el llibre “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma” (editat pel Centre de Pastoral Litúrgica, en Barcelona, en la primera edició, del 2004). Ja en parlarem, sobre el tema dels diòscurs, en el punt següent, relatiu a l’etimologia dels dos noms.
Sobre la possibilitat que ofereix Martirià Brugada, direm que, Francisca Martín-Cano, en l’apartat “IV. F- Efigies gráficas de mujeres soles o en grupos”, del llibre “Arqueología feminista ibérica”, escriu que “Nuestras ancestras de la Península Ibérica nos han legado desde el Paleolítico (…) testimonios artístico de dualidades femeninas de similar edad (…). Y otras dualidades son de estilo Naturalista figurativo. Serían representativas de dos Sacerdotisas Geminales, dos amigas de corazón vinculadas, con las que darían modelo para que practicasen ritos propiciatorios de la Diosa Andrógina” (pp. 325-326), detalls que s’ajusten molt a la literatura escrita (però des de la visió cristiana) sobre els Sants de la Pedra: dos, d’edat semblant (setze i quinze anys), i que anaven junts i que s’estimaven. Tot seguit afig un fragment que pot recordar-nos Demèter i Persèfone: “Y nos legaron también la pareja de madre e hija adolescente, que objetivaban la descendencia matrilineal” (p. 325). Demèter seria la mare i, en canvi, Persèfone, la filla adolescent. A més, pot recordar-nos... la constel·lació Bessons, també vinculada (per la semblança, que no per la tradició) als Sants de la Pedra mitjançant Càstor i Pòl·lux, dos germans bessons, de la cultura romana.
Així mateix, direm que, en cas de ser, com escriu Martirià Brugada, “joves germans de la noblesa persa i estaven investits del títol de virreis”, un títol clarament important, haurien d’aparéixer els seus noms, com a mínim, amb entrades i en articles, per exemple, referents a l’Imperi Sassànida i les primeres guerres contra l’Imperi Romà. A més, tenint present el moment històric en què se’ls situa i que l’emperador sassànida Sapor I (241-272) regnà durant un període que inclouria la mort dels sants Abdó i Senent com també que Sapor I “penetrà profundament en territori romà, tot conquerint Antioquia (Síria) entre el 253 i el 256, i derrotà els emperadors romans Gordià III (238-244), Filip l’àrab (244-249) i Valerià (253-260)”, atenent a la informació en Viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_Sassànida). Igualment, afegiré que Deci fou emperador romà entre el 249 i el 251. Deduïm, doncs, que no era precisament un moment fort, militarment, en l’Imperi Romà.
A més, si haguessen mort en temps de l’emperador Deci o de Valerià, això és, entre el 249 i el 260, com a mínim, els seus noms apareixerien relacionats a la mort de fills del sassànida Sapor I (241-272) o, si més no, amb un colp fort a la noblesa persiana, cosa que no sembla que vaja en eixe sentit.
Així mateix, ¿com s’explicaria que fossen dos els que portassen el títol de virreis (com escriu Jacopo da Varazze, en la “Llegenda àuria”, del segle XIII) o de prínceps, com ho fa Joan Baptista Anyés, en l’inici de l’obra (“foren els gloriosos germans i prínceps persians Abdó i Senén”) i que, en canvi, només u fos, en el futur, el successor de l’emperador, encara que no ho comente l’autor en cap moment, i que, a més, fossen cristians, quan la religió oficial de l’imperi sassànida no era el cristianisme? Detalls com aquests no els trobem explicats en cap de les fonts de què hem tret informació per a l’estudi, ni tan sols en l’obra “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”.
Així, en la “Llegenda àuria” (pp. 43-44), en castellà en el llibre, en dues ocasions se’ls considera virreis, és a dir, l’equivalent a governant (en nom del rei) i que vindria a continuació del títol de príncep, una espècie de governador civil, com diem a hores d’ara. Els virreis eren els representants reials en un territori, com ho podem veure, per exemple, en la Corona d’Aragó, com ara, durant els segles XVI i XVII. I, si partim del capítol del llibre de Joan Baptista Anyés, que hem escrit abans, reben els qualificatius següents en valencià: “germans i prínceps persians”, “reiets”, “sots-reiets”, “germans prínceps”, “prínceps”, “senyors prínceps”. És a dir, no els concedeix el títol de virreis, encara que comente que hi ha persones del regne que podien portar el títol de “reguls o subreguls; que entre els llatins i antics no s’atorgaren sinó a fills de reis i principals senyors”. A més, Joan Baptista Anyés, poc després de començar el capítol primer, escriu “essent de reial llinatge dels reis de la Pèrsia”.
Ara bé, hi ha que José Jaime Brosel Gavilá, capellà de Carpesa, en un escrit publicat en el llibre sobre la Festa d’Acció de Gràcies en Carpesa, “Extensión de la devoción a los Santos Abdón y Senén”, es desvia de lo que, popularment, sol aparéixer en la versió oficial (virreis, reis, nobles, etc. i, més d’una vegada, fills dels reis de Pèrsia) i, a més, addueix informació nova (la que podríem qualificar de tercera versió), però sense fer-ne esment de les fonts: “Abdón y Senén habrían nacido en Persia, a inicios del siglos III, posiblemente en el seno de alguna familia noble, hasta el punto que ellos mismos se separan de la fe de sus mayores, y convirtiéndose al cristianismo, piden ser bautizados. Su conversión se traduce en un estilo de vida que llama la atención a sus coetáneos, caracterizándose por sus numerosas obras de caridad” (p. 67). ¿D’on trau aquesta informació, tan diferent de la de la “Llegenda àuria” , de la de Joan Baptista Anyés o de la comentada per Martirià Brugada, capellà encuriosit per la vida dels Sants de la Pedra, com manifesta en la introducció del seu llibret, en escriure que “És així com, observant la devoció que els professava el meu pare i que encomanà al[s]seus fills, vaig començar a preguntar-me pel perfil dels sants Abdon i Senén” (p. 3)? Recordem que