La veïna del costat. Yewande Omotoso
per no trucar a l’Hortensia immediatament. Malgrat l’entusiasme que sentia davant d’aquesta nova solució, estava prou serena per saber que seria un gest inapropiat. S’hauria d’esperar una mica, tot i que no disposava de gaire temps. I també hauria de persuadir l’Hortensia amb bones paraules sense despertar sospites. Fins i tot amb el marit que se li acabava de morir, aquella dona era tan aguda com un punxó.
Massa nerviosa per sentir-se ridícula, la Marion va tornar a carretejar el quadre escales avall i el va col·locar al costat de la porta d’entrada. Es va preparar un te mentre permetia que el regust de la seva idea li anés impregnant la ment. La idea era perfecta. Evidentment, no diria que estava arruïnada (Déu nos en guard, d’això, era millor fer veure que l’alarma estava espatllada o alguna cosa així). Hortensia, que em podries guardar això? És el més valuós que tinc i... seria horrible si li passés alguna cosa... si entra algú i ho roba... Et faria res...?
Sí, és clar que discutien, però al llarg dels anys s’havien fet uns quants favors. Tres, concretament. En Peter havia demanat consell a en Max i ell li havia passat certa informació en veu baixa sobre unes accions. Quan el preu es va triplicar, en Peter va regalar als Agostino mig impala que havia caçat ell mateix. La Marion va quedar horroritzada, però al final va haver d’admetre que la carn de l’altiplà del Karoo tenia un gust deliciós. I abans de morir, en Max els va oferir un altre consell financer que també va funcionar. Per què el seu marit era capaç d’ajudar els altres a fer diners i al mateix temps perdre tots els que tenia? De tota manera, la qüestió era que els James tenien un deute amb els Agostino. Havia arribat el moment de reclamar els favors.
Aquesta idea va tranquil·litzar la Marion, i li va donar una calma que feia mesos que no sentia, des que havia tingut notícia de les acrobàcies financeres d’en Max. La inevitabilitat de la bancarrota havia sorgit a la superfície de la mateixa manera que el fantasma tan sols apareix quan el cos ja està mort i enterrat.
Evidentment, per demanar ajut a l’Hortensia s’hauria d’empassar l’orgull, però a la llarga aquesta ferida acabaria tancant-se; era un petit preu a pagar a canvi de no morir enmig de la misèria. La Marion va començar a assajar les paraules que faria servir, i amb els binocles es va dedicar a observar la casa de la seva veïna, el número 10 de la Katterijn Avenue. Li resultava difícil pensar-hi objectivament, perquè des que ja feia més de cinquanta anys que havia començat a dibuixar-ne les primeres línies en paper de calcar, la casa del número 10 era seva.
Le Corbusier afirmava que una casa era una màquina per viure-hi. La Marion, tot i que el cap de projectes de l’assignatura es va posar a riure, va exposar la seva opinió: Que no tenim ja prou màquines? És necessari comparar-ho tot amb peces i cables perquè tingui algun valor? Una casa és una persona, va argumentar amb el so de fons de les riallades de la resta de la classe. Però va continuar insistint-hi i va presentar el projecte de fi de curs. Què és dissenyar una casa sinó l’estudi de l’armadura, de les disfresses i de les aparences? Era la forma més íntima de crear un espai, el màxim que un arquitecte es podia acostar a fer una representació. Interessant, interessant, havia dit el professor, però no està prou argumentat. La Marion va pensar que aquell home era idiota, amb una ment més estreta que una fulla de pi, així que no va permetre que la tèbia resposta del professor ofegués el seu propi entusiasme. Volia dissenyar cases de la mateixa manera que les altres noies de la seva edat volien tenir fills.
Així doncs, com et pots presentar davant d’una persona que t’ha pres el teu propi fill i demanar-li que t’ajudi en un assumpte tan delicat? Amb gràcies i sisplaus, és clar. La Marion els va assajar mentalment, però els mots no li sortien, ni tan sols fent-ho a poc a poc. Tret que hi hagués alguna altra manera de fer-ho... Podia anar al funeral, per exemple, fer una mica el paperot. Va començar a rumiar els passos que havia de seguir. Aleshores va sonar el telèfon.
—Sí, reina... Sí, volia saber... Ja ho entenc... Tampoc t’he demanat tants diners, Marelena. Ni tan sols he esmentat cap quantitat. Només volia saber si en el cas que... Bé, ja pots dir al teu maridet que no necessito els seus diners. A més, tinc una idea, així que és possible que finalment no necessiti el teu ajut... Ja t’ho explicaré quan ho tingui tot pensat... Què vols dir, que soc tan... Ja ho sé, Marelena, però... Sé que n’ets conscient... Vinga, adeu.
La Marion va contemplar el quadre. Enviar flors, anar al funeral i després esperar uns quants dies. I en el moment adequat, atacar. Valia la pena intentar-ho.
La Marion va tornar al porxo i es va beure el te, però ja s’havia refredat i l’únic gust que notava era el de la bilis. Després de finalitzar el projecte del número 10, després que els noruecs ja hi haguessin anat a viure, res no havia estat capaç d’alleujar la sensació d’enfonsament que restava al fons del ventre de la Marion. Ni el casament amb en Max, ni un fill rere l’altre. Ni muntar el seu propi estudi. Res.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.