La veïna del costat. Yewande Omotoso
ni l’otomana ni la tassa de xocolata desfeta podrien fer res per millorar-la. Se n’hauria d’anar a dormir, que demà seria un altre dia.
I pel que feia a la seva pròpia mare —va pensar l’Hortensia mentre assaboria la bilis recreant-se en com se li acumulava a la punta de la llengua—, aquella dona, mentre encara era viva, només era capaç de fer una pregunta a l’Hortensia any rere any després de casar-se amb en Peter: «Quan em donaràs nets?».
L’Hortensia va entrar. Les infermeres no s’havien molestat a encendre cap dels llums de baix. Va tancar la porta de cop, cosa que li estalviava haver d’anunciar la seva presència amb paraules i tenia com a conseqüència que, just en el moment que s’hagués tret la jaqueta i posat les sabatilles, aquelles dones ja baixarien les escales, amb les bosses i els accessoris que duen les infermeres. Donarien alguna instrucció per passar la nit i se n’anirien; l’Hortensia estaria tranquil·la i en Peter podria progressar vers la mort sense impediments. Quanta dignitat que havien arrabassat a la mort!, reflexionava l’Hortensia alhora que tornava a desitjar la xocolata desfeta, amb l’oïda amatent al so inconfusible que feien els esclops d’infermera baixant l’escala.
—Senyora James, és vostè?
Havien passat a formar part de la casa. Des que en Peter ja no parlava i qualsevol moviment per part seva requeria tot un procés de persuasió, l’hospital havia enviat dues infermeres diàriament. Quan van suggerir una infermera de nit, l’Hortensia s’hi va resistir. «A les nits no», havia dit. Fins i tot ho havia demanat per favor.
—Soc aquí. —Preferia no parlar-hi directament, però elles hi insistien. En general, a la gent li agrada parlar amb les persones grans.
—Ha anat bé el passeig? —Una de les infermeres (els noms anaven i venien, com el moviment de la respiració) estava palplantada davant la porta del guarda-roba.
L’Hortensia va preferir ignorar la pregunta.
—Alguna cosa que hagi de saber? —va preguntar en canvi, mentre feia una boleta amb els mitjons i els posava dins d’un cistell baix i rabassut de color marró.
—Està bé, ara dorm. Li hem donat les medecines per passar la nit. No hi ha cap motiu per preocupar-se. Demà serem aquí a primeríssima hora.
L’Hortensia va observar com aquella dona tan trempada sortia fent saltirons; la seva companya va sortir tot seguit i ambdues se’n van anar.
En Bassey ja sabia que cada dia, abans d’anar-se’n, li havia de deixar preparada la llauna de cacau per fer-se xocolata desfeta, així com la seva tassa preferida, que era d’un color com de guix, semblant al d’un eriçó de mar blanc, sense dibuixos ni lletres gravades. L’Hortensia va remenar la tassa, gaudint del tacte del gravat que hi havia en la diminuta cullereta de plata de l’any 1942. Va recordar una anècdota que li havia explicat una amiga de feia molt temps sobre el seu oncle, que era xef. Aquell home tenia la fama de menjar-se un tomàquet a rodanxes i saber dir si estava tallat amb els seus coberts de plata o bé amb qualsevol ganivet ordinari; era capaç de detectar-ho. L’Hortensia va fer un glopet, va encendre l’interruptor del llum i va anar cap a l’otomana. La seva vida estava plena de càrregues. L’únic consol que li quedava era poder apreciar les coses boniques, les coses correctes i impecables.
Quan la Marion es va adonar que estava totalment arruïnada, el seu primer pensament va ser: i ara com me’n surto? En Max era el que se sabia totes les martingales, però mira com va acabar la cosa. Però aleshores es va recordar del quadre.
La Marion va donar el matí lliure a l’Agnes, fent veure que no es fixava en l’expressió atònita de la cara de la dona. Volia buscar per tota la casa sense que l’Agnes es fixés en ella, comencés a sospitar i li fes preguntes. Segons li havia explicat l’advocat, la primera onada de creditors arribaria al llarg de les setmanes següents. Els havia estat donant allargues tant de temps com havia pogut.
La Marion es va enfilar per les escales que anaven a les golfes, arrapant-se a la barana; no li agradava la tensió que notava al taló d’Aquil·les. Segurament voldrien quedar-se la casa. Va obrir amb un cop la porta reinflada. Estava així per culpa de les humitats, per les pluges d’aquell cap de setmana del 98 en què havien estat fora i quan havien tornat s’havien trobat tota una sèrie de catifes fetes malbé. Les teranyines se li enganxaven a les galtes mentre ella intentava treure-se-les de sobre sense aconseguir-ho.
—La mare...!
Només la desesperació havia pogut dur-la fins aquí dalt. Hi entrava un raig de llum que era gairebé palpable, com si es tractés d’un sentinella. La Marion va veure la lluïssor del marc daurat del petit retrat que hi havia amagat. Eren els seus pares vestits de nuvis, fent el posat de la gent que té por però que ha après a dissimular. Quan va endreçar l’habitació de la seva mare (el seu pare ja feia deu anys que era mort), es va endur una sorpresa en trobar aquell retrat, que s’havia conservat desafiant la realitat del seu divorci. Per què la seva mare no se n’havia desfet? I aleshores ella mateixa, la Marion, va descobrir que també era incapaç de llençar-lo. Era com si aquella fotografia, aquell record del passat, tingués algun poder màgic.
La Marion va contemplar els dos rostres que apareixien al retrat i va fer una ganyota. Seria un procés dur, el millor seria evitar els problemes al màxim. Caram, ara sortia la maleta plena de vestits d’en Max! La Marion va fer equilibris en els espais que quedaven entre tants objectes que s’hi havien anat acumulant al llarg dels anys. De fet, tan sols necessitava una sola cosa. Va anar fins a una pila de caixes; estava segura que l’havia amagat allà. Aleshores va tenir un ensurt en sentir un soroll com si algú rasqués, i es va sentir alleujada d’haver tancat la porta de les golfes.
—Alvar! No entris!
El gos va continuar rascant uns moments, però després la Marion va sentir que fugia avall per les escales. Més tard li donaria menjar.
Es va obrir pas fins a la paret del fons, angoixada imaginant-se que la trobarien enterrada sota una muntanya de caixes i de fotos de persones esporuguides. El quadre era allà. Uns músculs que ella no havia notat que estiguessin en tensió es van relaxar de cop. Per precaució, l’havia embolicat amb plàstic de bombolles, però tot i així es va adonar que havia comès l’error de deixar-lo aquí, a les golfes. Es va sentir alleujada quan va comprovar que no tenia desperfectes. Si en Max tenia raó, aquesta pintura valdria prou diners perquè li duressin fins que es morís, però l’hauria d’amagar durant els propers mesos, o com a mínim durant el temps que s’allargués la rapinya. La cacera. Va aixecar el quadre i el va trobar suficientment lleuger per endur-se’l. Va retrocedir fins a la porta de l’habitació, fent esforços per no haver de veure els seus pares i amb les galtes vermelles per la vergonya.
Un cop a baix, més que sentir, va notar una commoció. Des de l’stoep de l’entrada, va veure que l’ambulància aparcava al costat del número 10. Ja havia estirat la pota, aquell home? L’Alvar se li va cargolar a la falda mentre ella observava el que passava, mig distreta. Pensava en el quadre, en com amagar-lo. Van treure una llitera de casa de l’Hortensia. Hi havia un cos totalment tapat. La Marion estava massa angoixada per la bancarrota i pels advocats per poder gaudir de la desgràcia de la veïna. L’ambulància se’n va anar, seguida de l’Hortensia amb el cotxe. Semblava més irritada que trista.
—Senyora?
—Ai, Agnes, mare de Déu, quin ensurt! Has tornat molt aviat.
—Em sap greu haver-la espantat.
La Marion es va fixar que l’Agnes observava el paquet polsegós embolicat amb el plàstic de bombolles que tenia al costat.
—Bé, tant se val. Ves fent la feina.
Un cop va tenir l’Agnes ocupada a la cuina, la Marion va tornar a arrossegar el quadre escales amunt i el va repenjar contra la paret de la seva habitació. Però li tornava la mirada, i ella el volia tenir a prop, però fora de la vista. Potser sota el llit. Es va agenollar i va apartar les sabatilles (sempre ben arrenglerades, com si estiguessin fent guàrdia). Sabia perfectament que tenir el quadre rondant per casa era estúpid: l’advocat ja l’havia