.
de setmana. Potser no era exactament perquè el trobés a faltar, sinó perquè necessitava la seva presència. Va descobrir que tenir fills era dur, i volia que ell hi bregués juntament amb ella. El que rebia a canvi —els diners i les immenses comoditats que comportaven la feina d’en Max— no n’arribava a compensar les absències.
Tot i així, i això li feia molta ràbia, quan en Max era a casa la Marion s’adonava de la facilitat amb què estimava els seus fills i ells hi corresponien. Envejava d’en Max la vida ordenada, els pantalons i les americanes acabats de planxar i els viatges de negocis. Per a ell, les coses eren molt menys complicades. No semblava que s’adonés del to manipulador dels plors de la Marelena, de la necessitat de mantenir una actitud estoica i esperar que deixés de plorar. Si l’Stefano es feia pipí al llit, per a en Marx això no tenia cap importància. I tot i que el nas de la Selena era bastant gros, en Max ho trobava còmic. (Tanmateix, es va ofendre una mica quan va veure que la Marion mirava els àlbums de fotos de la seva família i assenyalava el nas de la germana de la seva àvia: «Ha!», va dir ella amb un to triomfal.) Però en general, segons en Max, aquests detalls no comptaven. En lloc de trobar un marit i un pare, la Marion s’havia quedat una ràfega de vent: un vent agradable quan hi era, plaent, però itinerant i amb poca substància.
I també hi havia altres coses, com ara les fines arrugues de la vida, les negociacions fetes amb peus de plom. En una ocasió, l’Agnes li havia demanat si podia portar a la feina la seva nena, que amb prou feines caminava; la guarderia on solia deixar-la estava tancada durant uns dies, i no hi havia cap problema, oi? La Marion s’hi va negar, però l’Agnes es va posar a plorar i aleshores el nadó de la Marion (era l’Stefano o la Marelena?) també; n’estaven molt, de l’Agnes. Així que la Marion va haver de cedir, però durant alguns dies va estar força nerviosa. En Max estava de viatge i li va telefonar.
—Però què et preocupa, exactament?
—És que... no ho entens? Que t’he d’explicar les coses cada vegada?
Malgrat el ressentiment silenciós de la Marion, a la pràctica no discutien gariebé mai.
—No vull que discutim. Escolta, què vols?
—Em penso que... si hi ha un altre... un nen petit per aquí... això la distraurà, n’estic segura. La distraurà de la seva feina.
La Marion va sentir una punxada de vergonya; s’estimava més no dir-ho en veu alta, però el fet era que no volia que els seus fills juguessin amb aquella nena negra, no volia que es toquessin. Però és clar, no ho podia dir perquè, si s’expressava en veu alta, aquest sentiment seria explícit i ja no podria ignorar-lo. La ignorància resultava infinitament més fàcil i, almenys de moment, factible.
—Doncs aleshores digue-li que no —va dir en Max. Probablement estava assegut a la vora del llit de l’habitació d’algun hotel amb les cames encreuades—. Digue-li que t’has adonat que la cosa no anirà bé.
Parlava amb veu tranquil·la, exposant la solució com si en tingués d’altres de reserva. No era d’aquells que té la necessitat constant de controlar totes les facetes de la seva vida, sinó que, pel que semblava, cadascuna era capaç de mantenir-se per si sola dins dels seus límits.
La Marion no parava de donar-hi voltes. La raó per la qual no havia volgut que l’Agnes portés la seva nena a casa era perquè hauria estat una distracció; aquest era el motiu principal. I la raó per la qual havia suggerit que l’Agnes no es rentés la roba juntament amb la bugada de la família era perquè el més lògic era mantenir les coses separades. Per què havien de complicar la bugada? Ho va explicar a l’Agnes a poc a poc, amb calma, però durant unes quantes setmanes es va assegurar que seguís les seves instruccions. I la raó (això responia a una pregunta de la Marelena) per la qual l’Agnes tenia un nyanyo al cap era perquè els negres eren perillosos i la policia s’havia pensat que l’Agnes era un d’aquells negres. No, l’Agnes no era perillosa. Sí, la majoria de negres eren perillosos i causaven problemes. No, l’Agnes no portava cap problema. No, no era injust. De fet, era molt just; la vida era justa!
Possiblement la vida era molt justa, però de fet se li estava descontrolant. De mica en mica, les energies de la Marion s’abocaven cada cop més a mantenir-ho tot sota control. Tanmateix, com més temps passava en Max fora de casa i com més grans es feien els fills, més porosos es tornaven els límits. Els nens feien preguntes, i la Marion era intel·ligent i perfectament capaç de respondre-les, exceptuant el fet que les preguntes que feien els nens solien adoptar la forma d’un zig-zag. Les platges de negres tenen la sorra negra? Si aquest banc és perquè hi seguin els negres, per què està pintat de blanc? Tot això creava tot un garbuix mental a la Marion. Encara tenia el despatx, però cada cop es feia més i més difícil (i amb en Cumfred sempre vigilant) ser una persona normal, amb els límits intactes.
De jove, s’havia explicat a si mateixa el seu país d’una manera determinada, però ara els seus fills es negaven a acceptar-la. Amb totes aquelles preguntes insistents tenia més dificultats a fixar-se només en allò que li resultés més còmode i seguir desviant la mirada d’allò que preferia no haver de veure. En aquesta batalla, la Marion va perdre qualsevol possibilitat de ser feliç. I donat que sempre és més fàcil barallar-te amb el teu marit que amb el govern, la Marion va emprendre una lluita silenciosa contra en Max, usant com a artilleria l’amor que sentia ell envers els fills. I no deixava d’observar el número 10, esperant.
A mitjans del 1994, el número 10 es va tornar a posar a la venda. Quan la Marion va aconseguir esbrinar totes les dades del cas, va saber que la matriarca de la família holandesa s’havia mort i, juntament amb ella, se n’havia anat també la intenció de la família de mantenir un peu posat a l’Àfrica. La Marion treia foc pels queixals perquè els holandesos no li havien comentat mai que volien vendre, així que va arribar a la conclusió que ho havien fet per despit; havien celebrat prou sopars perquè sortís el tema per casualitat, però no, al final la transacció s’havia fet mig d’amagat. I així, un bon dia la Marion es va despertar i es va trobar una dona negra, amb els cabells grisos i curts, pràcticament sense pits i amb una cintura magra, dirigint tota una orquestra de bastaixos amb gesticulacions exagerades. Comando, aquest va ser el mot que li va venir al cap aquell matí fred mentre mirava la dona des de darrere la finestra balconera, a través de la qual es veia l’stoep del número 10, que donava al nord.
Era tot un insult: de cop i volta apareixia una negra a la casa que, durant tants anys, la Marion havia somniat que seria seva; més ben dit, una casa que per dret era seva i de la qual altres persones insistien a apropiar-se. A més a més, resultava que la dona era una espècie de celebritat local. La Marion no havia sentit mai a parlar de l’Hortensia, però la Sarah Clarke s’hi havia referit com si fos un guru del disseny. Segons la Marion, allò era impossible. Va interrogar la Sarah perquè n’hi donés més detalls: pel que semblava, una amiga dels holandesos havia comentat alguna cosa de disseny tèxtil. «Què vols dir, que confecciona roba?», havia preguntat la Marion a la Sarah, massa emprenyada per dissimular amb fredor una curiositat plena de fúria. Al cap d’una setmana, ho va estar comentant com qui no vol la cosa amb la bibliotecària. «Tenim una nova veïna, Marion. Es dedica al disseny, com tu, ves quina casualitat.» La Marion havia somrigut amb una expressió que, esperava, manifestés desinterès. «No siguis beneita, Agatha; soc arquitecta i pel que em dius ella és més aviat una mena de modista.»
Ves quina casualitat, però. Per començar, la Marion havia dissenyat la casa d’una altra persona com si fos la seva, després s’hi havia instal·lat a viure pràcticament al costat però sense poder posar-hi els peus, i això s’havia convertit en una obsessió. I ara, una vegada més, perdia aquell trofeu esquiu davant d’algú que feia gargots i que d’allò en deia disseny. Pel que feia al marit, la Marion va suposar que es tractava de l’home blanc, un dels blancs més alts que havia vist en sa vida. El primer dia gairebé no se’l va veure, però de tant en tant apareixia i es dedicava a anar al darrere de la seva dona mentre li oferia un got amb un refresc, un telèfon sense fil o una plàtera de fruita. Els binocles de la Marion eren un regal dels nets, tot i que ella no havia tingut mai cap intenció d’utilitzar-los per observar ocells. Espiar els veïns era molt més entretingut. Excepte aquell matí,