La veïna del costat. Yewande Omotoso
dona li va oferir un somriure incòmode. Mentre la Marion buidava la compra damunt del taulell, li va semblar necessari explicar a la Precious per què havia comprat cada cosa:
—Això és per al senyor Agostino, que té problemes de panxa. Ah, i això és per a la meva neta; una mica capriciosa sí que ho és, aquella criatura: només li agraden d’aquesta mena, i no hi ha manera que se’n mengi de l’altra. Això és per a l’Agnes; ja la coneixes, és la noia que tinc a casa. Ah, i he vist això i he pensat que potser li agradaria a la Niknaks, la filla de l’Agnes. Vam pensar d’apadrinar-la, però finalment... A quant puja tot, Precious?
Al llarg de tot aquest parlament, l’Hortensia s’havia quedat palplantada i amb la boca oberta; per primer cop, es trobava en una situació en què no sabia què dir. Però més endavant va tenir l’oportunitat de xerrar durant una trobada: la Marion va comentar que l’Agnes, la seva majordoma, era com si fos de la família: la dona, que tenia seixanta-cinc anys, havia estat clau a l’hora de criar els fills de la Marion, un nen i tres nenes, i, en correspondència, la Marion havia volgut facilitar la vida de l’Agnes enviant la seva filla a una bona escola i fent-li una caseta.
—I vols que te’n donem les gràcies? Això és una indemnització barrejada amb l’esperit missioner. Creus que l’has tractat bé, oi? Que potser vols una medalla?
La Marion es va quedar sense paraules.
—Santa Marion, la que fa obres de caritat. I una merda! Això no es pot comprar, Marion. Si haguessis volgut donar-li alguna cosa, saps què hauries hagut de fer? Hauries d’haver donat a l’Agnes la teva casa, i tu anar-te’n a la seva. Un intercanvi de barris, això és el que hauries d’haver fet, reina... O millor, tinc una idea: Marion la Gran Defensora, hauries d’haver posat fi a l’apartheid... Així hauries pogut presumir d’alguna cosa. I per cert, no és com si fos de la família, és tan sols una empleada. Si fos de la família, no hauria de fer la neteja cada cop que ve a fer-te una visita.
Com a acompanyament de la paraula visita, l’Hortensia va formar unes cometes amb els dits índex i del mig. La Marion se’n va anar.
Per a l’Hortensia, tot semblava girar al voltant de la raça, però la Marion pensava que la vida era més complexa que això, més artera.
Va aparcar el cotxe. Quan pujava l’stoep de l’entrada, li va començar a sonar el mòbil.
—Sí, bonica... Per què fas aquesta veu?... Em sap greu no haver vingut per l’aniversari de la Innes... No, no és que me n’oblid... Tampoc ho vaig decidir expressam... Marelena, he tingut moltes coses a fer... Em va trucar el gestor sobre el papa i el seu... Doncs... Què vols dir, que per què m’ha vingut de sorpresa? Com volies que ho sabés? El teu germà ni tan sols m’agafa el telèfon, i la Gaia es nega a donar-me el seu número de Perth... L’altre dia li vaig enviar un mail, però suposo que no em respondrà... I la Selena, en sé tan poc, d’ella, que sembla com si Jo’burg estigués al pol Nord... El que vull dir és que necessito una mica d’ajuda... Ajuda de veritat, diners!... Zero, això és el que em va dir el gestor... Marelena, vols fer el favor d’escoltar-me?... Marelena?... Sí, no queda res, tot s’ha esfumat... Tot... Ja ho veig... Sí, molt bé... Sí, ja ho entenc, que primer n’has de parlar amb el teu marit... Així, em trucaràs?... Molt bé, adeu.
—Agnes —la Marion va penjar el telèfon i va moure una cadira del porxo perquè quedés tal com li agradava, amagada de la vista gràcies a la renglera d’arbres argentats—. Agnes! —va tornar a picar a la porta d’entrada—. Que t’estic cridant!
—Senyora? —la dona va aparèixer.
—Té. —La Marion li va donar les claus i la carpeta de l’Associació.— Posa-ho damunt de l’escriptori.
És clar que existien altres preocupacions, a més de l’Hortensia.
—Per cert, Agnes! Vull te, porta’m te.
En Max s’havia polit els diners. La Marion i en Max havien arribat a tenir molts i molts diners, però just abans de morir-se, el seu marit els havia dilapidat tots. El molt cretí.
—Agnes!
—Senyora?
—Per al te, fes servir la porcellana bona. I porta’m els binocles, i una galeta per a l’Alvar.
La Marion es va acariciar la templa mentre escoltava els passos encoixinats que retrocedien per l’stoep, tornaven a entrar a casa i recorrien el passadís fins a la cuina.
—No trenquis res! —Aquella dona devia tenir Parkinson o alguna cosa així, aquella malaltia que fa que et tremolin les mans. Li havia caigut la sopera antiga de ceràmica feta a mà, de color blanc i blau. Li va caure i es va trencar. Irreparable.
Tanmateix, si el que afirmava el gestor era correcte, hauria d’acabar prescindint de l’Agnes. L’estúpid d’en Max. Estúpid, estúpid, estúpid.
—Vine aquí, Alvar! Vine, quisso!
L’Alvar ja anava cap als dos anys. Era un dachshund que li havien regalat la Marelena i els seus fills. Van ser discrets i van esperar alguns mesos després que en Max es morís per fer-li l’obsequi d’una gàbia de filferro blanc amb una cinta groga al voltant. Però tot i així, era inevitable pensar que es tractava d’una mena de substitut. La Marion havia educat els seus fills perquè no parlessin mai de coses que resultaven òbvies, perquè no esmentessin allò que feia pudor. Els havia ensenyat a esquivar certes qüestions o bé a suportar-les, però sense parlar-ne mai. Assenyalar amb el dit era quelcom desagradable.
La veritat era que, al cap d’uns quants dies, va quedar clar que l’Alvar seria un company molt millor del que ho havia estat mai en Max. A banda de les qualitats per transmetre esperma humana i guanyar diners per mantenir una família, l’Alvar superava en Max en tot. Tenia molt més sentit de l’humor, no roncava ni es feia pets quan dormia, sempre estava content de veure-la i venia quan el cridava. El nom que li va posar la Marion estava inspirat en Alvar Aalto, el seu arquitecte preferit. Veia en l’Alvar les mateixes línies depurades (la marca del geni, evidentment), el bon gust per la simplicitat, l’apreciació dels materials i les textures naturals. Ningú més era capaç de veure en un gos les mateixes característiques que tenia el gran Mestre d’Obres, però l’hi deixaven passar, no hi donaven importància.
L’Agnes va portar el te. El pes de l’Alvar a la falda de la Marion era un consol.
—Aquest no és el joc correcte. T’he dit que vull la porcellana bona. —La Marion va agafar la galeta.— I porta una altra galeta, Agnes. A qui se li acut donar-n’hi tan sols una, a un gos?
La Marion tenia vint-i-sis anys i dirigia la seva pròpia empresa, tot i que se sentia sola. En Max va venir convidat a un sopar que organitzaven uns socis comercials d’una altra empresa. Una amiga seva la va agafar pel colze, se la va emportar a un racó de la sala il·luminada amb llum indirecta i li va dir: «Et presento en Max Agostino, és italià i ric». I en Max havia fet una inclinació de cap com si tingués vergonya i li havia donat la mà. Aleshores l’amiga (per cert, qui era?) se’n va anar, com si fos el que calia fer en situacions forçades com aquella, i en Max va fer algun comentari educat. Era alguna cosa així com: «Ara que ho saps tot sobre mi, ens podem tractar de tu». La Marion va somriure. No ho sabia tot sobre l’Agostino: l’amiga (fos qui fos) s’havia descuidat de dir-li que era alt i que els cabells que li recorrien la templa, perfectament tallats, eren del mateix color gris clar que els seus ulls. Anava ben arreglat, va observar la Marion, amb pantalons i americana gris fosc i botons de puny de plata. Li va fer una observació humorística sobre això —el fet que anés a una festa vestit d’oficina— i aleshores es va adonar, alarmada, que estava flirtejant. Va observar fixament la seva copa, preguntant-se si no havia begut massa, i en Max, veient que estava buida, es va oferir per tornar-l’hi a omplir.
Quan la Marion li va preguntar com s’ho feia per guanyar diners, en Max l’hi va explicar, però com que per a ella el món de les finances era simplement un buf de fum, va agrair el fet que la feina d’en Max fos inaccessible, impossible