La veïna del costat. Yewande Omotoso
L’Hortensia es va mirar el rellotge. Habitualment, hi assistien més o menys unes deu persones, deu dels aproximadament trenta propietaris. Aquest vespre n’hi havia dotze i totes eren dones, totes de més de seixanta anys i totes blanques. Això era Katterijn. Les reunions eren en general avorrides, però aquesta vegada semblava que estigués a punt de passar una cosa important. «Crucial», era la paraula que havia emprat la seva veïna Marion.
—Bona nit —l’Hortensia va saludar secament la llunàtica bibliotecària de qui en aquell moment no recordava el nom.
—Hortensia, que bé que hagis vingut. Avui és crucial.
Era com si aquesta paraula l’hagués posat en circulació la Marion en alguna mena de comunicat. Certament, hi havia un ambient d’excitació. Com sempre, l’Hortensia es va asseure en una cadira prop de la porta. Ho feia expressament per recordar a qualsevol que es dignés fixar-se en ella que si li donava la gana fotria el camp tranquil·lament. Bé, tots els assistents eren lliures d’anar-se’n, però per a l’Hortensia era especialment important que la resta sabés que ella seria la primera a fer-ho.
—Bona nit, senyores! —Semblava com si la Marion Agostino es tragués les paraules directament del nas. El seu somriure lluïa un vermell massa vermell per a una pell tan blanca, va pensar l’Hortensia, expressant el seu desgrat gestualment i confiant que la resta de gent se n’adonés.— La reunió d’avui és especialment crucial.
Un estremiment va recórrer l’estança, embolcallat en una barreja de fragàncies de Yardley, d’Anaïs Anaïs i de pólvores de talc. De vegades, l’Hortensia tenia l’esperança que aquelles dones fingien com ella, que venien pels mateixos motius, encara que fos en secret. Que no venien per discutir sobre les reixes que sempre quedaven obertes, les piles de totxos que havien deixat els obrers, les tanques que s’havien de podar o aquells tres pressupostos que s’havien de comparar. Que venien per la promesa d’alguna cosa que fos feliçment avorrida, que no representés cap amenaça i que els permetés passar el temps, acostar-se a la mort, arribar al final. Després de viure durant tants anys —massa anys— l’Hortensia volia morir. No tenia cap intenció de llevar-se la vida, però almenys li quedaven aquelles reunions de l’Associació de Veïns de Katterijn que, lentament, anaven tocant les hores que faltaven.
—Comencem?
L’Hortensia es va fixar que la Marion allargava el coll rabassut i entrellaçava els dits per damunt d’una carpeta de paper kraft amb un rètol en què, de manera oficiosa, posava (amb una elaborada cal·ligrafia feta amb plantilla) «Dossier Reunions AV Katterijn». El fet que es tractés de la mateixa carpeta atrotinada que s’havia fet servir durant tots i cadascun dels vint anys en què l’Hortensia havia estat matant l’aranya en aquelles reunions demostrava fins a quin punt era inútil tot plegat.
—Sí, tenim una qüestió inajornable, però primer de tot m’agradaria tractar dels punts que van quedar pendents en l’última reunió...
Com sempre, la Marion no feia més que donar voltes i més voltes al problema. Marion el Voltor. L’Hortensia va passejar la mirada al voltant de la taula. Estaven criticant un dels gronxadors del parc que hi havia just al costat de la carretera principal que anava fins al centre de la ciutat. Hi havia un grup de rodamons que n’havien pres possessió, i s’hi veia roba estesa aprofitant les barres del gronxador. També s’hi sentien pudors. Algú va decidir que el missatge havia d’arribar a oïda de l’Ajuntament. També hi havia un grup d’arbres que tapava la vista de la muntanya de la Taula a un veí, però resultava que els havia plantat l’àvia de no sé qui, i etcètera.
—Molt bé, doncs som-hi.
La Marion es preparava per a la gran escomesa. Portava el cabell tenyit d’un color esvaït per tal d’amagar el fet que ja duia més de vuitanta anys a sobre. En una reunió, l’Hortensia va sentir la Marion referint-se a si mateixa com si tingués seixanta anys i escaig, i aleshores li va faltar poc per ennuegar-se amb el roibos tebi que estava prenent.
—... I finalment, senyores, anem al punt més important del dia. No estic segura de si en teniu coneixement. De fet, l’única raó per la qual jo me n’he assabentat és perquè la meva neta més gran, ja sabeu, la que està estudiant Dret… Doncs la qüestió és que han publicat un avís de reclamació de terres a Katterijn. L’avís ha aparegut a la Government Gazette, i l’ha publicat... la Comissió de Reclamació de Terres.
—Què és això? —va preguntar la Sarah Clarke.
La Sarah era l’altra persona de l’Associació capaç d’interrompre la xerrameca constant de les reunions. Era la xafardera del barri, però ara es trobava en la situació poc habitual d’haver de preguntar, ja que hi havia poques coses que s’escapessin al radar de la Sarah Clarke.
—És la... comissió... que tracta de reclamacions de terres i coses així.
L’Hortensia va fer un posat de desdeny. No és que li interessés gaire el tema, però naturalment sabia qui era la Comissió de Reclamacions i què feia, així que els va explicar que es va constituir als anys noranta per restituir la terra als desnonats per l’apartheid. La Marion li va clavar una mirada assassina mentre remenava en la carpeta dels nassos.
Aleshores en va treure un mapa de Katterijn que va desplegar al centre de la taula, mirant-se el paper amb una veneració que l’Hortensia no li havia vist mai.
—La Comissió de Reclamació de Terres, Sarah, té el nom que té per alguna raó. I ara —es va incorporar per tal d’assenyalar les parcel·les de terreny— un grup de... —Aleshores es va posar a remenar una pila de papers, amb un gest que era més una demostració de la pròpia importància que no pas una recerca real d’informació.— Són tres famílies... Bé, de fet és una família nombrosa extensa, els Samsodien.
La Marion va regirar encara més papers, fins que l’Hortensia va haver d’admetre que sí, que probablement buscava una informació concreta i que, de fet, aquella dona semblava nerviosa.
—Què reclamen, Marion?
—Un moment, Hortensia, un segon.
Finalment va trobar el que buscava.
—El procés de reclamació s’ha reobert precisament aquest mes, així que... Vull dir que el procés havia finalitzat el 1998 però després, per diversos motius, el dia 1 de juliol...
—I per què va finalitzar? —va preguntar una dona que l’Hortensia no recordava com es deia.
—Mira, Dolores, es va tancar perquè... —Va tornar a regirar papers.— Aquí no ho posa, però...
—La Comissió només va obrir el període de reclamacions del 94 al 98, que va ser el període de marge.
L’Hortensia s’ho estava passant de conya. No era gaire propi de la Marion presentar-li tantes oportunitats per guanyar punts, però volia aprofitar aquesta generositat per part seva per obtenir-ne el màxim nombre possible. La rivalitat entre ambdues era prou notòria perquè la resta de dones de l’Associació callessin per tal de gaudir de l’espectacle. Era conegut que l’Hortensia i la Marion compartien tanca divisòria i odi mutus, i que es dedicaven a esporgar ambdues coses amb una vehemència impròpia per a la seva edat.
La Marion semblava aclaparada. Per descomptat, estava acostumada a barallar-se amb l’Hortensia, tant a la cua del Woolworths com a l’oficina de correus, però per a la Marion aquelles reunions de l’Associació eren com un terreny sagrat i inviolable, i cada vegada que l’Hortensia qüestionava la seva autoritat, la Marion quedava en estat de xoc.
—Aquesta comissió —va continuar l’Hortensia ignorant els ulls furiosos de la Marion— va sorgir com a resultat de la Llei de restitució dels drets sobre la terra que va aprovar el nou govern. —A l’Hortensia l’encantava fer servir aquests mots: nou i govern, conscient de l’efecte que provocaven en la resta de dones.
—D’acord, d’acord, Hortensia. Sisplau, tornem al tema principal pel qual ens hem reunit. Les lliçons d’història