La veïna del costat. Yewande Omotoso
història de Katterijn, que es remuntava a finals del segle xvii. Un holandès que es deia Van der Biljt (l’Hortensia trobava que era un nom impossible de pronunciar) havia visitat el Cap com a convidat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals. Dins la Companyia, la corrupció estava a l’ordre del dia, i Van der Biljt va formar part a contracor d’un equip de persones que van enviar els directors per controlar tant desordre. Aquell terreny va ser el regal que li van fer per endolcir-li el tracte i per animar-lo perquè s’hi instal·lés un cop acomplerta la missió, si així ho desitjava. Això és el que va fer, i va acabar fent ús de la terra per produir vi, a més de fruites i verdures. Es deia que Katterijn era el nom de la seva amant, una concubina esclava, tot i que segons altres opinions (més interessades a forjar una història del veïnat menys escandalosa) insistien que la Katterijn era la seva filla. Però què passava amb els esclaus?, havia preguntat aleshores l’Hortensia, perquè en aquella època ja tenia la tendència a provocar que la gent se sentís incòmoda. La dona de l’agència no sabia res dels esclaus de Katterijn, així que es va posar a parlar de la meravellosa vista de la muntanya de la Taula.
Era l’any 1994. Sud-àfrica va celebrar eleccions i va córrer la sang. Els Estats Units van ser el país amfitrió de la Copa del Món, i Nigèria va guanyar Bulgària per 3 a 0. En Peter, que ja estava malalt, ja no s’entusiasmava per res, tret del futbol. I mentre els jugadors colaven la pilota entre els pals de la porteria, el president de Nigèria, elegit democràticament, va ser detingut. L’any anterior ja s’havien anul·lat unes eleccions perfectament legals. L’Hortensia i en Peter van decidir llavors anar-se’n de Nigèria. Després del clima constantment càlid, no tenien gaires ganes de tornar al fred d’Anglaterra, així que Sud-àfrica, amb una nova democràcia, uns estius llargs i uns serveis mèdics de primera, era una garantia que, a mesura que la malaltia d’en Peter anés progressant, tindria les millors condicions de vida possibles. Quan es van instal·lar a la seva nova llar, l’Hortensia es va adonar que era l’única persona negra que vivia a Katterijn en qualitat de propietària. Li feien fàstic l’entorn i l’alta burgesia blanca que hi vivia, constantment protegida, i en els moments més foscos de la seva vida privada, també sentia fàstic envers ella mateixa.
Malgrat la seva bellesa, Katterijn va resultar ser un lloc lleig i, per acabar-ho d’adobar, l’Hortensia va ser incapaç d’esbrinar-ne el perquè. Com que no li agradaven les incerteses, va preferir no fixar-se en les coses boniques; d’aquesta manera, s’estalviava haver-se de plantejar l’enigma de per què una cosa aparentment atractiva era capaç de provocar-li tant de fàstic. Les cases eren blanques i verdes, amb amplis espais enjardinats on hi havia plantats arbustos, flors i gespa, tot plegat un lloc d’aspecte silvestre però perfectament polit. Els jardins semblaven haver brotat espontàniament tal com eren, exceptuant el fet que no havia estat així, sinó que semblava més aviat que formessin part d’un quadre, amb branques que creixien, es recargolaven i s’inclinaven d’una manera predeterminada. Senzillament, els katterijnencs havien arribat a dominar un passatemps popular que consisteix a fer passar una cosa pel que no és. Però quan l’Hortensia va arribar a aquesta conclusió, ja estava massa cansada per tornar a canviar de residència. I a més, es preguntava si, tal vegada, aquest indret no era precisament fet a la seva mida.
L’Associació de Katterijn es reunia un cop al mes. Tal com l’Hortensia ho tenia entès, l’havia creat una tal Marion Agostino, que, casualment, també era veïna seva, una dona desagradable que a l’Hortensia no li queia gens bé. És clar que, en general, a l’Hortensia no li queia bé la majoria de gent. Va descobrir l’existència d’aquestes reunions de manera accidental, poc després d’arribar a Katterijn. No li havien explicat que, com a propietària, tenia tot el dret a perdre el temps amb els altres membres de l’Associació; d’alguna manera, la informació no li va arribar. En aquella època, l’Hortensia va arribar a pensar que aquesta omissió no era producte de cap oblit, sinó un acte deliberat, i era summament fàcil deduir que aquest greuge es basava en el color de la pell. Armada amb aquesta informació, l’Hortensia va fer el petit recorregut fins a la casa de la Marion i va prémer el timbre de l’intèrfon.
—Soc l’Hortensia James, la veïna d’aquí al costat.
L’absència de detalls de benvinguda per part de la seva veïna o de la resta de residents del barri no l’havia ofès; no havien vingut a Katterijn per fer amics, una cosa de la qual tant ella com en Peter havien prescindit durant gran part de la seva vida.
—Un moment, que aviso la senyora —va fer una veu incorpòria.
L’Hortensia va arrambar el colze a la paret.
—Digui? —Aquesta devia ser la Marion.
—Soc l’Hortensia, la veïna del costat.
—Sí?
Va ser en aquell moment que l’Hortensia va comprendre que no la convidarien a entrar. Aquell menyspreu la va amoïnar una mica, però ho va deixar córrer perquè no era important.
—Vindré a les reunions. —No havia de sonar com si estigués demanant permís.— Les reunions de l’Associació.
—Vaja, no sabia que vostès fossin propietaris.
L’Hortensia encara escoltava l’altaveu del porter automàtic com si fos una captaire.
—Doncs sí, ho som.
—Ah, vaja, devia estar confosa. I... —l’Hortensia va arribar a sentir pràcticament com la Marion feia marxa enrere— aquell senyor és el seu marit? —Més que una pregunta, semblava que la renyés.
—Qui, en Peter? Sí. —Això tampoc va sorprendre l’Hortensia. S’havia enamorat d’un home blanc al Londres dels anys cinquanta. En moltes ocasions els havien demanat que confirmessin el seu festeig, que aportessin alguna prova que tenien una relació, que justifiquessin el seu amor. Al cap d’un any d’estar junts ja ho tenien per la mà.— Sí, en Peter és el meu marit.
—Ja ho veig.
Enmig de la pausa de silenci, l’Hortensia va suposar que la Marion estava pensant, planificant amb cautela el moviment següent, preparant un altre assalt, però en lloc d’això va sentir un sospir, i va anar de poc que l’Hortensia no es perdés les explicacions sobre la reunió següent. La Marion fins i tot li va donar pistes sobre la manera de vestir, com si li fes un regal de comiat.
—A les reunions anem força arreglats, senyora James. Seguim unes normes de decòrum rigoroses. —Com si es pensés que la dignitat fos quelcom que l’Hortensia encara no hagués après.
Les reunions semblaven haver estat creades amb l’objectiu de vigilar el veïnat: controlar «certs elements», segons havia explicat a l’Hortensia la bibliotecària local. Quina bajanada, va pensar, una reflexió que aviat va quedar justificada després d’haver assistit a unes quantes sessions. Les reunions eren la mostra d’una transcendència inexistent. Hi havia unes dones velles amb les seves perruques, les seves ungles pintades, el pintallavis que s’escorria avall pels llavis arrugats, unes dones blanques riques, velles i espantades que feien veure que tenien alguna importància en l’ordre natural de les coses. L’Hortensia hi anava perquè eren divertides, fent petar la xerrada amb vehemència sobre qüestions totalment irrellevants. Li agradava pensar que se n’estava fotent, però la veritat era que això l’ajudava a passar l’estona i a distreure’s d’allò que hi havia més enllà de la reunió.
Tanmateix, hi havia vegades que les reunions passaven de ser divertides a ser ofensives: en una ocasió, una parella de negres va venir a viure a Katterijn i va llogar un dúplex, no a l’avinguda principal sinó en un dels carrers secundaris. Tenien dues criatures. Un veí, un home vell amb tan sols una dent que tenia cara de mala llet, es va queixar que els nens li remenaven la bústia, i la qüestió va sortir a l’Associació. Segons ell, els nens havien carregat contra la bústia i ho havien regirat tot. Com ho sabia?, que ho havia vist personalment? No, però quan baixava l’esglaó de la veranda, l’stoep, per anar a recollir el correu, en sentia l’olor, coneixia perfectament l’olor que feien els nens morenos. Hi havia alguna manera de posar fi a les molèsties?, va implorar. L’Hortensia va deixar