La veïna del costat. Yewande Omotoso
va afectar directament i es van veure forçats a marxar d’allà. Aleshores l’Annamarie tenia vint anys i ja era esposa i mare. Sense tenir en compte, és clar, que el seu primer fill havia mort en néixer i que, després que morís una altra criatura, el seu marit va sortir de casa una nit i el van trobar surant al llac. Tant el pare com els nadons foren enterrats sota l’arbre argentat del número 10.
L’Hortensia va alçar la vista. La Marion estava dreta al costat de la taula on hi havia el refrigeri, mastegant alguna cosa. Les seves mirades es van creuar. La Marion li va oferir un somriure, però l’Hortensia la va ignorar i va tornar a l’escrit de la Beulah Gierdien.
Després d’aquelles tragèdies, l’Annamarie va anar a viure a la barriada de Lavender Hill i es va tornar a casar. La parella va tenir un nen, el pare de la Beulah.
L’Hortensia va deixar estar els papers.
Hi havia unes quantes persones pul·lulant al voltant de les pastes, ja que la reunió s’havia allargat més del que es podia considerar suportable. Algú havia fet galetes de mantega, que primer van criticar (perquè portaven massa greix i perquè eren massa grosses) però que tothom es va acabar menjant. La gent es va anar omplint el plat i la tassa i va tornar a seure a la cadira.
—Així que ja ho veus, Hortensia, això no té res a veure amb els teus habituals greuges comparatius sobre temes racials. Per una vegada, estem al mateix costat.
El somriure de la Marion semblava a punt d’esclatar i d’encendre el món en flames.
—No ho crec.
—Perdona?
—Que no ho crec, Marion. No estem al mateix costat. A hores d’ara ja ho hauries de saber: qualsevol cosa que diguis tu, jo hi estic en contra; qualsevol sentiment que tinguis, jo tinc el contrari. No hi ha res, absolutament res, en què puguem anar d’acord. Jo no m’alio amb hipòcrites.
La Marion es va posar molt vermella. I no va dir res.
—No estic d’acord amb tu de rebutjar la demanda dels Samsodien. Hem de permetre que aquells que, amb tota justícia, reclamen els seus drets sobre la terra (una terra que, per cert, ara està en mans d’uns gàngsters) puguin fer-ho.
—I aquesta tal Gierdien? —la Marion va aconseguir pronunciar la frase amb una veu escanyada.
—Això —l’Hortensia va indicar la pila de papers que tenia al davant— és una ximpleria sentimental i no en penso fer ni cas. El fet que t’hagis molestat a fer perdre el temps valuós d’una reunió de l’Associació en un assumpte tan trivial és per a mi un misteri.
Les espatlles de la Marion es van enfonsar en senyal de derrota. La Sarah Clarke va xarrupar la tassa de te. I la reunió es va donar per acabada.
DOS
Mentre tornava a casa amb el cotxe, la Marion no parava de donar voltes a les burles de l’Hortensia.
—No pot ser que passi del tema com si res, així d’entrada —comentava adreçant-se al volant—. Tu espera’t, que ja veuràs com no l’hi penso permetre.
La nit era fresca sense arribar a gèlida, i tot just començava a fosquejar.
—Que si la raça per aquí, que si la raça per allà, tot té a veure amb la raça... «Quan dius “aquesta gent”»... Bruixa! —La Marion va frenar a temps de no matar un gat que s’esmunyia en la penombra del vespre mentre travessava el carrer.
Al llarg dels anys, les dues dones s’havien barallat per moltíssimes coses; cada cop que es veien, la tensió de l’enemistat era palpable. De fet, no podien ser més oposades: l’Hortensia era negra i menuda, mentre que la Marion era blanca i grossa. El marit de la Marion era mort, però el de l’Hortensia encara no. La Marion havia tingut una culivada de quatre fills, i l’Hortensia no n’havia tingut cap.
Durant els primers anys, quan l’Hortensia encara intentava establir relacions socials, els Clarke, que vivien davant dels James, van organitzar un sopar festiu. En Peter va dir que estava cansat i l’Hortensia hi va anar per matar l’avorriment. No va passar res d’especial fins que la Sarah va esmentar un article que havia aparegut a l’últim número del Digest of South African Architecture. Era una mena del Who’s Who dels arquitectes del país, però l’Hortensia encara no l’havia llegit. La Sarah va fer un posat d’innocència quan va comentar que esperava que la Marion aparegués a la llista de professionals.
—Doncs... —això va agafar la Marion per sorpresa. Havia llegit només fins a la K (de Karol) i havia deixat estar la revista.
—Marion? —va insistir l’Hortensia mentre la resta de convidats alçava la vista.
—No recordo que hi hagin inclòs cap dona de la meva generació —va dir la Marion—. No és que fóssim gaires, però si ens basem en aquesta llista sembla com si no haguéssim existit en absolut.
—És que amb prou feines existim —va intervenir algú que l’Hortensia no coneixia, així que la conversa va derivar cap a temes més inofensius.
Aleshores, la Marion va fer un comentari despreocupat sobre les cadires estil Mackintosh de la Sarah, però l’Hortensia va gosar esmentar, amb una veu prou forta perquè se sentís arreu de la sala, que aquelles cadires eren una imitació, i tot seguit, sense que ningú l’hi preguntés, es va molestar a explicar-ne el perquè. A partir d’aleshores, els sopars festius es van convertir en una ocasió per fer postureig: en una ocasió, la Marion va portar la veu cantant en una discussió sobre la conveniència de convertir Long Street en un carrer de vianants, i va mostrar els seus esbossos a la concurrència (a la seva bossa no hi faltaven mai un llapis i una llibreta). Per compensar-ho, l’Hortensia es va passar uns quants minuts parlant de l’error de suposava formalitzar allò que en si mateix era informal.
—Si traiem els cotxes de Long Street, també en traiem la gent. Hi haurà massa espai i massa poc caos.
La Marion va fer comentaris sarcàstics sobre la comercialització de les arts plàstiques; segons ella, el disseny tèxtil consistia a joguinejar amb fils i llapis de colors, així que qualsevol nen de tres anys era capaç de fer-ho. Per la seva banda, l’Hortensia va esmentar la presència d’un dels seus teixits (un brocat) com a decoració de la paret del nou bar de vins de l’hotel de luxe Cape Grace. La referència a aquell disseny va aparèixer en un petit article —l’Hortensia en conservava un retall, tal com feia quan alguna de les seves obres apareixia en alguna publicació— publicat al suplement del diumenge, a la secció de decoració, que parlava del consol de la bellesa en temps difícils. Això no té cap importància, va dir la Marion, però li van fallar les paraules quan l’Hortensia va fer tot el possible per expressar el seu menyspreu envers una carrera de sis anys que t’ensenya bàsicament a tirar parets a terra.
—T’adones que l’arquitectura podria existir sense arquitectes?
L’Hortensia es referia a aquesta professió com una de les estafes més grans que existeix, i afirmava que no tenia temps per entretenir-se en l’autobombo, el constant mirar-se al melic i la trivialitat absoluta de l’arquitectura acadèmica i dels seus supòsits grandiloqüents. Coneixia una mica el tema, ja que un cop la van convidar a formar part d’un jurat d’examinadors externs a la Universitat de Ciutat del Cap per a un projecte d’arquitectura on s’utilitzaven productes fets de materials tèxtils. Hi havia participat per pur orgull, però no n’havia quedat gens impressionada.
—He visitat la teva alma mater —va comentar a la Marion així que va poder.
—I?
Aparentment, l’antipatia de l’Hortensia era massa gran per poder-la expressar amb paraules, així que es va limitar a fer una ganyota i se’n va anar, deixant la Marion convençuda que la seva escola d’arquitectura acabava de patir el pitjor insult possible.
Altres vegades discutien sobre minyones i senyores. Tot va començar a la botiga de queviures, on l’Hortensia feia cua just darrere de la Marion i observava com la seva veïna començava a buidar el cistell.
—Com