La veïna del costat. Yewande Omotoso
discussions havien arribat a un nivell de violència tal que només podia significar que tornaven a estar a punt de divorciar-se. La gent rica i els seus drames eren divertits, però l’Hortensia James era una lladre.
TRES
S’havia alterat un equilibri delicat. Com que l’Hortensia caminava més ràpid del que era habitual en ella, s’estava quedant sense alè. Imagina’t, la Marion es pensava que l’Hortensia es preocuparia per aquella ximpleria sobre la tal Beulah. Va notar una escalfor a les orelles i a les extremitats, a més d’una sensació de cremor al lloc on hi havia el cor. Va parar de caminar i va allargar el braç fins a tocar l’escorça tortuosa d’un pi. Els arbres sempre la feien sentir vella, més conscient de la seva edat. Va inclinar el cap endavant i va examinar les arrels gruixudes que s’estenien pel terra, la pinassa caiguda, la terra molla. Amb un dels seus passos havia aniquilat una corrua de formigues que estaven enfeinades transportant la closca amarada d’aigua d’un cargol. Aquella punyetera Beulah, el seu coi d’àvia i aquells estúpids nens morts! La còlera va començar a fer-li bullir la sang, una indignació que sempre estava a punt d’esclatar. La Beulah i els seus avantpassats, amb aquells sentiments embafadors, ja eren un motiu suficient per remoure aquella sensació que coneixia prou bé. L’Hortensia va deixar anar un gruny i va agitar els punys.
Quan es va tornar a posar en marxa, va mirar al seu voltant, observant els pins amb fúria. Que estigués a punt de barallar-se amb els arbres podia ser un símptoma que no estava bé del cap? Renegant i escopint la bilis més verinosa que trobés al fons de la vesícula biliar. I als arbres què els importava, això? L’Hortensia es podia permetre dirigir un raig d’odi pur vers els pins sense haver de bregar amb el seu ploriqueig.
Va caminar amb passos lleugers, forçant el pas fins que els pulmons li van dir prou. L’escorça dels arbres semblava formar cares, i l’Hortensia estava segura que l’observaven, tot el grup de cinquanta-set (els havia comptat). Es va aturar i es va inclinar cap endavant. Estava perdent l’oremus: s’havia enfadat amb els arbres, senyal que no estava gaire bé del terrat. Va continuar caminant. Un floc de cabells grisos, una petita caiguda dels pits prou subtil perquè no tingués cap importància, una arruga de més al coll... Res d’això l’havia preocupat mai. Estava bé de la vista i les dents eren les seves. Però això de no poder caminar com abans era el primer senyal que el temps és malèvol i que posseeix uns dits que fa servir per robar coses. No es tractava només dels fulls del calendari que sortien volant, sinó que això era una guerra declarada. El temps li estava prenent les caminades. Un matí, quan es va despertar, li feia mal la cama esquerra, un batec que anava i venia però que no desapareixia del tot. Així que ara l’Hortensia anava mig coixa i vacil·lant; tot i que sovint s’asseia per descansar, des que havia complert seixanta-cinc anys ja no podia caminar amb normalitat. Quan ets l’Hortensia James i tens orgull, però no el pots mostrar en els teus passejos... Bé, la vida es torna difícil.
L’Hortensia va comptar els arbres. Els comptava per tornar a sentir que era humana, per deixar d’escopir verí, per tornar a ser simplement el seu jo normal emprenyat. Va seguir comptant. Havien plantat els arbres a distàncies irregulars, però d’ençà de la seva primera visita a aquest indret, feia ja gairebé dues dècades, s’havia inventat un itinerari per travessar el bosquet comptant els arbres, com si aquesta acció correspongués a una pregària colèrica. Deu. S’havia acostumat a fer servir més la cama dreta i s’havia negat a anar al metge per saber exactament què li passava a l’esquerra. Quinze. El terra estava humit de la pluja d’ahir, les fulles eren verdes i lluents. L’Hortensia va procurar que les seves vambes Puma tinguessin un contacte físic directe amb les formigues; no les trepitjava per casualitat, sinó que les buscava expressament. Això era el seu jo normal cabrejat. Va serrar els llavis. Vint-i-cinc.
En arribar al trenta-cinc es va aturar per recuperar l’alè. Es va tornar a posar en marxa, però es va haver de parar novament en arribar al grup d’arbres següent. Aleshores es va repenjar en un tronc i va sospirar. Podia veure des de dalt la majoria de propietats de Katterijn, inclosa la seva. L’Hortensia va fer un esforç per desenganxar-se de l’arbre. Va notar un pessic de fred, i aleshores es va cordar més la cremallera de la dessuadora, es va posar les mans a les butxaques vellutades dels pantalons de xandall i va continuar caminant.
Per tornar a casa va agafar el camí més llarg, donant la volta a tot Katterijn per la carretera circular que els veïns anomenaven «la Paella», tot i que ella preferia dir-ne «la Tifa». Va mirar cap al cel per calcular més o menys quan tornaria la pluja. Va passar pel costat d’alguns veïns que passejaven els gossos o empenyien els cotxets dels nets; hi havia algunes parelles més joves que feia poc que vivien al barri i que anaven agafades de la mà. La seva vida havia estat mai tan simple perquè la persona a qui estimava volgués agafar-li la mà? Mentre caminava, l’Hortensia feia com si l’altra gent fos invisible i, si algú la saludava, mirava cap a una altra banda. Quan va tombar a l’última cantonada, fins i tot la cama fotuda va semblar que es reviscolés en pensar en l’otomana de la sala i una tassa de xocolata desfeta. Però allà, dreta davant del número 12 i amb els braços a la cintura, hi havia la Marion Agostino.
—Hortensia.
Gràcies a l’odi especial que li tenia, l’Hortensia es va aturar per adreçar-li la paraula.
—Marion —va dir.
Durant uns instants les seves mirades es van creuar, i aleshores l’Hortensia va seguir caminant. Va arribar a la reixa de l’entrada de casa seva mig coixa, conscient que la Marion l’observava, i la va trossejar mentalment com si fos carronya. Va buscar les claus.
—Hortensia —la Marion s’hi va acostar mentre l’Hortensia manipulava les claus intentant obrir el pany.
L’Hortensia va tancar els ulls, que era el gest que, en els últims deu anys, s’acostava més a l’acció de resar. Hi va haver una època en què resava de veritat —Déu meu, etcètera— però últimament pensava que ja era massa vella. El que feia ara era cloure les parpelles uns quants segons i obrir-les tot seguit, confiant que Déu era omnipotent i li concediria el que li demanava, coses de l’estil: Ajuda’m a treure’m de sobre aquesta dona, fes que es torni muda, o potser paralitzada del coll cap avall; fes que s’oblidi que existeixo, emporta-te-la, benvolgut Déu, amén.
—Sí, Marion? —L’Hortensia va empènyer suaument la reixa de l’entrada i la va obrir del tot (la de l’Hortensia James no grinyolava mai, ni xerricava, ni feia cap altre soroll inadequat). Va esperar que passés el que havia de passar.
—No pots ignorar la petició de la Beulah Gierdien.
—Sí que puc. Bona nit, Marion.
—Espera!... També volia... Si vols comentem això de la Gierdien a la propera reunió, però ara també... —Va fer cara de pena i a l’Hortensia li van venir basques.— Ara justament hi pensava: com està en Peter? Està bé?
—En Peter s’està morint, Marion. Alguna cosa més?
—Oh, no!
—Oh, sí. Doncs adeu.
L’Hortensia ja havia tancat la reixa de l’entrada darrere seu quan la Marion va disparar el tret següent.
—I com tens la cama?
—Malament.
La Marion, tot i que era blanca i que es limitava a portar (almenys segons el coneixement de l’Hortensia) faldilles estretes de color caqui i bruses de color préssec, tot i que estava més pleneta i que era una fervent seguidora del mètode de tenyir-se els cabells grisos de ros, a l’Hortensia li recordava la seva pròpia mare. Totes dues dones eren especialistes a fer només les preguntes que tenien com a resposta una mala notícia. Per exemple, la Marion no preguntava mai com anava House of Braithwaite, perquè sabia que la resposta seria positiva. La Marion no preguntava mai com havia anat amb els de la revista Vintage Magazine, que havien vingut a entrevistar-la i a fer fotos de l’interior de la casa. La Marion no preguntava mai per l’estat del compte corrent de l’Hortensia ni on havia col·locat el trofeu de Millor Il·luminació Nadalenca del concurs que havia organitzat el veïnat l’any