Sot Vell. Rosa Camps
que en retrobés els protagonistes. A través dels seus testimonis, vaig comprendre que tot el que havia passat al poble aquell any, i singularment aquell divendres de juliol, havia estat una petita metàfora del que estava passant en un país, el nostre, que tot just començava a refer-se d’una postguerra i avançava a marxes forçades deixant enrere les lleis immutables que sempre l’havien regit per abraçar un progrés que acabava d’irrompre i que es quedaria molts anys amb la promesa enlluernadora de riquesa per a tothom. El que ningú ens va explicar és que aquest somni daurat duia aparellats una salvatge especulació territorial i un canvi de valors i de maneres de fer que ens transformarien profundament a tots. Va ser una època de trasbals i de canvi en què hi va haver guanyadors i perdedors. A Sant Joan, també. I és per fer un petit homenatge als perdedors —els guanyadors ja han sabut homenatjar-se sols— que he decidit bastir aquest relat.
1
Si en Pere hagués hagut d’explicar com va anar a parar a Sant Joan dels Arcs, no hauria sabut com fer-ho. Ell era massa petit per recordar-se’n i a casa no se n’havia parlat mai. En Tomàs Cortès i la Teresa Vila van arribar un bon dia al poble des de terres del nord de Catalunya per fer de masovers a cal Mitjà, s’hi van instal·lar amb el seu fillet Pere i van començar una nova vida. Allà va néixer en Ramon, allà es van criar tots dos fills del matrimoni Cortès i allà no es van donar mai explicacions de per què i com hi havien arribat. En Pere i en Ramon només sabien que la seva família procedia de les Alberes, terra aspra on l’Alt Empordà es confon amb el Pirineu i perd la seva fertilitat. La baixa productivitat de la terra i l’elevat nombre de germans van ser possiblement la causa que una branca familiar hagués d’emigrar a la recerca d’un lloc millor per treballar i per viure. Aquesta era, a grans trets, la història que els dos germans havien pogut esbrinar a través dels pocs comentaris que havien sentit a casa tot i que en Ramon, loquaç i xafarder, no perdia ocasió per preguntar als pares sobre els seus orígens, però ells dos, massa cansats per l’esforç de viure o potser pensant que mereixia més la pena mirar cap al futur que no pas cap al passat, mai no els van donar més explicacions de les imprescindibles. Per tant, tot el que podien pensar de les seves arrels no anava més enllà del que els permetia la imaginació. Potser va ser per aquesta manca d’informació que els germans Cortès van oblidar ben aviat que la seva família procedia d’altres terres i van adoptar Sant Joan dels Arcs com el poble dels seus avantpassats. Tan convençuts van arribar a estar-ne que de ben segur, si els ho haguessin preguntat, no haurien dubtat a explicar com els rebesavis cultivaven la terra a cal Mitjà dos segles abans.
I si no sabien res de la seva arribada, en Pere i en Ramon sí que tenien records ben precisos de la seva infantesa. Sant Joan dels Arcs, pels anys cinquanta, era un poble a la vora de Barcelona d’orografia esquerpa, situat al fons d’una vall estreta que la riera de Sant Miquel partia en dos. Envoltat de muntanyes, camps de cultiu i boscos de pins fràgils i esprimatxats que molts estius de forta calor i sequera cremaven en incendis locals produïts per molt diverses raons. No sempre havia estat així, però. Els vells del poble encara recordaven que feia molts anys aquells boscos eren vinyes generoses de raïms fins que la fil·loxera vinguda de França va anar corsecant els ceps un per un, insidiosament, davant la mirada impotent dels pagesos. La mort de les vinyes va forçar l’abandó progressiu d’aquest cultiu. Damunt dels marges de pedra seca que separaven les feixes abans curulles de ceps havia començat a créixer el pi blanc i al seu redós, talment com si es despertessin d’una letargia de segles, el roure i l’alzina autòctons del país també s’havien anat obrint camí. A la sala de plens de l’ajuntament encara hi havia penjades un parell de fotografies velles on es veia el poble, petit i arraulit al fons de la vall, envoltat de turons calbs plens de vinyes que semblaven cabells eriçats pel vent en un matí de tempesta. Ara, els únics ceps que quedaven com a testimoni mut d’aquells temps eren els de la vinya de cal Mitjà, al vessant de la muntanya que arrecerava la masia. La resta de feixes estaven sembrades de fruiters i de farratges destinats a l’aliment del bestiar.
Aquest canvi de cultius provocat per la fil·loxera havia dut a una redistribució de les terres cultivables, ja que en una zona de secà com era aquella calia buscar els terrenys més fèrtils per poder-hi plantar amb èxit els nous conreus. La part treballada, doncs, es va concentrar als vessants de les muntanyes que donaven a llevant, de manera que la carretera que duia al poble feia tot l’efecte d’una clenxa que partia el paisatge en dues meitats: verda la de l’esquerra, poblada de pins i algunes alzines i d’un to indefinit i colorista la de la dreta, esquitxada de fruiters, petits prats i barraques fetes de fusta i fang al voltant de la clapa verdejant de les vinyes de cal Mitjà. Per la part més fonda de la vall, entre una vegetació de xops, pollancres i canyissars i en paral·lel a la carretera passava la riera, que tant servia per regar els horts com era escenari de jocs i remullades estiuenques o amenaça de tardor, quan les fortes pluges convertien les seves aigües juganeres en torrentades violentes que s’enduien ponts i palanques, negaven els horts de la ribera i tombaven els febles pals de la línia que proveïa el poble d’energia elèctrica intermitent i precària. Quan això passava, la gent de Sant Joan sortia al carrer amb tractors, pales i càvecs, i durant uns dies s’ocupaven de tornar a refer tot el que havia destrossat l’aiguat per tal de poder restablir la normalitat perduda al més aviat possible. Al final de la carretera i a una alçada prudencial respecte de la riera, s’alçaven les cases del poble, dividides clarament en dos sectors: a l’entrada, escampades en llenques de terreny desiguals, les masies més antigues, també cal Mitjà, donaven la benvinguda després d’alguns quilòmetres de bosc deshabitat des del poble veí. A continuació hi havia el nucli, format per cases enganxades les unes amb les altres, de construcció generalment modesta i estructura de planta baixa, pis i eixida. Entre un sector i l’altre, l’ajuntament i l’església, amb les seves placetes respectives, constituïen el centre neuràlgic de la vida política i social de la comunitat. Sortint ja del poble, abans que morís la carretera, dues o tres cases més, escampades, agombolaven un casalot modernista mig abandonat conegut popularment com «la Torre», propietat d’uns pagesos reconvertits a senyors per obra i gràcia de l’emigració que havien decidit anar a lluir la seva fortuna en altres societats més cosmopolites i més vistoses. I no hi havia més. Sant Joan era així, senzill i humil com el tarannà mateix dels seus habitants. Fora dels daltabaixos naturals protagonitzats bàsicament per la riera, la vida s’escolava tranquil·la pels carrers de la vila. Com a tots els pobles en l’època fosca del franquisme, el ritme quotidià venia marcat per la feina, la missa dels diumenges, les collites —època de treball dur— i la Festa Major de Sant Joan, una de les poques oportunitats que tenien, sobretot el jovent, de poder fer vida social, arrambar-se a la parella i ser una mica més feliços. Les normes de la comunitat eren conegudes per tothom i les dictaven el mossèn, l’alcalde, el mestre i el metge, per aquest ordre. I a més a més, per a la canalla, el pare i la mare eren abans que ningú.
En Pere s’hi trobava bé des de sempre, amb aquesta manera de viure. No sabia explicar el perquè, però sentia la seva masia i tot el que l’envoltava com una part integrant d’ell mateix. No pensava mai que podria haver viscut en altres indrets i altres situacions. Per a ell, viure era ser en aquell lloc, en aquell temps i amb aquella gent. Des del seu punt de vista infantil no podia concebre cap altre món que no fos el que veia cada dia des de la finestra de la seva habitació quan es despertava. Aquell era el món on vivia, jugava, estudiava i somniava. Perquè en Pere era somiatruites de mena. Del tipus de somniadors que no saben traduir els seus somnis en paraules i se’ls guarden per a ells en forma d’imatges i sensacions com les que despertaven en ell els boscos, els camps i la riera, però sobretot la petita carretera que entrant i sortint entre clapes arbrades travessava el paisatge i arribava al poble flanquejada pels grans plataners que li feien un túnel d’ombra durant el temps d’estiu. Les sinuositats del seu traçat i el continu aparèixer i desaparèixer de l’estreta cinta grisa el tenien embadalit.
Sovint, en plegar de l’escola, es quedava mirant-la absort i concentrat en ves a saber quines històries que s’inventava que devien passar carretera enllà, lluny de casa, fins que la mare, inquieta pel retard, sortia a buscar-lo.
—Pereee!
En Pere, sentint la veu de la mare, tornava al món real.
—Què vols, mare?
—Que