Sot Vell. Rosa Camps
Era competitiu, xerraire i impulsiu, i quan considerava que l’ocasió s’ho valia, sabia fer gala d’una astúcia insospitada que sorprenia tothom.
—Aquest noi ens sortirà polític —feia la mare, brandant el cap.
En Pere, dos anys més gran que el seu germà, havia sortit més a la mare. Era un xicot de complexió robusta, d’una alçada que superava la mitjana dels nois de la seva edat. De faccions enèrgiques i proporcionades. Els ulls, bruns i penetrants, brillaven sota una mata de cabell castany, ondulat i rebel que acostumava a dur tallat curt per evitar que se li esbullés. Era una persona amable, de poques paraules i tarannà observador i tranquil.
«Fins que li obren la mala llet», deien els companys. I era cert. Ja de ben petit en Pere era resistent i equilibrat, no plorava mai però si se sentia atacat o li semblava que hi havia hagut una injustícia, era capaç de transformar-se. La seva serenor habitual desapareixia; se li tensaven els músculs, se li reconcentrava la mirada i descarregava tota la seva energia —que no era poca— sobre l’agressor. Quan això succeïa, els possibles destinataris de la seva ira procuraven no posar-se a l’abast. Només en Ramon, decidit i moltes vegades irreflexiu, se li encarava desafiant, incapaç d’admetre sense lluita que el seu germà li imposés la voluntat.
Ben aviat les baralles entre tots dos van esdevenir llegendàries. En cada un dels seus punts de vista es distanciaven més i més i les seves diferències creixien en la mateixa proporció. A Sant Joan dels Arcs tothom tenia la impressió que si algun dia alguna cosa havia de venir a torbar la pau de la petita vall vindria de la mà dels germans Cortès.
Però anaven errats perquè, efectivament, alguna cosa va venir a torbar la pau de la petita vall i no van ser els germans Cortès. Va ser el que els entesos anomenaven progrés i revitalització de l’economia. Els primers signes del canvi que ja començava a produir-se a tot el país van arribar amb més retard als pobles que a les ciutats i ho van fer a través de la televisió, un petit aparell que retransmetia imatges i sons i que s’estava fent un forat a les llars de manera irreversible, trastocant hàbits familiars ancestrals inclús a les poblacions més petites i allunyades de les capitals. Es començava a viure una nova era de prosperitat de conseqüències encara imprevisibles. A Espanya, els anys de la guerra i l’economia de subsistència que s’havia imposat durant el temps de la postguerra s’allunyaven. Europa necessitava sortir de la misèria a què l’havien abocat els dos grans conflictes mundials i, per aconseguir-ho, les grans potències van impulsar un creixement econòmic basat en la producció i el consum a gran escala. La dècada dels seixanta va portar una ànsia de guanyar i gastar diners generalitzada desconeguda fins llavors. La producció s’accelerava, hi havia feina per a tothom, els sous començaven a apujar-se. El poder adquisitiu dels ciutadans va augmentar molt més en una dècada del que ho havia fet en les dues dècades precedents. Després de tants anys d’estretors hi havia una eufòria col·lectiva i una falsa sensació de riquesa que en moltes ocasions feia que les famílies treballadores s’endeutessin i restringissin fins i tot les despeses destinades al menjar per adquirir els nous béns de consum popular imprescindibles del moment: el televisor i el cotxe. I incitada per la propaganda que transmetia la televisió i per l’adquisició del cotxe, singularment del popular Sis-cents, va venir la necessitat de sortir de la ciutat, massa grisa i estreta, per poder anar a «fer salut» a la platja i a la muntanya. L’estiueig, doncs, va deixar de ser una activitat de minories selectes per passar a ser del domini popular i els nous estiuejants van deixar de ser «els senyors» per passar a ser treballadors —moltes vegades amb menys poder adquisitiu que els vilatans— que llogaven petites cases o apartaments perquè la família s’hi estigués durant l’estiu mentre el pare baixava a treballar a la ciutat cada dilluns. Als anys setanta, l’estiueig era ja un fet habitual per a una àmplia capa de la societat.
2
A principis de l’estiu del 73, a Sant Joan dels Arcs van aparèixer els primers estiuejants. Van llogar unes casetes propietat d’en Jaume de cal Tro, l’alcalde, que havien estat construïdes cinquanta anys abans per allotjar les famílies dels jornalers que venien a la verema. Com que en els darrers temps l’activitat agrícola havia minvat molt i la mà d’obra ja no venia d’Andalusia o d’Extremadura sinó que es reclutava entre els habitants de les ciutats satèl·lit de la perifèria de Barcelona, les casetes havien estat en desús durant uns anys. Ara, en Jaume havia vist l’ocasió de treure’n un rendiment i hi havia fet les reformes necessàries per llogar-les a la gent de ciutat que volien saber què era viure al camp, si més no, durant els mesos d’estiu.
En Ramon estava entusiasmat.
—Has vist, pare? Han vingut estiuejants! Ens comencen a conèixer! El nostre poble agrada a la gent! Comencem a anar bé. —En Ramon acabava de fer vint-i-quatre anys, vint-i-quatre anys revolucionaris i esbojarrats que li feien sentir que podia menjar-se el món i canviar les condicions de vida del seu poble, que li semblava cada vegada més vell, més ruïnós i més allunyat del món real, sobretot si el comparava amb la vida de ciutat que ja havia pogut conèixer per mor de la carrera d’aparellador que estava a punt d’acabar—. Fixa’t, si comença a venir gent, deixaran més calerons. De moment, en Jaume ja ha aconseguit treure una renda de les casetes —continuava, vehement i calculador—. Nosaltres estem venent més tomàquets, patates i fruita que mai perquè a la gent que ve de fora li agrada, això de les verdures «acabades de collir». La Filomena dels queviures també ven més, és clar, bé que han de menjar, els estiuejants. I això que ara només són deu famílies. Si en vinguessin més, el doble o el triple, doncs doble o triple de guanys.
—Oh, i on els posaríem, si en vinguessin més, fill meu? Al poble no hi ha tantes cases —feia la mare, amb molt poc sentit del negoci.
—Doncs podríem construir-ne més. Hi ha pobles que han fet el que en diuen urbanitzacions. És a dir, han reservat unes zones només per construir-hi xalets amb carrers, enllumenat, conducció d’aigua potable. Inclús, en moltes hi han fet un centre social amb piscina, que això agrada als possibles clients. Els estiuejants, habitualment, compren un terreny i s’hi fan la casa al seu gust, així poden venir tot l’any, no només uns dies a l’estiu com passaria si anessin d’hotel. Ho entens, pare? Paguen els seus impostos, compren al poble, hi deixen riquesa…
En Tomàs feia que sí amb el cap. Ja ho trobava bé, ja, això de vendre més ous i més verdures, però no sabia…
—Nosaltres ja vam haver de marxar d’un lloc —deia a la dona quan estaven sols—. I si es fan tantes cases que ens quedem sense feixes? Ja saps que són petites, a Sant Joan no hi tenim gaire espai.
La Teresa assentia amb el cap. Estava preocupada perquè havia sentit que a l’Ajuntament s’estava coent alguna cosa de tot allò que explicava en Ramon. La gent en parlava i la seva intuïció li deia que el seu fill petit no devia ser pas aliè a la moguda que pel que semblava es començava a organitzar. Tantes anades i vingudes a la Casa Gran, tanta conxorxa al despatx de l’alcalde, la feien sospitar. Però no volia amoïnar el seu marit, que també estava al cas dels rumors que corrien.
—El senyor alcalde ja en sap, de fer les coses. Veuràs com tot anirà bé. —Era la seva frase habitual mentre s’afanyava amb el sopar, com si en la tria de mongetes o la pela de patates hi anés el futur del poble.
Fins que arribava en Pere.
—Acabo de venir del Ple. Han estat discutint sobre la possibilitat d’un projecte d’urbanització al Sot Vell. Es volen carregar la muntanya. Preveuen que s’hi podrien construir cent cases si n’aprofiten el pendent. Fins i tot els de l’oposició han dit que hi estaven d’acord. Estan bojos! Com volen fer cases a la muntanya, entre els pins! Amb el torrent pel mig! Que no ho veuen, que quan hi hagi un foc serà perillosíssim, que quan baixi una rierada s’ho endurà tot pel davant? I encara que no hi hagi cap rierada ni cap incendi. No podem encabir tanta gent així, sense més ni més. No hi haurà serveis per a tots, ni aigua, ni prou accessos.
—El senyor alcalde ja en sap, de fer les coses. Ja veuràs que tot anirà bé. —La mare repetia la lletania consoladora més per foragitar els propis temors que per altra cosa.
—I d’accessos