Sot Vell. Rosa Camps
en una ciutat futurista.
—I què té de dolent? És clar, com que la teva vocació és ser pagès! Si estudiessis com jo tindries una altra visió de les coses, germanet. I sàpigues que la urbanització s’acabarà fent i que el dia que se n’aprovi el projecte jo seré a l’ajuntament per donar-hi suport i oferiré els meus serveis d’aparellador per al que faci falta.
En Pere va callar malgrat que notava que una ràbia continguda li escalfava les orelles. No podia suportar els aires de superioritat del seu germà ni la seva postura d’intel·lectual «progre», darrere la qual començava a sospitar que hi havia alguna cosa més que un legítim afany de progrés. Sempre havia pensat que el que volia en Ramon era sobresortir allà on fos i com fos, guanyar diners, reputació, deixar de ser «el segon» per passar a ser l’home important de la família. De bona gana li hauria clavat un mastegot perquè s’adonés que la gelosia no duu enlloc, però ja no era un nen i havia après a contenir les seves enrabiades, sobretot davant dels pares. Va marxar sense dir res, tancant la porta d’una revolada, i se’n va anar a casa de la Mariona.
—No saps pas la que ens ve a sobre, Mariona. Ara s’han entestat que ens hem de convertir en un poble residencial d’estiueig. El meu germà, el primer. Que si hem de fer carrers nous, que si més cases per ser més rics i tenir més serveis i tot això. Digue’m tu quina necessitat hi ha d’urbanitzar els camps i els boscos. Això és el que s’entén per progrés, destruir en quatre dies l’entorn i la manera de viure de segles? Crear un món artificial per a ús i consum de forasters? I els conreus? I el bestiar? Haurem de sacrificar-ho tot a la nova manera d’entendre el poble? De què viurem, els pagesos? No ho veig gens clar.
—Potser és necessari, Pere, potser no podem viure sempre com fins ara. Els temps canvien.
—No, si jo hi estic d’acord, en tot el que sigui anar endavant i millorar. Però ha d’haver-hi altres alternatives. Perquè, a qui beneficiarà, tot això? Només als quatre com ara en Jaume, que vendrà les terres a bon preu o al Ramon, que construirà les cases. I als promotors, per descomptat. Ells s’enriquiran, almenys mentre durin les obres. I quan s’acabin, què? A construir més i més, i més per anar tenint feina? I què farem, els altres, anar-nos quedant sense treball, sense camps, sense horts ni bestiar? No, no ho podem permetre. Mira, no ho diguis a ningú, però avui he estat parlant amb uns quants pagesos. Muntarem un grup de pressió. Al Sindicat Agrari diuen que ens assessoraran perquè puguem emprendre accions legals contra aquest projecte que volen encetar. Creu-me, no ens deixarem convèncer així com així. Donarem guerra.
Mentre parlava, li havia agafat la mà i l’hi estrenyia amb vehemència. Es va adonar que potser amb massa vehemència i tot. La va afluixar. Va mirar la seva promesa tendrament.
—Ho sento, sempre que parlo d’això m’exalto —es va disculpar.
La Mariona va somriure. Ja coneixia les exaltacions del seu xicot. Tots dos eren del poble, feia temps que festejaven i pensaven casar-se aviat. L’entenia i l’estimava, i encara que no acabava de tenir una opinió formada sobre tots aquells fets, si en Pere havia decidit que calia lluitar, li faria costat.
3
En Pere i la Mariona es van casar aquell mateix estiu. Poc temps després de l’arribada dels primers estiuejants, en Tomàs va morir d’un atac de feridura i la presència del noi a la casa pairal es va fer més necessària que mai perquè en Ramon, acabada ja la carrera d’aparellador, va decidir quedar-se a viure a ciutat amb la seva companya. Una noia que, segons va explicar, havia conegut en una manifestació d’estudiants. En Pere va pensar que, vistes les circumstàncies, seria millor casar-se i quedar-se a viure amb la mare a cal Mitjà. Sense el pare i sense l’ajuda esporàdica d’en Ramon, la masia quedaria necessitada de braços. En aquestes circumstàncies s’imposava la necessitat i no quedava gaire espai per al festeig. La Mariona va estar-hi d’acord. Havia nascut i viscut sempre al poble i la feina d’una casa de pagès no li venia pas de nou ja que, si bé els pares es dedicaven al comerç —tenien una petita botiga de queviures d’aquelles que hi trobes de tot al poble veí de Sant Miquel—, a casa seva sempre hi havia hagut gallines i conills i sempre havien treballat l’hort dels avis, un hort gran i ben cuidat que quedava just a l’entrada del poble, enfront de cal Mitjà però més a tocar de la riera. A més, ella també pensava que ja es coneixien suficientment i es veia amb cor de fer el pas. Si a sobre era en Pere qui ho proposava, ja estava tot dit.
Es van casar un quinze de juliol pel civil a l’ajuntament. Va ser una cerimònia discreta —tal com corresponia a l’etapa de dol per la mort del pare—, acompanyats per la família més propera, amb en Ramon i una cosina de la Mariona de testimonis, i van anar a fer un àpat a can Farinetes, a Sant Miquel. L’endemà del casament van celebrar una missa per fer contenta la mare i els sogres, que haurien volgut per a l’hereu i la pubilla una gran cerimònia religiosa amb núvia vestida de blanc i vel, i tot seguit se’n van anar de viatge de nuvis a Mallorca.
En tornar del viatget, van començar la seva vida en comú a la masia, ell treballant al camp i ella portant la casa, els conills i les gallines amb la sogra, tal com s’havia fet sempre a pagès.
Aquell estiu, a part de la mort d’en Tomàs Cortès, la marxa d’en Ramon i el casament d’en Pere, van passar altres coses. La més important, la requalificació de la zona del Sot Vell, procés que va tenir els de l’ajuntament ben ocupats amb el tou de gestions i paperam que això comportava. Arribat el setembre, la documentació ja estava a punt i es va presentar la proposta al Ple municipal, que va aprovar per una àmplia majoria urbanitzar tot el vessant de la muntanya. Els arguments a favor eren molts. Els principals, que el Sot Vell era una zona boscosa improductiva que no reportava cap benefici econòmic al poble i que, amb la vinguda de més estiuejants alguns dels quals potser acabarien vivint-hi, Sant Joan, sempre tan amagat al seu cul-de-sac, es donaria a conèixer. Això i la proximitat de Barcelona farien que també hi hagués més turistes de cap de setmana, la qual cosa significava més negoci per a productors i botiguers. Hi havia un tercer argument de pes: si s’aconseguia arribar als cinc mil empadronats, la Diputació finançaria una biblioteca, Sanitat autoritzaria l’obertura d’un consultori nou amb metges especialistes i es podria parlar de l’arranjament de la carretera i de la canalització de la riera, que tants ensurts provocava. Amb l’increment del pressupost municipal que suposaria la recaptació de més impostos també es podria renovar l’equipament escolar, posar gronxadors per als nens a la plaça i bancs al voral de la carretera perquè els avis poguessin anar fent paradetes en les seves llargues passejades d’havent dinat. Hi havia qui ja planificava obrir restaurants i botigues de productes típics. Inclús un supermercat. Amb la popularitat adquirida, deien d’altres, seria el moment de demanar subvencions a la Diputació i al Gobierno per restaurar l’ermita de Santa Quitèria i poder-hi tornar a fer aplecs. També hi hauria feina per a tothom; no només mentre durés el procés constructiu, sinó també després, un cop els xalets estiguessin habitats, perquè ja se sap que a les cases sempre s’han de fer petites obres de manteniment i neteja, encara més si la casa té jardí i piscina i els senyors només hi venen els caps de setmana i a l’estiu.
L’equip de govern havia fet els seus comptes, d’això no n’hi havia dubte, i havia aconseguit engrescar, si no tota, una gran part de la població. Inclús alguns pagesos reticents s’havien deixat convèncer davant les perspectives de vendre les terres a bon preu i la promesa d’aconseguir feines que els complementessin —i potser fins i tot suplissin— els ingressos cada cop més minsos que guanyaven treballant al camp.
—Això és especulació, Ramon —deia en Pere quan a casa es parlava del tema—. Especulació i engany. En un principi pot semblar que hi ha molts guanys però a la llarga els impostos que s’arriben a recaptar de vivendes particulars són minsos i en canvi el manteniment i els serveis dels habitatges escampats per les muntanyes són molt cars. Perquè te’n facis una idea, un pal de llum que al poble pot abastir d’energia vint vivendes, en una zona de grans parcel·les només podrà arribar a una. Una conducció que duu l’aigua a vint cases del poble només pot portar-la a una si està situada en una urbanització. I no parlem del que suposarà fer el manteniment d’una xarxa viària tan extensa i la neteja