Sot Vell. Rosa Camps
no es pot permetre sense grans sacrificis. Ja els hi heu dit, que el pa d’avui serà la gana de demà? Ja els hi heu dit que els llocs de treball que crearà aquest tipus d’economia seran precaris i estacionals? No fotem, Ramon. Progressar no és anar a fer de criats a gent que es pot pagar una segona residència!
—I doncs, tu què proposes?
—Un model diferent. Ens n’hem de sortir per la via de potenciar i incrementar els recursos que ja tenim. Millorar la producció agrícola i ramadera, per exemple. Podríem ampliar el cultiu de la vinya i també de l’olivera i elaborar vins i olis amb denominació d’origen; constituir-nos en cooperativa ecològica per donar sortida a la fruita i la verdura; portar alguna petita indústria que no contaminés; restaurar la Torre com a hostal; fer una àrea recreativa pel bosc on els forasters poguessin seguir itineraris per conèixer la flora i fauna; arreglar la masia de cal Primer per a casa de colònies… Hi ha moltes coses que es poden fer sense espatllar el nostre patrimoni natural. I bé —va aturar amb un gest l’intent de rèplica d’en Ramon—, si es veu convenient fer una ampliació del poble, es pot fer de manera racional i planificada. És a dir, amb un bon pla urbanístic. Només allargant el carrer Major o fent un eixample on mor la carretera es podrien construir unes quantes cases alterant mínimament la fesomia i la personalitat de Sant Joan. Amb unes normes constructives que en garantissin l’encaix en l’entorn, això sí.
Però allà i en aquell moment hi havia interessos més poderosos que l’opinió d’un pagès sense propietats, i les idees d’en Pere queien en sac trencat. Els boscos del Sot Vell anaven passant, en un degoteig constant, de les mans dels petits propietaris a les dels promotors urbanístics.
No obstant això, l’operació havia topat amb un escull: una part dels boscos requalificats com a terrenys edificables eren propietat de pagesos contraris a la urbanització. Organitzats en grup de pressió, tal com havia proposat en Pere i aconsellats pel Sindicat Agrari, s’havien negat a vendre, amb la qual cosa l’Ajuntament s’havia vist obligat a iniciar un procés d’expropiació que havia estat recorregut pels interessats, la qual cosa va posposar la posada en marxa del projecte durant un temps indefinit.
Aquesta situació excepcional, tot i tenir la població en tensió per la seva imprevisibilitat, va obrir una treva en les difícils relacions socials que s’havien creat entre els veïns de Sant Joan dels Arcs. Amb el projecte paralitzat fins a una decisió judicial, no hi havia motius per estar en baralla constant i els ànims dels santjoanencs, entre els quals hi havia els Cortès, van calmar-se una mica. Això i l’absència d’en Ramon entre setmana van propiciar que a cal Mitjà hi regnés la calma durant algun temps malgrat que cap dels germans havia renunciat a les seves posicions i se sotjaven mútuament de cua d’ull per intentar endevinar-se la propera jugada des de la distància.
Després de la tardor, com passa cada any, va venir l’hivern. L’hivern del 73 va ser fred i dur. A Sant Joan dels Arcs, les glaçades negres es van produir amb freqüència, van matar molts fruiters i van posar en un greu perill la propera collita. En Pere va fer comptes: d’antuvi tenia calculat que, si els fruiters haguessin donat el benefici esperat, haurien pogut passar l’any prou bé perquè la temporada de verema havia sigut bona, però les pèrdues per la fredorada havien estat tan grans que no veia la manera de sortir-se’n si no era demanant un crèdit tot esperant que la temporada vinent fos millor i pogués tornar-lo, perquè si era com aquesta… Si els elements eren desfavorables es temia que ben aviat la feina del camp no li donaria per mantenir la família, encara més ara que la Mariona estava embarassada. Quan naixés la criatura, seria una persona més a menjar i mitja menys a treballar, ja que la seva dona hauria de repartir el temps entre la feina de la casa i el nadó. I de contractar algú més, ni somiar-ho! Només en sous se n’anaven tants diners que no compensava. Potser hauria de fer un pensament: treure’s de sobre alguns camps poc productius i llogar-se per fer altres feines durant els mesos d’hivern.
Ho va comentar a en Ramon el dia de Nadal mentre les dones acabaven de preparar el dinar.
—Potser hauré de buscar una altra feina, Ramon. Hi ha massa competència al mercat i la terra no dona prou. No sé si parlar amb en Subirà. Ell té moltes terres i sé que a vegades ha tingut mossos. O potser podria netejar boscos, ara que l’Ajuntament ha decretat que han d’estar nets de brolla de cara a l’estiu. Potser aniré a parlar amb en Jaume…
La resposta d’en Ramon va ser seca i tallant:
—Si no fóssiu tan tanoques tu i els quatre pagesots que et fan costat, ben aviat tindríeu feina. Jo mateix, des del meu lloc d’aparellador i aprofitant les relacions que tinc amb peixos grossos, m’encarregaria que no te’n faltés.
En Pere va sentir com la sang li pujava pit amunt. Si el seu germà li hagués donat una bufetada com solien quan eren joves, no li hauria fet ni la meitat de mal. Va notar que el músculs se li tensaven, va reconcentrar la mirada i, amb un to de veu que equivalia a un cop sec al turmell, va barbotejar:
—Això mai!
Dilluns al matí, el masover de cal Mitjà feia cap a la corresponsalia del Banc Sabadell per demanar el crèdit que els hauria de permetre passar l’any amb l’esperança d’una bona propera collita.
4
Diuen que els hiverns molt freds donen pas a estius molt calorosos. Després d’una primavera radiant que va compensar en part les glaçades hivernals, l’estiu del 74 es presentava assolellat i ple de novetats. Un any després de la mort del pare Cortès, naixia en Pere. És a dir, el Pere petit com se’l va anomenar des del primer moment i com el continuaria coneixent tothom durant la resta de la seva vida. I encara no havia passat un mes del naixement del nen que en Ramon, que feia temps que no es deixava caure per casa, trucava tot excitat.
—Mare! Mare? Hola, soc en Ramon. Escolta, diumenge que ve vindré a dinar, eh? Sí, ja sé que fa temps que no pujava, és que he estat molt enfeinat. Però aquesta vegada no vindré sol. Que amb qui pujaré? Amb l’Anna, la noia que viu amb mi. Prepara un bon dinar, que us hem de donar una notícia!
«Potser es volen casar», va insinuar la mare aquell vespre, després de sopar. Ella no deia mai res ni jutjava el que feia el seu fill petit, però cada nit resava a sant Joan, patró del poble, perquè deixés de viure en pecat.
La Mariona va aixecar el cap del bressol on acabava d’acotxar el Pere petit.
—Potser sí —va dir distretament més per conformar la sogra que perquè realment s’ho cregués—. Pere —va afegir en veure’l entrar—, diumenge que ve vindrà el teu germà i ens presentarà la seva companya. La mare diu que potser es volen casar.
La resposta d’en Pere mentre acotava el cap per damunt la barana del bressol i somreia al menut no podia ser més contundent:
—Que facin el que vulguin.
I és que, a Sant Joan, la tensió social tornava a fer-se patent després del parèntesi obert en el procés judicial al projecte del Sot Vell. Ja feia un any que s’havia iniciat i tothom esperava que el veredicte es fes efectiu ben aviat. A casa dels Cortès, les discrepàncies entre els dos germans a penes es dissimulaven i cada vegada que en Ramon anava per casa, en Pere s’inquietava més i més. Sospitava que el seu germà no s’havia quedat de braços plegats amb el tema de la urbanització i que, mentre ells anaven fent recursos de manera legal i a la vista de tothom, en Ramon anava actuant per sota mà i aprofitant influències amb eficàcia, sense treure’s mai la màscara de simpatia i bonhomia que li havia obert tantes portes.
Les botzinades del dos cavalls descapotable i els lladrucs festius del Xut van espantar les cigales que brunzien sota el sol càlid d’agost. En Pere va sortir a la porta del mas en el moment en què el cotxe s’aturava just a tocar de l’era amb una frenada seca i s’obrien les portes gairebé abans que parés el motor. Pel cantó del conductor va baixar en Ramon com una exhalació traient-se les Ray-Ban de muntura metàl·lica que feien furor entre la progressia intel·lectualoide de l’època. S’havia deixat el cabell llarg i el duia lligat en una cua que descansava sobre les muscleres d’una camisa blanca entallada oberta fins a mitja pitrera. Per la porta