Sot Vell. Rosa Camps
costum que per altra cosa.
I en Pere encongia les espatlles, incapaç de traduir en paraules la complexitat i la intensitat dels seus pensaments.
—Aquest nen ens sortirà poeta —comentaven els pares entre ells asseguts a la vora del foc alguna nit d’hivern, brandant el cap amb un deix de preocupació.
Era evident que per a una família de pagesos la prioritat dels quals era sobreviure dignament, tenir un fill poeta no els hauria assegurat pas l’existència, però es preocupaven en va perquè en Pere no pensava ser poeta. Quan plegava de l’escola i la mare el cridava, només pensava a berenar i a sortir a jugar en el seu petit món, segur i acollidor.
En Ramon no ho entenia.
—Mare, jo ja no vinc més amb en Pere. —Havia arribat a casa sol i enfadat—. A partir d’ara no penso esperar-lo.
—I doncs?
—M’ha tornat a guanyar a futbol, però a part d’això —la mare, que el coneixia prou bé, se’l va mirar de reüll i ell va apartar la vista—, és que sempre està als núvols i no té mai pressa. S’atura amb qualsevol cosa que troba pel camí i l’he d’anar burxant perquè em faci cas. Quan veu que m’enfado, em deixa portar a mi la pilota i m’empaita una estona perquè no l’emprenyi més, però de seguida se’n cansa. Prefereix anar pensant en les seves coses, es posa a llegir mentre camina… Qualsevol dia es fotrà de lloros. Jo, així no segueixo!
—Aquest Pere ens sortirà poeta —repetia la mare brandant el cap quan veia el seu fill gran assegut al pedrís de l’era absort en els seus pensaments o en la lectura d’algun llibre que li havia deixat el mestre.
—I pagès —afegia el pare, poc convençut però amb l’esperança d’assegurar una continuïtat per a la masia.
I en Ramon, quan els sentia, sabia què volia dir el pare però no entenia què volia dir la mare. Per a ell, els poetes eren aquells senyors castellans de llenguatge incomprensible que el mestre els feia llegir a classe de «lengua española». El seu germà, poeta? Si no parlava ni castellà —de fet, no parlava gaire en català, tampoc—, com podria escriure aquelles coses tan enrevessades? Bé, potser quan fos gran. Quan fossin grans sabrien fer moltes més coses, és clar. Quan fossin grans sabrien fer fins i tot més coses que el pare i la mare, que només sabien fer les feines del camp. Potser també sabrien més coses que el mestre? Això, en Ramon ja no ho tenia tan clar. Que sabessin llegir i entendre les coses tan enrevessades que explicava el mestre, no ho tenia clar. El que sí que tenia clar era que si ser poeta havia de ser una cosa bona que fes destacar el seu germà per damunt d’ell, no volia que en Pere fos poeta. I és que en Ramon no es resignava que ningú —i molt menys el seu germà— li passés la mà per la cara.
En Pere i en Ramon eren germans perquè havien nascut dels mateixos pares. Només per això.
Els pares, a vegades, ho comentaven entre ells:
—Ben bé no s’assemblen en res —solia dir la mare.
—Vols dir, Teresa, que no em vas fer el salt amb algun senyoret de Barcelona? —bromejava en Tomàs—. En Pere encara, però en Ramon sembla ben bé que vingui de ciutat i de casa bona!
I és que en Ramon, ja de ben petit, manifestava la seva incomoditat pel món rural on li havia tocat viure. Es veia ben bé que la vida del camp no el satisfeia. Belluguet i curiós per naturalesa, es trobava tancat entre aquelles muntanyes i entre aquella gent que semblava feta d’un material immutable al pas del temps. A diferència del seu germà, no trobava complaença a ser on era i si s’hi sentia bé en alguna ocasió era també quan contemplava la petita carretera, però no pas pel que tenia de bucòlic o d’inspiradora d’històries sinó pel que tenia de camí de fugida cap a un món que intuïa més gran, ple de sorpreses i reptes per a algú pragmàtic i entusiasta com ell.
—Pare, mare, jo un dia, quan sigui gran, me n’aniré a estudiar a la ciutat.
L’afirmació, feta a mig sopar per un nen de set anys, va fer ennuegar els pares.
—Ramon, fill, per a això falta encara molt de temps.
—Però ja ho tinc clar, pare. Jo no vull ser pagès.
—I de què vols estudiar?
—No ho sé. Vull estudiar alguna cosa de les que s’estudien a ciutat. Bé —va afegir, conciliador—, quan torni després d’haver estudiat us ajudaré, eh? Com que tindré una feina que guanyaré molts diners us compraré una casa gran i ens en anirem a viure fora del poble, a Barcelona.
—Jo no vull anar a viure a Barcelona —intervenia en Pere.
—Perfecte, doncs et quedes aquí. —A en Ramon no li va semblar pas malament desempallegar-se del seu germà tan fàcilment—. Els pares vindran amb mi. Oi, papa i mama?
Tots dos germans van fixar la vista en el pare i la mare esperant resposta, però ells no van dir res. Veien com els caràcters dels seus fills s’anaven afermant a mesura que creixien i estaven massa preocupats pensant que ni els estudiants ni els poetes havien estat mai bons per aixecar masies.
I així, entre jocs i baralles, els nois de cal Mitjà anaven formant unes personalitats que els portaven per camins cada vegada més divergents.
Un dia, ja adolescents, tornant d’un partit suats i cansats, en Ramon va veure que el seu germà mirava fixament cap a algun punt.
—Què mires?
—Res, mirava la carretera
—Què li passa, a la carretera?
—És bonica, tan petita. Fixa-t’hi, a vegades sembla que s’amagui entre el bosc, com si jugués a cuit i amagar. Al cap d’una estona torna a aparèixer. Te n’adones?
—A mi em sembla que la carretera és massa estreta. Gairebé no hi passen dos cotxes. L’haurien de fer més ampla, com les carreteres nacionals.
—I per què vols que hi passin més cotxes?
—Doncs perquè sigui més fàcil anar a ciutat, perquè pugui venir més gent, perquè hi hagi més nois per jugar i botigues, autobusos…
—No, el poble ha de ser així, petit i tranquil. Si volem més soroll, ja anirem a Barcelona.
—Jo no penso anar a ciutat a buscar el que no tinc. —En Ramon, contràriament al que manifestava de més petit, començava a pensar que seria més pràctic transformar el poble que no pas haver-ne de marxar per trobar el que volia—. Ostres, Pere, sempre has estat un conformista. Així no aniràs mai enlloc —va replicar amb un punt d’irritació.
En Pere se’l va mirar amb menyspreu. Per què en Ramon sempre havia de dur la contrària a tot el que ell deia o feia? En Ramon li va tornar la mirada desafiant-lo. L’empipava fins al moll de l’os aquella mena de conformisme del seu germà, que no semblava tenir altres perspectives més enllà del terme municipal d’aquell poble ronyós. Va saltar:
—Què, no tens prou nassos per reconèixer que aquí no hi ha res que es pugui aprofitar? Que vivim en un poble miserable, antiquat i fet una m…
No va tenir oportunitat d’acabar la paraula perquè un cop sec al turmell li va fer perdre l’equilibri i va caure a terra. Des del sòl rocós on havia anat a parar tan llarg com era, només va poder veure la cara irada d’en Pere que el mirava amb duresa:
—Tu sí que ets una merda!
Aquella conversa va acabar de marcar un abans i un després en les relacions entre els germans. Tots dos havien verbalitzat allò que sentien i pensaven des de sempre sense ser-ne gaire conscients. En poques paraules havien definit d’una vegada per totes la seva manera de ser, les seves expectatives i el seu antagonisme.
A partir d’aquell dia, les desavinences dels Cortès es van fer evidents per a tothom. De fet, els que els coneixien pensaven que hauria estat quasi impossible que s’avinguessin. Eren com el dia i la nit, inclús físicament.