Jo et donaré ales. M. Roser Algué Vendrells
espero que alguna cosa en quedi perquè, sinó, tanco la paradeta i em dedico a plantar enciams!
T’he de dir que he llegit varies vegades la teva carta plena de confidències (T’agraeixo la confiança que em demostres). Ja veig que les noies t’han causat força problemes. Ja t’explicaré algun dia els que jo he tingut amb els nois, que no són pas de tanta envergadura. Dius que no te compadezca. No ho faré si tu no ho fas. En quant a jutjar-te, ja et vaig dir des d’un bon començament que jo no sóc qui per fer-ho, perquè tots cometem errors i penso que es poden jutjar els fets, però no les persones, perquè que hauria fet jo en algunes situacions adverses? Ves a saber! Potser per això penso (i la gent em diu que estic sonada), que si un dia em toca de fer de jurat popular, no donaré cap excusa, perquè crec que seria bastant objectiva.
En una cosa no estic pas d’acord amb tu, quan dius: –“Si fuera una persona inteligente…” Jo diria que no té res a veure la intel·ligència amb el teu problema (ex problema). Si em diguessis per falta de seguretat, per deixar-me portar, per falta de criteris propis… Però una persona que no és intel·ligent, no surt del munt d’entrebancs que tu has tingut, ni planta cara a la vida com ho fas tu. A més estàs fent un treball constant d’introspecció i autoconeixement, que no tothom es capaç de fer. Podries ser un bon filòsof o un bon psicòleg! I no te’n riguis! Que si no ho cregués, no ho diria.
Bé, ja està bé de floretes, no fos cas que t’hi acostumessis.
D’aquí a poquet sonaran les campanes de fi d’Any, jo em menjaré els raïms tota sola mirant la tele. Ni quan podia sortir més, és una nit que sempre m’ha agradat quedar-me a casa. I aquest any, amb aquest fred que fa! Per cert, que demà volia anar cap a Banyoles a passar un parell de dies a una casa de pagès, però no sé que faré perquè jo no tinc cadenes i si les carreteres estan glaçades, malament rai. Al matí trucaré a tràfic i segons el que em diguin marxaré o no.
Com vam quedar no et diré a partir d’ara, els dies que pugui venir a veure’t, perquè sempre pot sorgir algun impediment, el que sí et puc dir que serà sempre en diumenge, quan treballi.
Bé, Dani, com sempre rep tot el meu afecte i comença l’Any Nou amb optimisme.
Una forta abraçada.
M. Rosser.
P.D.: Acabo de rellegir- me la carta i jolin, he passat de les coses més transcendentals, a les més planeres, com si fos una olla barrejada. Espero que no et costi de digerir. Et prometo no donar-te cap més pallissa com aquesta carta. Adéu. T’envio una revista i uns quants sobres per si et fan falta.
11
Esplugues 06-01-97
Hola, Dani,
Com estàs? No sé si havies fet la carta als reis, però com que t’has portat bé i jo soc “la Reina Maga”, de la família, doncs també hi ha hagut alguna coseta per a tu. Espero que aquests dies de tant de fred et faci servei. I ara no em diguis: –“No ho havies d’haver fet!”. És un petit detall i prou. I no em negaràs que la bufanda és guay!
Per fi vaig anar dos dies a la casa de pagès de la foto i em va fer molta il·lusió, perquè vaig conèixer l’eurodiputat José M. Mendiluce, que a mi em cau molt bé, perquè durant la guerra de Bòsnia era una de les poques persones que sabia el que es deia. Estava allà acabant un llibre. Potser quan el publiqui, per l’abril, li podré fer una entrevista.
Una forta abraçada,
M. Roser
P.D.: Aquesta casa on vaig, és a pocs quilòmetres de Banyoles. És a dalt d’un petit turó i està completament sola. L’habitació on normalment dormo, quan hi vaig, ves per on, abans era l’estable de les mules. A la porta encara hi ha la finestreta per on treien el cap, ho trobo divertit.
Com que aquests dies he tingut temps de fer fotocòpies, t’envio el meu recull de poemes. La veritat és que em fa una mica de vergonya… Però mira, quan no puguis dormir, en llegeixes algun i segur que acabes somniant com un angelet. Alguns del poemes són petites vivències, però la majoria són un cant a la natura. I molts ja veuràs que tenen més de prosa que de poemes.
L’altre dia, quan tornava de Banyoles, les llums de la presó estaven totes enceses i semblava, quina ironia, un arbre de Nadal gegant. I a més, vaig poder contemplar una posta de sol, d’aquelles que per la seva bellesa et fan estimar la natura per poc sensible que siguis. I, mira, no portava la màquina de fotos!
Adéu.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.