Jo et donaré ales. M. Roser Algué Vendrells
que de vegades t’avisen amb dos o tres dies d’antelació.
Avui, a l’ anar a contestar la carta, m’he adonat que a dins del sobre hi havia unes paraules de felicitació dels teus pares i germana. Felicita’ls també l’Any Nou de part meva i els pots donar el meu telèfon, per si alguna vegada els puc ser d’utilitat en alguna cosa. Ah! I un petonet a la nena.
Tornant al tema de l’altre dia, el poeta que tenia com a convidat, jo ja el coneixia, perquè ja havia vingut al meu programa. Al final em va regalar el llibre de poemes que acaba de treure. La veritat és que tinc dos llibres seus anteriors i m’agraden més que l’últim. Com que ell és psicòleg ha volgut fer una poesia massa transcendent i alguns poemes són ben poc entenedors, perquè també el vocabulari és molt poc usual. El dia que el torni a veure li preguntaré quin dels dos programes li ha agradat més. Bé, no li plantejaré així, sinó que l’interrogaré més sutilment.
En la penúltima carta em comentaves, i em demanes la meva opinió de la vaga de l’altre dia. Mira, jo aquesta vegada, vaig votar que no a la vaga, però la vaig fer perquè va sortir per majoria.
I no perquè pensés que era justa o injusta, sinó perquè no teníem gaire informació i es va fer una mica com els borregos. Toca fer vaga, doncs a fer-ne. A mi això em sona a manipulació dels sindicats i com que em rebenta que em manipulin… Amb els anys que fa que sóc funcionaria, n’he fetes moltes de vagues, però sempre que he votat sí, és perquè desprès d’estar ben informada les he considerat justes, i també sempre que he vist que se’ns milloraria alguna cosa. I en aquest cas no es donava cap de les dues circumstàncies: ni la informació, ni la possibilitat de cap millora. La raó que van donar alguns companys, va ser que la feien perquè la política econòmica d’aquest govern no era bona, per a mi no era vàlida, perquè la de l’anterior també era nefasta i no per això estaven de vaga continua.
Deixem-nos de política… Continuo. Ja et vaig dir que al tornar a casa el dia que vaig venir, em va arreplegar un xàfec d’aigua que no es veia ni la carretera, sort que tothom anava amb precaució! I parlant de cotxes, jo tinc un Citroen AX, com pots veure, un cotxe petitet, però que a mi em va força bé. I l’altre dia em va passar una anècdota molt divertida. Era un dia al vespre, quan tornava a casa, sortint de la feina. Hi havia una manifestació, no sé perquè, i això va fer que es produís un embús de cotxes, que era massa. Imagina’t, al vespre amb quatre cues impressionants de cotxes, amb una música de clàxons (com si es tractés de conductors desesperats que creuen que premen un botó s’esvairà el seu malson) de campionat, amb guàrdies de tràfic amb les seves “motorasses” per allà al mig i… Quan se’m posa el semàfor verd per tombar, per fi, cap al carrer de casa meva, el cotxe diu que no. I ja em veus allà, al mig del merder, amb perdó i sense atabalar-me gens ni mica. El guàrdia em mira i jo li dic: –“Ho sento, però no s’engega”, i ell em mira i diu: –“Ara no la puc ajudar”. El pobre estava força més atabalat que jo. I jo allà dins del cotxe, tan tranquil·la, pensant: –“Doncs ja em solucionareu el problema”. Aleshores va venir un altre guàrdia i em va empènyer el cotxe fins a sobre la vorera. Bé! Ja no feia nosa. Com que a prop hi ha un taller, vaig anar-hi i em diu el noi: –“T’has quedat sense gasolina”, “Què? Si no m’havia passat mai!” –la Roser tota esverada… Total, que em deixa un bidó i ja em veus cap a la gasolinera més propera, que per sort, no quedava molt lluny: “Ara et posaran la multa”, em va dir el noi. “Això ja ho veurem –vaig contestar-li–. Posaré cara de pena”.
I, efectivament, poso la gasolina al cotxe i arranca al moment. Aleshores, el guàrdia, que ja no estava tan atrafegat, va venir cap allà; anava en plan de guasa i li vaig seguir la corrent. Em va dir: –“¿Qué le pasaba al trastito?”, i li vaig ensenyar el bidó. I ell que va i em diu: –“Pues ahora tendré que multarle, venga, papeles”. Jo, que em petava de riure per dins, vaig contestar-li: –“No lo dirá en serio, ¿verdad? ¡Mire que tengo dos abuelos a mi cuidado y voy mal de dinero!”. Se’m mira i em diu: –“¡Morena, no se me excuse con los abuelos!” Jo li dic: –“Es que también tengo un amigo policia”, “Esta excusa tampoco me vale”, anava insistint ell. Però com que jo ja veia que m’estava prenent el pel, vaig continuar: –“¡Y además, no he hecho ninguna imprudencia!” I em contesta ell: –“¡Cómo que no! ¡Me ha parado el tráfico sin ningún motivo!”. I al final em diu: –“Venga mujer, váyase tranquila pero no olvide que hay una aguja que señala la gasolina”. I sense multa, és clar!
Vaig arribar a casa rient tota sola. La veritat és que me’n vaig donar una mica de vergonya perquè no m’havia passat mai i menys en una situació tan inoportuna. Segurament el guàrdia va pensar que el mal moment que vaig passar, ja era com una multa.
I després d’aquesta espècie de pel·lícula d’un estil força surrealista, tornem a les coses serioses.
Em preguntes quina opinió em va merèixer tot això el dia que vaig venir… Una mica depriment si, la veritat. Em va cridar la atenció que la majoria de visitants eren, o semblaven, de condició social bastant precària, gitanos, gent amb aspecte de marginats…
Potser algú veient aquest ambient, podria pensar que la classe mitja i la classe alta són tots un model de civisme, cosa que ja sabem que no es veritat! També em va sorprendre una mica les “cabines” de comunicació. A totes les presons són així? Em pensava que es feia en sales grans, amb vigilància, però sense el vidre, en taules individuals. Potser és la influència de les pelis americanes…
Estic contenta d’haver-te causat una bona impressió, perquè no sóc cap cosa de l’altre món, com se sol dir. Això sí, sóc molt espontània i en general caic bé a la gent, perquè procuro ser agradable en el tracte, i això tothom ho agraeix. Com t’he dit abans a mi també em va fer il·lusió posar-te cara i comprovar que, com ja m’havia imaginat, ets, peti a qui peti, un bon noi. En la carta anterior ja t’he explicat l’experiència positiva que va ser comentar-ho amb els nens i nenes, que t’asseguro que et van fer la felicitació amb uns bons desitjos molt sincers.
Tens raó quan dius que és molt difícil conscienciar les criatures, perquè arribin a entendre el que és bo i el que és dolent, perquè a la societat veuen constantment fortes contradiccions. Jo penso que l’important és educar-los de manera que tinguin uns valors i unes prioritats que els ajudin a formar una personalitat forta, al marge de qualsevol influència negativa que els pugui venir de l’exterior. Hi ha unes quantes coses que, encara que ens diguin que tot és relatiu, són inamovibles i vàlides per a tothom, que són els valors que jo et deia abans. Valors morals i ètics que són vàlids (dins de la cultura occidental) per a qualsevol persona, sigui de la creença que sigui. I jo penso que són innats al esser humà, el que passa és que de vegades estan camuflats, però si reafirmem la personalitat dels nens i nenes, segur que tard o d’hora surten a la superfície, potser en el moment que més ho necessitin i els puguin servir d’ajut. Jo penso que l’esser humà és bo per naturalesa i que són les circumstàncies les que, de vegades, emmascaren aquests sentiments. Si busques la bondat en les persones, segur que la trobaràs (l’excepció sempre confirma la regla).
El que jo pretenia una mica al parlar de tot això a la classe era canviar l’opinió que té molta gent, sobre les persones que estan a les presons. Què sol ser, presidiari = mala persona. Jo els vaig explicar que a la vida tots cometem errors. El que passa és que n’hi ha que són castigats per la justícia i n’hi ha que no. I que a les presons, igual que a fora, hi ha bones persones i d’altres que no ho són tan. I que si un comet algun error, pot rectificar i no per això se li ha de penjar l’etiqueta de dolent. Tots van fer moltes preguntes força adients al tema i molts comentaris, alguns bastant crítics. Recordo que un nen va dir: –“Si els tanquen a la presó alguna cosa mal feta deuen haver fet”. I jo li vaig dir: –”Tu no t’equivoques mai? No trenques mai cap norma? En cada moment fas el que has de fer?…” Va reconèixer que ell també cometia errors. I aleshores els vaig fer veure que encara que fossin petits, de vegades feien coses que, mantenint les distàncies, eren tan negatives com les de molts adults empresonats. Per exemple burlar-se d’algun company que té algun defecte o que no és tan hàbil com els altres en qualsevol cosa, acusar a un company