Jo et donaré ales. M. Roser Algué Vendrells
M’encanta que t’hagi agradat el llibre Cartes a un jove poeta. A mi és un dels llibres que més m’ha influenciat, per això te’l vaig enviar, perquè vaig pensar que la seva lectura et podria ajudar.
Suposo, Dani, que quan siguis famós no t’oblidaràs dels aprenents de poeta! És broma. És important que intentis contactar amb gent del món de les editorials. No et vull desanimar, però has de tenir en compte que no és fàcil. Jo no sé si l’editorial Planeta publica poesia, de tota manera, per provar-ho, no hi perds res. Jo també vaig enviar un conte infantil a una editorial, però no em faig pas il·lusions, però sé que n’hi ha de petites que editen únicament poesia, ja miraré de buscar alguna adreça. Tinc ganes de presumir d’amics que publiquen llibres… Jo, de moment, em conformo amb l’havanera.
Per cert que aquest més començo de nou el programa de ràdio,(és com una addicció saludable) la 3a. o la 4ta. setmana. Ja l’estic preparant. Vaig enviar dos cassets a la teva germana. Els vaig triar una mica a ull. Un és de la 1a. època i té dos programes de mitja hora. Un dels poetes a mi m’agrada molt, l’altra no tant, però així pots veure diferents personalitats i estils. L’altra cinta es de l’últim any que vaig fer el programa i per això dura una hora. Més que pel poeta que entrevisto, l’he triat perquè mig programa està dedicat a un poeta cubà, Jose Ángel Buesa que fa uns poemes meravellosos. Hi ha un altre poeta cubà, José Martín, que també és molt bo. Les gravacions tenen petites errades però és que els mitjans tècnics d’aquestes emissores d’estar per casa, no són tampoc els de Catalunya Ràdio, posem per cas… Potser algun dia podré presentar els teus poemes!
I canviant de tema, avui mentre passejava, pensava que ara estem a la tardor, que és l’estació de l’any que a mi més m’afecta, potser perquè és la estació dels nostàlgics. Penso que té un encant especial, els colors de la natura que són fantàstics i les postes de sol! Avui mateix hi havia un cel amb tonalitats blaves i roses, que era una meravella. A mi em recorden el to dels colors que feia servir quan anava al cole i que ara ja no se’n fan d’iguals. Un dia et vaig preguntar si les cel·les eren interiors o veieu un trosset de cel, perquè si fos així també podries gaudir d’aquest espectacle de la natura. T’envio un parell de coses inspirades per alguna tardor… O per algun dia de pluja especialment melancòlic.
Em complau molt que la relació amb la teva família sigui tant bona. Penso que, malgrat la teva poc afortunada situació, el poder comptar amb el recolzament de la gent que estimes, ha de ser molt gratificant per a tu. També entenc que pels teus pares, deu ser una situació força incòmoda.
I jo t’imagino jugant amb la nena! Segur que acabes fent de cavallet i passejant-la per l’habitació. Suposo que tres hores al mes, no donen per gaire, però tot està en treure’n el màxim de profit.
Dius que quan els crius són així te’ls menjaries i desprès et penedeixes de no haver-ho fet… Doncs no hi havia pensat, però ja m’agradaria que algú se n’hagués menjat algun dels que tinc! Has vist que sàdica? Jo hi faig broma, però quan tens algun nen a la classe que t’obliga a fer “un pols”, a veure qui pot més, i és clar, li has de demostrar que encara pots més tu, és molt dur (i pensa que són de 9 i 10 anys). Jo no sóc una persona gens autoritària, però hi ha unes normes mínimes que s’han de seguir, sinó seria impossible fer classe. Tinc sort que m’agrada molt la feina que faig, perquè sinó, no l’aguantaria. Pensa que has de mantenir un equilibri entre la confiança, l’afecte i la fermesa que és molt difícil d’aconseguir amb els nens i nenes d’avui dia. I de vegades has de fer de guardia civil, com dic jo, i em sento molt malament. Això si, m’estimen molt, encara que els castigui de vegades. Pensa que aquests els he tingut 3 anys i encara voldrien continuar l’any que ve. De vegades m’estimaria més que no m’estimessin tant i em fessin enfadar menys. Ara que, com tu dius, en rebo moltes gratificacions i a mi em cau la baba, amb els “meus nens”.
Dani, tinc un dilema. Parlant de visites, jo sé que els caps de setmana en podeu rebre, però com que tu no me n’has parlat mai, jo que sóc molt discreta, (ja deus haver vist que acostumo a dir el que penso) doncs t’ho pregunto: –Et faria il·lusió que et vingués a veure, o t’estimes més seguir-nos cartejant com fins ara? És que la visió de les coses, penso que deu ser diferent, depèn del costat del mur o del filat o del que sigui.
Diguem el que penses tu, i així solucionaràs el meu dilema. Ah, i em reservo per alguna propera carta la pregunta del milió (?)
Com sempre, rep tot el meu afecte i un poema tardorenc.
M. Roser
Nostàlgies de tardor
Tardor…
simfonia de colors
que et captiven la mirada,
amb matisos d’or
i vermells de foc.
Nits clares de lluna
i capvespres fantàstics
sota un cel de somni.
Pescadors a l’aguait
d’una mar encrespada,
esperant, sempre,
que arribi la calma.
Enyorances d’amors somiats
i d’il·lusions perdudes,
que mai seran realitat.
Tardor…
sensacions indefinides,
i per als cors sensibles…
un bell cant de melangia.
M. Roser, gener 92
P.D.: Al final de la cinta llarga, t’he gravat la cançó d’en Serrat La rosa de l’adéu, que a mi m’agrada molt i em defineix molt bé això de “desafiant les gelades i plantant-li cara al vent”…
8
Esplugues de Ll. 26-11-96
Hola, Dani,
No et pregunto com estàs perquè t’he trobat una mica alicaído. I a sobre, jo fent brometes! Ja sé que no tens gaires motius per veure la vida de color de rosa, però pensa que l’esperança és l’última cosa que s’ha de perdre. M’alegra saber que el desànim és només exterior i que segueixes mantenint la força de voluntat per seguir tirant endavant. És bo ser conscient de les perspectives que un té a la vida, però no per auto compadir-se, sinó per lluitar i aferrar-se a qualsevol cosa que ens ajudi a veure i a fer més suportable el futur. Potser t’hauré de renyar com als nens! “L’últim cartutx”? ni parlar-ne, ara no pots enfonsar-te i com dius, tornar a perdre el tren… Pensa en tots els esforços que has fet per sortir d’una situació negativa i en el que has aconseguit. Si, ja sé que t’has trobat amb molta gent que t’ha fet la traveta, però segur que si busques la bondat de les persones, en trobaràs en moltes.
Aquests dies he vist dos programes a la tele que m’han fet pensar en allò que em vas dir, que quan sortissis t’agradaria viure a la muntanya. L’un era sobre la vida d’un home que vivia sol, en ple Pirineu i segons ell, era la persona més feliç del món, sense presses, sense enveges, sense necessitats supèrflues… I l’altre era un rodamón, que anava de muntanya en muntanya amb ala delta i caminant, convivint amb els pastors, dormint moltes vegades sota les estrelles…
La pregunta que et volia fer és: –Què és el que fa que una persona intel·ligent i sensible, es fiqui en un món de conseqüències tan negatives? És per no veure’s amb cor d’afrontar els problemes, per deixar-se portar pels altres, per falta d’ideals o de valors, per curiositat…? Si et sembla que pregunto massa no et vegis obligat a explicar-m’ho. Si ho faig és perquè m’agradaria entendre com comencen aquestes coses. A més aquest any, a l’escola, comencen una campanya de prevenció a la drogoaddicció, és clar que amb els petits no fem servir en cap moment la paraula droga, però si que intentem