Jo et donaré ales. M. Roser Algué Vendrells
a una casa de turisme rural. Com que ja els coneixia, els vaig portar un escrit per penjar al menjador i un poema per un nen que tenen, de pocs mesos. I van estar tant contents que no em van voler cobrar l’estada. També vaig fer un elogi de la mel per un senyor del poble que en recol·lecta i em va dir que li havia agradat tant, que l’ensenyava a tothom que anava a comprar i que l’estava emmarcant per penjar-lo.
Aquest cap de setmana no, l’anterior, també vaig anar, en aquest cas a l’altra punta de Catalunya, a l’ Urgell, a fer relax i turisme per compensar l’estrès d’aquests dies. Vaig visitar pobles molt bonics, com Guimerà, Verdú, Ciutadilla… M’agrada anar coneixent llocs nous. A més jo, quan surto per aquests mons de Déu, procuro relacionar-me amb la gent del país i aprendre coses noves. Per exemple, a Verdú vaig ficar el nas a un taller de ceràmica i el senyor em va explicar moltes coses de la seva feina, després, com ara es l’època de collir el raïm, vaig anar a una cooperativa a veure com feien el vi… A la gent els hi agrada que t’interessis per les seves coses. A mi no em diuen que soc de can fanga, ni que sóc camaca, com diuen als de Barcelona quan van al camp.
En un d’aquests poblets, hi havia un rellotge de sol que deia: –“Jo sense sol i tu sense fe no valem res”. I vaig trobar que tenia molta raó, era una frase molt encertada. I no em refereixo només a la fe religiosa, sinó a la fe en els amics, en un mateix o en qualsevol cosa sempre positiva, és clar. I sobre tot penso, com deia el metge Ramon i Cajal, que la voluntat és de les coses més importants de l’esser humà, és el motor que ens fa intentar sempre superar tots el reptes que se’ns presentin.
Deus pensar que em passo la vida voltant, doncs no, ben al contrari, perquè jo visc amb els meus pares que ja són molt grans i els caps de setmana acostumo a passar-los a casa. Quan surto, aprofito que la meva germana es queda i se’n cuida, però això no passa gaire sovint, perquè ella surt amb la família gairebé sempre. Aquests dies ha estat pura casualitat. Ara em tocarà, segurament, quedar-me a casa totes les setmanes durant força temps. Això no vol dir que no surti el dissabte o el diumenge, però només el matí o a la tarda. Per acabar-ho d’arrodonir, el dilluns, va ser el meu sant i vaig anar a sopar amb uns amics.
Segurament, el mes que ve, tornaré a fer el programa de ràdio (un cop al mes). No crec que des d’aquí es pugui escoltar, perquè les emissores de freqüència modulada agafen la franja de terreny, segons on està encarada l’antena, que en aquest cas, és la comarca del Baix Llobregat. De totes maneres, ho pots intentar. És al 87.6 de la FM i es diu Radio Estudi.
Jo, normalment, no recito poemes, sinó que faig entrevistes a poetes o persones amb una sensibilitat especial. Alguna vegada ho he intentat, però no ho faig gaire bé, sempre dic que els llegeixo, però recitar-los, és molt diferent. Si que tinc molts programes gravats i ja et faré arribar algunes cintes, encara que n’hi ha que tècnicament no tenen gaire qualitat, però donem una mica de temps perquè he de fer les còpies.
Suposo que el llibre que em vas comentar és aquest que t’envio, ja m’ho diràs. Dius que hi ha paraules catalanes que no entens. Ja procuraré mirar si et trobo un diccionari. De vegades, les editorials ens en proporcionen a l’escola.
T’he parlat al començament de dues petites compensacions als meus poemes i només te n’he explicat una. Resulta que vaig fer un poema i el vaig donar a un músic que canta en un grup d’havaneres perquè se’l mirés. Com que li va agradar, li va posar música i me la va gravar en una cinta. Es una havanera molt bonica, però no està massa ben cantada. Suposo que quan la cantin tot el grup (perquè em va dir que l’incorporarien al seu repertori) sonarà millor. Però com que jo tinc un amic que canta molt bé, li faré cantar i gravar. Quan soni millor ja te l’enviaré. A mi em va fer molta il·lusió, és el millor regal que em podien fer.
Bé, Dani, com vols que m’enfadi perquè em preguntis l’edat que tinc? Jo mai me l’he amagada, fins i tot la dic als nens, que això els obsessiona molt. Quan vaig començar a escriure’t sabia que eres més jove que jo, però no l’edat exacte que tenies. I la veritat és que com tothom em diu que ni físicament, ni per la meva manera de ser no aparento els que tinc, de vegades, fins i tot me n’oblido. Jo dic que he fet les meves bodes d’or amb la vida. Doncs si, tinc 50 anys i aquest mes en faré 51. No pensis en cap moment que t’he volgut enredar. La veritat és que no vaig pensar-hi fins que tu m’ho vas dir. (Per mi no és cap problema, perquè penso que l’amistat no té edat… Si ho és per tu, ho entendré, sóc conscient de que ja sóc una mica carroza.
Amb el més sincer afecte,
M. Roser
7
Esplugues 3 de l’11 del 16
Hola, Dani!
Estic molt contenta de ser un petit granet de sorra, que forma part de tot allò que t’ajuda a viure la vida amb més optimisme, o si més no, amb més coratge. Tot i que en la teva última carta em pintes un quadre una mica negre de tot el que t’envolta, però tu no abaixis mai la guàrdia. Com va dir algú: –“La major victòria és la de vèncer-se un mateix”.
Dani, més que un trozo inmenso de cielo, si de cas, un cachito esmirriado de cielo. De totes maneres, gràcies per les teves boniques paraules. I m’alegra que t’hagi agradat el llibre (de res).
Aquesta vegada escric més ràpid, aprofitant el pont, que trobo que m’ha permès fer moltes coses. Fins i tot, vaig anar a fer la castanyada, cosa que feia molts anys i moltes llunes, que no havia fet. Va ser una escapadeta per celebrar la festa amb la meva germana, que estava a la muntanya; Una escapada curteta, marxar el divendres al vespre i tornar ahir a la tarda, però molt ben aprofitada. El dissabte al matí, com que feia un dia fantàstic, vaig fer una llarga passejada per la muntanya. Es veia tot el Pirineu, des del Puigmal al Canigó. Avui al matí, com que el temps seguia estant de festa major, he anat a la platja del Garraf. De tant en tant, m’agrada veure el mar perquè et dóna una gran sensació de pau. Total que entre el sol de muntanya i el del mar, he tornat a agafar una mica de color d’estiu. Jo, abans, sortia molt amb la meva germana, però ara, des que la meva mare està bastant feta pols, se m’ha acabat la festa, però no em queixo si em deixen sortir a pasturar, de tant en tant.
Llegint el comentari que dius que et va fer el psicòleg, penso exactament igual que tu. El temps no es pot recuperar (i ho dic per pròpia experiència). El que si pots tenir noves il·lusions i nous projectes. Jo penso que, encara que el passat el portem sempre de motxilla, ens ha de servir no pas per tenir llàstima de nosaltres mateixos, sinó per tenir-lo com a referència i no tornar a caure en els mateixos errors en el futur. I sobre tot intentar omplir aquest futur de coses positives i oblidar rancors, que com molt bé dius tu, només ens fan mal.
Jo també em faig moltes preguntes, Dani, i no les sé pas contestar sempre. Penso que conèixer-se un mateix és molt difícil, encara que en això tu tens una lleugera avantatge: pots dedicar-hi més temps.
Veig que tens un nou amic amb el qual sintonitzes molt bé i me n’alegro molt. Ja em faig el càrrec que enmig de tanta incomprensió és molt d’agrair tenir algú amb qui intercanviar pensaments i plans de futur… És el teu company d’habitació?
Ja veig que segueixes fent totes les activitats que pots i penso que això és bo, si et serveix a nivell personal, encara que no tingui una compensació material adequada. Dius que ara, si un vol, pot fer coses que abans eren impensables, i parles de rehabilitació… Jo hi he pensat moltes vegades en això i la veritat és que no ho veig gens clar. Crec que hi ha gent que no pot conviure amb la resta de la societat i n’ha d’estar apartada, però crec que deu ser una minoria. Per altra banda, tampoc crec massa que la presó rehabiliti ningú. Si que crec en la rehabilitació, tant a dins com a fora, si un té la voluntat de fer-ho, com dius tu, a títol personal o individual. I també és possible que algú surti pitjor del que era quan va entrar-hi… M’has deixat una mica esparverada quan dius que, possiblement, el 75% seguirà fent malifetes!
Em dius que estaves preocupat per la Maria… Bé, jo penso que, com amic, és molt normal que ho estiguis, perquè la situació és bastant fosca.