Jo et donaré ales. M. Roser Algué Vendrells
que he encetat un tema que ja te’n parlaré un altre dia). De veritat que em va agradar molt el què em dius. Inspirar coses agradables sempre és bonic. Gràcies per la delicadesa.
Vigila per això, Dani, (no em pugis tant amunt,) perquè si un dia em deixes caure, em clavaré un mastegot, que quedaré com una fulla seca a la tardor, a la sortida d’ una escola!
Dius que t’agradaria viure en un entorn, el més natural possible… Jo crec que encara en queden, perquè la gent cada dia té més consciència de tenir cura de la natura i això és bo.
Què és això de associació rural amb paleto? Jo, com tu, també sóc de poble, però encara més. Vaig néixer a prop de Manresa i he fet un petit itinerari per diferents pobles petits. És que el meu pare també era mestre, ara ja està jubilat, i abans els desplaçaven força. Tant ell com la meva mare són fills de pagès, tots dos d’una masia solitària. Jo recordo tots els estius, fins que vaig ser ben grandeta, que anava de vacances a casa dels meus avis materns i fèiem una vida d’allò més primitiva, però molt divertida, com que érem petits, no ens adonàvem de les incomoditats. Per això, ara m’agrada tant aquesta moda del turisme rural. La 1ª o 2ª setmana de juliol sempre em perdo per alguna d’aquestes cases isolades per recuperar una mica l’equilibri, tant a nivell físic com psicològic o espiritual. Jo en dic “carregar les piles de la sensibilitat”. Intento fer una setmana de tranquil·litat i una setmana de turisme.
I ja se m’acaben les vacances! D’una part penso: –“Quin pal”! Però també tinc una mica de ganes de tornar a agafar el ritme habitual i sobretot de veure el nens i nenes, que aquest any ja serà el tercer any que els tindré. Em sembla que els adoptaré! Durant el curs faig una vida completament diferent d’ara, que tot ho faig amb més tranquil·litat. Però quan em poso en acció ja no paro en tot l’any. Em diuen que sempre vaig amb les alcalines posades!
Veig que també estàs molt ocupat i penso que és bo per a tu, perquè t’ajuda a tirar endavant, però jo és que em passo molt. Quan vaig començar a estudiar i treballar perquè a casa meva érem pobrets i alegrets, jo era molt tímida, després de viure tant de temps en llocs petits, i em va impactar el baixar a viure a prop de Barcelona. Fitxat bé que he dit tímida, no paleta, perquè en moltes coses tenia molta més cultura que la gent de ciutat!
Quan vaig acabar la carrera, durant molts anys, la meva feina va ser, pràcticament, l’eix al voltant del qual girava la meva vida. Fins que va arribar un moment, quan ja m’havia adaptat completament al treball (que em va costar força) i m’hi trobava d’allò més bé, que vaig començar a pensar que potser podia fer d’altres coses, que m’ajudessin a desconnectar una mica del món laboral, que tot i agradar-me molt la meva feina, moltes vegades m’angoixa, més pels companys que no pas pel nens, que són espontanis i naturals com la vida mateixa! Ai l’espontaneïtat! És una forma de ser que a mi m’ha donat moltes satisfaccions, però també més d’un disgust.
Ara em ve a la memòria una cançó del Serrat que a mi m’agrada molt i diu: “Nascuda contra corrent, desafiant les gelades i plantant-li cara al vent”… Ho diu referint-se a una rosa que floreix a l’ hivern, fora de temps… Jo em sento força identificada amb aquesta lletra.
Veig que tu, Dani, ets optimista i positiu en el fons; jo també ho sóc. Penso que mai ens hem de donar per vençuts, perquè per més que ensopeguem amb els entrebancs que la vida ens ha deixat al mig del pas mentre fem camí, sempre podem veure, si ens hi esforcem, una llumeta que ens farà de far i ens ajudarà a arribar a bon port, per molt forta que sigui la turbinada o per molt negra que sigui la nit. Segur, segur que, com dius, encara et queden moltes coses importants per fer…
Encara que suposo que la gent no us ho posa massa fàcil, per aquesta mania que tenim de jutjar els altres. Hi ha una frase molt maca dels antics indis americans sobre aquest tema. La frase diu: “Abans de jutjar una persona, camina durant tres llunes amb els seus mocassins”. (Parlant de lluna, avui hi ha lluna plena, però la tapen els núvols).
Sovint penso també que no ens hem de donar mai per vençuts, tot i que hi ha coses que es fa difícil que puguem canviar i aleshores recordo aquell proverbi xinès: “Si una cosa té solució, per què et preocupes? I si no en té, per què et preocupes”? De vegades ens hem d’adaptar a les circumstàncies. Això m’ho va fer pensar un capítol d’una sèrie que fan a TV i que es diu: Doctor en Alaska. La gent viu en un lloc on més de la meitat de l’any estan voltats de neu, amb els inconvenients que això comporta, i en canvi, quan a la tardor cauen les primers nevades fan una gran festa i es desitgen bon hivern!
Perdona, Dani, em sembla que avui m’he superat filosòficament a mi mateixa, deu ser la lluna.
Ja veig que se t’ha acabat allò de dir: –“Al fin solo”. Bé, això suposo que deu tenir avantatges i inconvenients. De totes maneres com que la ment no admet control, si a algú li interessa sempre es pot aïllar, encara que estigui voltat de gent.
Una curiositat: –Des de les cel·les veieu el cel, o són interiors?
M’alegro de totes maneres que hagi millorat la teva situació, però fins a quin mòdul podeu arribar? I quan heu pujat, pot ser que torneu enrere?
Ja veig que la relació amb els educadors és molt bona. Suposo que amb els companys deu haver-hi de tot, però com és la vostra relació amb els funcionaris? Diuen que aquí, a Catalunya, hi ha els més joves i de més alt nivell cultural. Això es nota o realment hi ha gent que quan es posa un uniforme es creu per sobre del bé i del mal?
També m’agradaria saber si a més de per carta us relacioneu amb l’exterior d’alguna altra manera, si podeu telefonar, rebre visites, si us donen permisos de sortida… I no es xafarderia! Suposo que sento curiositat per les coses, una mica degut a la meva feina. M’agrada descobrir nous horitzons des de la meva finestra intel·lectual i també assabentar-me de l’entorn i alegrar-me o entristir-me amb les coses que es refereixen als meus amics.
Saps una cosa? Aquesta carta ha durat el mateix temps que el partit de futbol de la Recopa!
Una abraçada ben afectuosa.
M. Roser
5
16-09-96
Hola, Dani,
Primer de tot, gràcies pels teus bons desitjos i pel poema. M’alegro que, malgrat tot, comencis cada dia amb l’esforç de superar-te i amb un somriure als llavis. Jo, aquests dies estic una mica feta pols pel fet d’haver de desmuntar una classe, organitzar-ne un altre, fer reunions per preparar el curs, discutir amb alguna companya de les que creuen que ho saben tot i sempre volen imposar el seu criteri… I com que a mi m’encanten les frases que algú ha dit en algun moment de lucidesa mental i de tant en tant en trobo en algun llibre, aquí hi posaria aquella que diu: –“La persona veritablement gran és aquella que no vol dominar als altres ni esser dominada per ningú”!
De fet, Dani, després de llegir la teva carta, gairebé em fa vergonya queixar-me dels meus petits problemes. Déu n’hi do del paper que t’ha tocat fer en aquest immens teatre en el que tots hi prenem part, però amb papers molt diferents. I el teu és dels que, si el saps superar, es mereix un Oscar. Admiro el teu coratge d’haver-te sabut sobreposar a tantes coses desafortunades. Ara, però, intenta anar fent passos endavant, per petits que siguin.
Pensa, però, que els que estem fora de vegades també som una mica presoners de les obligacions que ens han creat o ens hem buscat nosaltres mateixos. I, parlant d’assignatures pendents… Doncs bé, que també son un grupet però, compte, les assignatures pendents no són necessariament obligatòries. Jo la de formar una família ni l’ he suspès ni l’ he aprovat, és que no m’hi he presentat des de fa molt de temps, a aquestes oposicions. Per circumstàncies de la vida, no trobes la persona adequada i arriba un moment que pesa molt més en la balança de les prioritats, la independència que t’has anat construint. Jo ja vaig dir-te que durant molts anys el meu treball ha estat l’eix de la meva vida. És clar que jo tinc la sort que m’agrada el que faig i a més