Jo et donaré ales. M. Roser Algué Vendrells

      Dimecres, 7 d’agost de 1996 - Esplugues

      Amic Dani,

      Primer de tot gràcies per preocupar-te pel meu petit incident, que no va ser més que això, però les conseqüències de l’ensurt m’han durat més d’una setmana. És que jo sóc una persona molt nerviosa i quan tinc algun entrebanc m’agafen molts mals de cap. El més divertit és anar de vacances i després necessitar uns dies per refer-te’n! Bé, encara em queda tot el mes d’agost… La meva feina, encara que hi ha qui pensa el contrari, es força dura i estàs sempre en tensió, almenys jo, que m’implico molt en les coses.

      No et facis gaires il·lusions d’aprendre coses pel fet d’escriure’t amb una señorita, que per cert els nens i nenes em diuen de tu i Roser, perquè jo sóc una mestra de poques teories i molta pràctica. Pensa que porto quinze anys a la mateixa escola i l’elogi més agradable que m’han fet els pares i mares no és que els nens aprenguin moltes “mates” o gramàtica… El que em diuen és que encomano sensibilitat als nens i per a mi, això, és molt agradable. I ja que tu a la teva carta et vas tirar floretes ara ho faré jo. Saps que hi ha una dita catalana que diu: “Val més caure en gràcia que ser graciós”? Doncs jo acostumo a caure en gràcia a la gent i en general m’estimen. I jo no faig res d’especial, fins i tot la família em diuen que tinc força mal caràcter…Però fora de casa, procuro ser agradable amb tothom i ja se sap, que a on hi ha molta confiança… Penso que la convivència amb les persones és difícil i si volem que sigui bona és a base de cuidar els petits detalls, les petites coses de cada dia, perquè per desgràcia, de coses importants no ens en passen gaires. I estic d’acord amb tu que ens falta comunicar-nos i conèixer més a les persones i el RESPECTE als altres, amb majúscula, penso que és, o hauria de ser, la base de qualsevol tipus de relació. Jo, de vegades, quan sento que es parla tant de la tolerància, de la solidaritat… Sempre dic que no s’hi trenquin el cap, que dient que hem de respectar els altres ja ho diem tot, perquè si ho fem, segur que acceptarem a tothom tal com és. Una altra cosa que es diu molt, és que tots som iguals. I un be negre! Jo a la classe tinc un rètol ben gran que diu: “Tots som diferents però tots mereixem el mateix respecte, perquè tots som persones!” I que vingui l’eixerit que em porti dues persones que siguin iguals (i vull dir d’aspecte o de manera de ser).Ah, i ningú és més que ningú.

      També admiro molt a les persones que fan coses pels altres desinteressadament, potser perquè, de vegades, penses que també podries fer coses, però et falta una mica d’empenta… A mi també se’m dóna força bé filosofar, de vegades massa i tot, perquè potser en aquest món que ens toca viure, cal que toquem de peus a terra si no ens volem donar més d’un mastegot!

      M’alegra que tinguis a prop alguna persona en la que puguis confiar, de vegades ens cal que algú ens allargui la mà i ens faci costat. Dius que treballes en un taller artístic, què hi fas exactament? Suposo que deu ser una bona manera d’ajudar-te a passar el temps.

      Penso que estàs de sort de tenir intimitat pel fet d’estar en una cel·la individual. Per a mi, és basic tenir un lloc on poder estar sola amb els teus pensaments. Per cert, tu dius que ets una persona solitària però comunicativa, doncs a mi em passa una mica el mateix, els companys de l’escola em diuen que sóc una mica pastoreta, perquè sempre vaig sola per aquests mons de Déu i jo dic que sóc un esser en vies d’extinció… En canvi, també m’enrotllo amb tothom. Tinc molts coneguts, però pocs amics.

      Si que es una pena haver d’aconseguir les coses tot raspallant la gent, amb enxufismes, o com diem vulgarment a base de baixar-te els pantalons! Però pensa que això passa en qualsevol societat humana, gran o petita (per desgràcia). Crec que és important mantenir-te en l’actitud que tu vegis més correcte, encara que, de vegades, et porti complicacions. I això si, no perdre mai el sentit del humor. No hi ha res més gratificant que saber riure’s d’un mateix. Diuen que la ironia es l’ humor dels intel·ligents…

      No et preocupis pel fet que jo escrigui en català i tu en castellà, farem un bon intercanvi cultural, i de faltes, més val no parlar-ne. Pensa que jo he fet tots el meus estudis en castellà i he hagut d’aprendre el català de gran. Ara a l’escola ho faig tot en català, però no vegis com estan els diccionaris de tant fer-los servir. Moltes vegades els meus alumnes em diuen: –“Roser, vols dir que això s’escriu així?” I jo els hi dic: –”Doncs com que la Roser no és perfecta i no n’estic segura, mirarem el diccionari!” I al final faig faltes en català i en castellà, per això et deia que no te’n fiessis massa.

      T’envio algunes fotos, i com pots veure, cap de monuments, totes de natura, perquè ja deus estar tip de veure parets… Jo no sóc massa aficionada a la fotografia i de vegades ni agafo la màquina, perquè si no em surten bé, m’enfado amb mi mateixa. Però de tant en tant, sona la flauta per casualitat i me’n surt alguna de bonica, però segur que no les puc enviar al premi Pulitzer.

      Em dius que et pregunti coses, no et preocupis que tinc moltes coses que m’agradaria saber, però no te les vull etzibar el primer dia. Potser després et penediries d’haver-m’ho dit!

      Veig que tens por de les males interpretacions que pugui fer, si deixes que s’escapi algun que altre sentiment… No et preocupis en absolut per això. De la teva carta se’n desprèn que ets una persona sensible i això és un valor que avui dia sembla que no estigui de moda, però per a mi és molt important.

      I parlant de moda… el dia que necessiti algun modelet ja sé a qui recorre!

      Gràcies pel detallet del dibuix i la dedicatòria. Ah! L’article que hi ha al darrera no té desperdicio.

      Bé, jo no acostumo a fer les cartes tan llargues, però també depèn molt del moment i no em molesta que les teves ho siguin.

      En una cosa no estic d’acord, en que totes les coses bones duren poc. Una bona amistat por durar molt.

      Una salutació ben afectuosa i fins aviat.

      M. Roser

      P.D.: Et prometo que intentaré escriure’t les cartes més ben presentades. Es que jo, quan escric, acostumo a fer primer un esborrany i després ho passo a net, però amb les cartes em sembla que perden espontaneïtat…

      Adéu.