Jo et donaré ales. M. Roser Algué Vendrells
entre 6 i 9 anys), si tu t’hi dediques plenament, t’estimen molt i et compensen de moltes altres coses. Si que penso, en canvi, que la vida deu ser molt dura per a les persones que no troben alternativa o les busquen equivocades. Però si tens una família, una vida interior que t’omple, il·lusió per fer coses, amics que t’ajuden… Doncs jo, la veritat, és que no em queixo pas.(bé, alguna vegada, sí.)
Un dia, però, vaig decidir que a més de la feina havia de fer més coses, era com unes ganes de sortir d’un llarg anonimat. Aleshores vaig conèixer gent del món de la poesia i …Per què no? (De fet, quan anava al cole, ja escrivia poemes) I ja tenim la Roser intentant enfilar versos… I, és clar, els amics, la família… Em van dir que ho feia força bé i em vaig anar animant, però aquí no acaba la cosa; a moltes emissores de ràdio local fan programes poètics i jo, a més d’anar a tertúlies poètiques, recitals de poesia i presentacions de llibres, també els escoltava. Per cert, que alguns eren força dolents… I com que aquí, a Esplugues, també hi ha una emissora, la Roser es va presentar a la radio, disposada a barallar-se amb el micròfon, encara que fos a cops de poema! La veritat és que la gent més propera a mi, no es creia que fos capaç de fer-ho, perquè ja vaig dir-te que jo abans era molt tímida. Però va ser un repte que em vaig posar a mi mateixa, perquè jo em veia amb cor de fer-ho molt millor que alguns que escoltava.( és que no tinc àvia) I m’hi vaig llençar de ple. Si una cosa no em veig amb capacitat de fer-la bé, no la faig. Durant cinc anys vaig fer un programa setmanal, entrevistant cada setmana un poeta, que a més recitava poemes seus, o també cantautors, alguns tan coneguts com en Raimon o la Mª del Mar Bonet. Realment penso que ho feia força bé, perquè a la radio estaven encantats i a més els convidats que tenia, sempre en quedaven molt contents dels meus programes. Vaig conèixer molta gent del món de la poesia i la literatura en general, alguns molt importants i d’altres no tant, és que amb un convidat per setmana hi havia d’haver de tot. Ah! I tot m’ho feia jo: em buscava els personatges, em llegia la seva obra, em feia el guió ( adaptat al convidat) i presentava el programa. L’únic que no feia era de tècnic, perquè fins i tot em buscava les cançons que intercalava de tant en tant. I sinó trobava el disc que agradava al convidat, com que tinc molt de morro, li deia si era tan amable de portar-lo i tos contents. Vaig començar amb mitja hora, però de seguida se’m va quedar curta i em van donar una hora. I tot això per amor a l’art, sense cobrar ni un duro. No et pots arribar a imaginar, però com ho vaig passar de malament els primers dies. Tenia uns mals de cap terribles de la tensió nerviosa, fins i tot recordo que una companya em deia: –“Vols dir que et compensa l’esforç que has de fer?” Jo pensava que sí, i la prova és que, com que els programes em sortien bé, vaig anar perdent la por i al final ja m’hi trobava com a casa. Fins i tot vaig arribar a fer una tertúlia amb quatre poetes a la televisió local i em va sortir molt bé, però no em va agradar, perquè era un estudi molt petit i hi feia una calor espantosa i la tècnica era bastant cutrilla. A més, davant d’una càmera t’has de controlar, sobre tot jo que sóc molt gesticuladora…
Després vaig estar malalta durant força temps i mentre estava de baixa seguia fent el programa, perquè em servia de distracció. Però quan vaig tornar a treballar no em veia amb cor de mantenir el nivell que havia aconseguit i ho vaig deixar. A la radio els va saber molt de greu, però van entendre les meves raons. D’això deu fer uns dos anys. Ara, de tant en tant, faig algun programa especial: per Sant Jordi, per Nadal. I com que no paraven de dir-me que hi tornés, jo els vaig dir que si acceptaven que fes un programa mensual el faria, sinó no. Així, jo no perdria el contacte amb aquest món i tampoc em sentiria angoixada. Si ara, quan comencin la nova programació m’ho tornen a proposar, ho faré, però sinó em diuen res, no em sabrà pas greu.
I tornem a la meva poesia. (Això semblen unes memòries, gairebé!).Vaig seguir escrivint coses, però jo no estava gaire convençuda, més que res, perquè no trobava que en tingués la necessitat i de vegades, el fet de voler quadrar algun poema em neguitejava si no trobava les paraules adequades. Com que vaig conèixer a una crítica literària ( de l’obra de Salvador Espriu), un dia que va llegir els meus poemes, em va dir: –“Penso que tenen sensibilitat, que són bonics, però et falta tècnica”. I em va aconsellar que escrivís prosa. Ella deia que de molts dels meus poemes, en podria fer una història. Tenia molta raó i de fet, vaig aparcar la poesia. A mi escriure prosa m’agrada molt més, perquè em relaxa molt el poder fer-ho a raig, (a saco), sense preocupar-me de la forma. Ara, els poemes que tinc fets, els he deixat tal i com estaven. En vaig fer un petit recull, però ara no en tinc còpies. Si tens curiositat per llegir-los, ja te’ls enviaré. Segueixo però, sent una gran defensora de la poesia. Pensa que amb els nens i nenes la treballo molt i els agrada força, sobretot fer auques. N ’hem fet pels bombers, pels castellers de Vilafranca, pels meteoròlegs de TV3… El que faig moltes vegades és fer poemes per els nens, per treballar-los a classe, més que els de la gent famosa. Els fa molta il·lusió i alguns ja intenten fer els seus pinitos.
T’envio les fotocòpies d’un llibre (que ja està esgotat) que em van deixar llegir i en part em va fer decidir a deixar de fer poemes, per allò que t’he dit abans d’haver de forçar les coses, però penso que a tu et pot animar a seguir-ne escrivint. A part d’això es un llibre molt agradable de llegir per la seva sensibilitat. Tu dius Dani que, a quina persona una mica sensible no li agrada la poesia? El problema és que no se’n troben gaires de persones així. I a més jo penso que ser poeta és més que res, una actitud davant la vida, facis o no poemes. Seria bo que poguessis publicar els teus, però pensa que el món literari és molt tancat, però podries presentar-te a algun concurs. Sempre és, en cas de que el guanyis o quedis finalista, una de les portes que se’t poden obrir cap a la publicació, o que tinguis uns bons padrins…
Jo no acostumo a regalar llibres, a no ser que hi trobi alguna cosa especial, perquè penso que el gust per la lectura és molt personal. Ara, si n’hi ha algun que t’interessi, amb molt de gust te l’enviaré.
Aquest punt de llibre, és del castell de Púbol on hi havien viscut molt de temps el Dalí i la Gala. Ja t’explicaré aquesta sortida la propera carta.
A veure, Dani, jo no tinc pas cap interès especial en ser anònima i si només et poso el nom és perquè vaig veure que és el que feien les noies que van venir a fer pràctiques i es cartegen amb companys teus. És per allò de: –“A donde fueres, haz lo que vieres”.
Una abraçada ben afectuosa de
M. Roser Algué Vendrells
Veus, ja tinc nom i cognoms!
6
Esplugues 08-10-96
Amic Dani, m’alegro molt que intentis mirar endavant amb optimisme i si t’ajuden les meves cartes, doncs n’estic molt satisfeta. Com sempre, gràcies per les teves boniques paraules i els teus bons desitjos, no sé si m’ho mereixo, però m’agrada molt com tu ho expresses. Pensa que les teves cartes a mi també m’alegren el dia i quan estic una mica depre les rellegeixo.
Encara que de portes enfora sembla que tot siguin flors i violes, no sempre és així. Tots tenim moments baixos que hem d’intentar superar, de vegades donant la tabarra als amics o, per què no? Fent-nos un tip de plorar i després et sents molt millor. Pensa que jo he superat un càncer, però ara, gràcies a Déu, ja estic bé. De totes maneres, jo no sóc una persona gaire forta físicament, però si psíquicament, bé, això és el que em diuen.
Aquesta vegada he trigat una mica més a contestar-te perquè he anat molt atabalada. Els començament de curs se’m fan molt pesats, fins que torno a agafar el ritme normal, pensa que jo al setembre em poso les piles i ja no les deixo fins al juny. A l’escola em diuen que sempre vaig amb les alcalines posades. De totes maneres, si vols comprar-me uns quants nens, jo els venc a bon preu. Saps què passa? Que jo porto tres anys amb els mateixos (2n, 3r i 4t) i és com si fossin adoptats. Jo tinc la paciència d’un Sant, però de vegades t’atabalen tant, que acabes amb els nervis destrossats. Deu ser l’edat…? I això que m’estimen molt, perquè sinó! Però hi ha amors que maten.
Estic d’acord amb tu (canviant de tema) quan dius, referint-te