Jo et donaré ales. M. Roser Algué Vendrells
temes que interessen al seu interlocutor, tot i la temença d’aquest sobre la impossibilitat de poder escriure en un futur cap poesia.
La Roser, que és una dona que destaca per la virtut de la perseverança, en primer lloc encoratja a Dani, perquè intenti fer alguna composició, més endavant l’anima a que la presenti en algun certament, i tota la correspondència que li adreça destil·la afecte, protecció i d’una manera subliminal procura allunyar-lo del món de la transgressió per integrar-lo en el món de la tolerància i de la comprensió. En els escrits de la Roser no hi ha cap retret, cap reprovació, cap exigència sobre la necessitat de modificar hàbits de conducta, només la conveniència de mirar al futur, ella ho sap bé perquè la seva edat i experiència superen amb escreix a les de Dani.
És important tenir ben present, que la missió que tenim encomanada com a serveis penitenciaris, és molt rellevant socialment i a la vegada molt transformadora. Es tracta de treballar per acompanyar els processos de reinserció de les persones internes, tot garantint la custòdia i la convivència, i amb absolut respecte als drets humans i a la dignitat de les persones. Sens dubte la rehabilitació i la reinserció és el nostre gran objectiu.
Aquest mandat ens empeny a tots als que treballem als Serveis Penitenciaris a facilitar als interns i a les internes totes aquelles eines que puguin ajudar a la seva reintegració a la societat de la que han estat separats.
Us puc assegurar que tots els que estem implicats en aquesta tasca ens esforcem en donar compliment a aquesta important missió, i per això, necessitem i és fonamental la complicitat i la col·laboració de la resta de la societat, persones anònimes i desinteressades com la Roser, i d’associacions, fundacions i entitats que sens dubte poden sumar per a fer més possible l’objectiu de la reinserció social .
Serveixi doncs aquest senzill pròleg per agrair personalment i en nom de tots els que treballem en els Serveis Penitenciaris de Catalunya a l’autora, Roser Algué, per la seva dedicació generosa i desinteressada en donar suport a un ciutadà anònim, així com a tots els que ens ajuden a fer més segura la nostra societat en comprometre’s en la valuosa tasca que suposa la reinserció social dels interns dels nostres centres penitenciaris.
Sens dubte, el que dona sentit a la nostra feina són les persones.
Moltes gràcies, Roser.
Amand Calderó i Montfort
Director general de Serveis Penitenciaris
Barcelona, 17 de novembre de 2017
Dedicat a totes les persones que, amb força de voluntat, lluiten per tirar endavant, malgrat els entrebancs amb què la vida els posa a prova…
INTRODUCCIÓ
Aquest llibre és un recull de cartes, d’un intercanvi epistolar, de fa una vintena d’anys, amb un noi d’un centre penitenciari del nostre país. Aquesta correspondència va durar uns dos anys i es va acabar quan, finalment, ell va recuperar la llibertat.
Jo coneixia una noia que feia les pràctiques de la seva carrera en un d’aquests centres i com que a mi m’agrada molt escriure i volia donar una utilitat a les meves paraules, vaig demanar-li si em podia posar en contacte amb algun reclús que tingués ganes d’intercanviar punts de vista amb algú de l’exterior. Així vaig començar a cartejar-me amb el Dani, un noi que també escrivia poesia, com jo. Encara que ell ho feia una mica com a teràpia.
Aquí hi trobareu només les meves cartes, sobre les quals jo podia decidir i penso que amb la seva lectura podreu intuir el procés anímic del Dani durant aquests darrers anys de manca de llibertat, però amb l’esperança de sortir al món lliure, com més aviat millor. Tos els noms (de persones i llocs) han estat canviats, per tal de mantenir el seu anonimat. I malgrat no era aquesta la meva intenció, veig que hi vaig deixar molts retalls de la meva vida. Suposo que va ser una mostra de confiança cap a ell.
Passats uns mesos vaig començar a anar-lo a visitar els caps de setmana. Parlàvem per un locutori (molt semblant a una cabina telefònica) i era una mica farragós, perquè feien dos torns de visita i hi havia de ser molt d’hora per fer cua, si volia entrar al primer torn de la tarda. A més, quan eres a dins se sentia molta cridòria i t’assabentaves de tot el què parlaven els dels locutoris dels costats i, és clar, també ens devien sentir a nosaltres…
Al cap d’un temps, la família, que tenien un vis a vis de tres hores cada mes, em van cedir la meitat del seu temps. Suposo que van pensar que era una bona influència per a ell i a mi em van fer un gran favor, perquè no havia d’esperar el torn, ja que et donaven una hora determinada i només que arribessis cinc minuts abans, ja n’hi havia pou. És curiós, perquè em sembla que al començament no els feia massa gràcia la nostra amistat…
L’estada a la presó del Dani no va ser seguida. Des de l’adolescència ell entrava i sortia en funció del seu comportament. Les cartes es corresponen als dos darrers anys de reclusió.
La Maria, de la qual parlo en algunes cartes, era l’encarregada dels tallers.
Espero que entengueu l’estil tan espontani d’aquest llibre, pel fet de ser un recull de cartes.
M. Roser Algué Vendrells
1
Cantabria, 24-07-96
Hola, Dani,
Em dic M. Roser i sóc mestra. Potser et preguntaràs el perquè d’aquesta carta. Mira, a mi m’agrada molt escriure; abans em decantava més per la poesia, però ara m’agrada més la prosa poètica, encara que de tant en tant, hi faig alguna incursió. Aleshores he pensat que la correspondència és també un estil literari, i si al mateix temps puc col·laborar a que se’t facin els dies més suportables, doncs millor que millor. O potser això és el que jo penso i el que faré serà donar-te la tabarra… També crec que tu pots aportar-me coses, perquè la teva manera de veure la vida, dins d’aquestes quatre parets, segur que és diferent de la meva.
I parlant del tema, ja suposo que no estàs aquí per haver guanyat una medalla al mèrit cívic… Però jo no sóc qui per jutjar-te, per això estan els experts. En canvi si que penso que puc entendre una mica, sense que sembli marisabidilla, com et deus sentir, al marge de tota altra consideració, perquè jo sóc una persona molt independent, que no m’agrada gens que m’organitzin la vida.
Bé, si tens interès en que t’escrigui sobre alguna cosa en especial, ja m’ho diràs. Ara, per exemple, estic passant una setmana en un parador de Cantàbria (perquè em fan un 25% de descompte com a mestre, no et pensis…). Ara mateix, des del meu balcó, veig un tall de lluna que, ben segur, es deu reflectir en les aigües d’un embassament que hi ha al fons de la vall, rodejat de muntanyes que, com gegants, destaquen en la negror de la nit. I dic que la lluna es deu reflectir, perquè, des d’aquí no ho veig, però si que m’ho puc imaginar. Un gran collaret de cuques de llum adornen el quadre nocturn. Són els fanals d’un càmping que, per cert, de dia s’hi deuen socarrimar, perquè no hi ha ni una ombra.
Penso passar-m’ho el millor possible i perquè tu també hi participis t’envio algunes postals i un detall del parador, perquè vegis que no estic farolejant. I com que quan escric a raig començo i no acabo, crec que per avui ja n’hi ha prou.
Espero noticies teves mentre, rep una afectuosa salutació.
M. Roser
P.D.: L’adreça al darrera
M. Roser
Apartat de correus 82
Esplugues de Llobregat 08950
2
Dijous, 25
Com que no puc tirar la carta fins demà, encara tinc temps d’escriure’t una mica més. Avui al matí, plovia a bots i barrals,