Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya
d’ús (criteri distribucional). L’autonomia, finalment, es veu afavorida pel grau d’irregularitat formal (criteri morfofonològic), puix que les formes més irregulars, fins i tot si pertanyen a categories marcades, no poden ser derivades d’altres formes del paradigma i, consegüentment, compten amb una marcada autonomia. D’acord amb aquestes idees, molts verbs amb al·lomorfies en el radical s’organitzen en català medieval –i en alguns casos en català modern– a partir de dues formes bàsiques: la tercera persona del present d’indicatiu (la menys marcada del paradigma verbal i la que té una major freqüència d’ús) i la primera persona del present d’indicatiu (marcada respecte a l’anterior però també amb una altíssima freqüència d’ús). A aquest esquema bàsic, cal afegir-hi encara aquells casos en què les persones quarta i cinquena del present constituïen també les formes bàsiques de l’imperfet i el gerundi. Un verb com ara coure, per exemple, té les formes bàsiques coc, cou i coem (o coets), a partir de les quals s’obtenen, per addició o substitució de desinències, tota la resta de formes del paradigma.
3.1.2 Al·lomorfia i oposicions de persona
L’organització implicativa a partir de dues o tres formes bàsiques atorgava una clara estabilitat a les classes verbals amb variacions al·lomòrfiques. Hi ha, però, un segon factor relacionat amb la categoria de persona que també contribuí a l’estabilitat d’alguna d’aquestes al·lomorfies. En el capítol 7 s’analitzarà la formació dels marcadors de persona i la variació dialectal que caracteritza la primera persona del present d’indicatiu. Ara ens limitarem a apuntar que aquesta variació està íntimament relacionada amb l’evolució fonètica regular i, concretament, amb la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/. Centrant-nos en el tema que estem analitzant, és important constatar que, en les conjugacions diferents de la primera, l’actuació d’aquesta regla fonètica regular havia deixat sense cap desinència flexiva la primera i la tercera persona del present d’indicatiu, provocant l’homofonia entre aquestes dues persones en els verbs regulars:
(4) a. (PERDŌ >) perd vs. (PERDIT >) perd
b. (DORMIŌ >) dorm vs. (DORMIT >) dorm
Doncs bé, les al·lomorfies en el radical (o en l’extensió del radical) a què ens hem referit suara permetien establir una clara distinció entre totes dues persones:
(5) a. (DĪCŌ >) dic vs. (DĪCIT >) diu
b. (PLANGŌ >) planc vs. (PLANGIT >) plany
c. (*VOLEŌ >) vull vs. (*VOLET >) vol
d. (PATĒSCŌ >) patesc vs. (PATĒSCIT >) pateix
No cal insistir en el fet que la tendència a la uniformitat dels paradigmes es veia en aquests casos frenada per la necessitat de distingir la primera i la tercera persona del present d’indicatiu.
3.2 L’origen fonètic de les al·lomorfies
Deixant de banda els aspectes teòrics de la variació al·lomòrfica, convé centrar-se en la justificació històrica d’aquesta variació. Per tal d’encarar aquest tema, cal diferenciar dos tipus de verbs: d’una banda, els verbs en què l’al·lomorfia estava provocada per l’efecte de la iod flexiva (la iod provinent de l’evolució de les vocals temàtiques llatines e i i en hiat); d’altra banda, els verbs amb formes velars etimològiques, això és, els verbs que tenien en llatí un radical acabat en consonant velar. En tots dos casos, l’origen del canvi té una motivació estrictament fonètica i respon a un procés de progressiva morfologització d’una variació motivada inicialment per l’evolució fonètica regular (cfr. § 1.3).
En els epígrafs que segueixen ens centrarem en les causes fonètiques que justifiquen les diverses variacions al·lomòrfiques existents en català medieval. Concretament, es distingiran els següents tipus de variacions: (a) les al·lomorfies provocades per l’efecte de la iod en la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu de diversos verbs de les conjugacions segona, tercera B i, en menor mesura, quarta (§ 3.3); (b) les al·lomorfies que presenten en les mateixes categories morfosintàctiques alguns verbs de la tercera conjugació A i de la conjugació incoativa a causa de l’evolució de la consonant velar (§ 3.4); (c) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació resultants de l’evolució de les consonants -D- i -Ce (§ 3.5); (d) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació amb consonant labial sonora (§ 3.6), i (e) les peculiaritats formals dels verbs haver, fer i anar (§ 3.7) i del verb ésser (§ 3.8).
3.3 Al·lomorfies provocades per l’efecte de la iod flexiva
3.3.1 La formació de la iod flexiva
Com ja s’ha indicat més amunt (cfr. § 2.1), els verbs llatins de les conjugacions tercera B i quarta presentaven un hiat entre la vocal temàtica i i la vocal de la desinència flexiva en la primera i la sisena persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:
(6) a. IIIB cap -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant
b. IV: dorm -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant
La tendència, molt generalitzada, a evitar el hiat justifica que ja en època bastant primerenca la vocal i es convertís en semivocal palatal, això és, en el segment conegut entre els llatinistes i romanistes amb el nom hebreu de iod. Tot seguit, també adoptaren aquesta evolució els verbs de la segona conjugació que tenien igualment un hiat entre la vocal temàtica e i la vocal de la desinència en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:2
(7) II: val -eo; -eam, -eas, -eat, -eamus, -eatis, -eant
Totes tres classes de verbs presentaven una distribució semblant de la iod amb l’excepció de la sisena persona del present d’indicatiu, que tenia la semivocal en els verbs de les conjugacions tercera B i quarta però no en els de la segona. Aquesta diferència i la tendència a unificar les formes explica que la iod d’origen flexiu acabés perdent-se en la sisena persona del present d’indicatiu de les conjugacions tercera B i quarta.
L’aparició de la iod en unes determinades formes del tema de present però no en altres justifica una bona part de les al·lomorfies dels verbs de les conjugacions diferents de la primera: les formes que no tenien iod mantingueren el radical regular –amb les modificacions fonètiques regulars que pogués experimentar; les formes amb iod, per contra, es veieren sotmeses sovint a evolucions diferents per tal d’evitar les obertures complexes formades per la consonant final del radical i la iod flexiva. La modificació més general, i la que ara ens interessa, consistí en l’assibilació o la palatalització de la consonant final del radical: p. ex. DEBEŌ > deig.3
3.3.2 Processos de palatalització i d’assibilació en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu
A causa d’aquest canvi, els verbs amb un radical acabat en les consonants /k, b, d, l, n, s/ adoptaren un al·lomorf amb consonant palatal o sibilant en aquelles formes que tenien iod.4 Molts d’aquests al·lomorfs, tanmateix, foren substituïts per formes analògiques acabades en consonant velar en un procés que, en algun cas, ja s’inicia en el català preliterari. A aquest procés de velarització analògica ens referirem en el capítol següent. Ara, però, convé que ens centrem en les formes etimològiques producte de l’evolució fonètica regular.
En aquells casos en què el radical verbal acabava en una oclusiva velar sorda, el grup format per la consonant oclusiva i la semivocal palatal provocà el procés d’assibilació següent:
(8) -kj> kj > t∫ > ts > s5
Heus aquí la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu de dos verbs que experimentaren