Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya
romàniques. Sobre aquest punt, que requereix una anàlisi més detallada, tornarem més avall en analitzar la forma dels infinitius.
L’altre factor fonètic que també contribuí a desdibuixar els límits entre algunes conjugacions fou l’evolució de les vocals temàtiques e i i en aquells contextos en què apareixien seguides d’una desinència vocàlica. Com és ben sabut, aquestes vocals es convertiren en una iod –una semivocal palatal– i provocaren la igualació en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu dels verbs de les conjugacions segona, tercera B i quarta (cfr. § 3.3):
(5) a. VALEŌ > valjo, CAPIŌ > capjo, DORMIŌ > dormjo
b. VALEAM > valja, CAPIAM > capja, DORMIAM > dormja
Aquestes evolucions formals, sens dubte, contribuïren al fet que diferents verbs es desplacessin d’unes conjugacions a unes altres. En els paràgrafs que segueixen, ens centrarem en aquests canvis a partir bàsicament de la forma dels infinitius. Com s’ha fet fins ara, es parlarà sempre de quatre conjugacions, i no de tres com és habitual en les gramàtiques del català modern.
2.3 La primera conjugació
La primera conjugació era la més productiva en llatí i ha mantingut aquest caràcter en totes les llengües romàniques, de manera que s’ha convertit en la conjugació per excel·lència. A més dels nombrosos verbs que en llatí pertanyien a aquesta conjugació (p. ex. 6a), s’hi afegiren alguns préstecs germànics acabats en -on i esporàdicament en -jan (p. ex. 6b) i uns quants verbs procedents d’altres conjugacions (p. ex. 6c).
(6) a. CANTĀRE > cantar, PENSĀRE > pensar, COLLOCĀRE > colgar, PLORĀRE > plorar, VIGILĀRE > vetllar (/vetlar)
b. BRUTON > brotar, WARDON > guardar, RAUBON > robar, WADANJAN > guanyar
c. torrar (cl. TORRERE), minvar (cl. MINUERE)
Aquesta conjugació, d’altra banda, s’ha incrementat amb tota una sèrie de verbs de formació romànica, sobretot denominals i deadjectivals: per exemple, les formacions parasintètiques (agranar, agenollarse), els verbs causatius amb el sufix -ific- o -itz- (planificar, normalitzar), els reiteratius amb -ej- (voltejar, ploriquejar), etc.
2.4 La segona conjugació
Sens dubte, la reestructuració més important es produí entre els verbs de la segona i la tercera conjugació que, com s’ha indicat, s’havien igualat formalment en la majoria de formes del tema de present, tot i que es mantenien perfectament diferenciats en els infinitius: febles en els verbs de la segona (valére) i forts en els de la tercera (crédere, cápere). És interessant constatar que els dos tipus d’infinitius comptaven amb un factor que contribuïa a atorgar-hi estabilitat: els infinitius febles formaven un grup bastant reduït però eren congruents amb els infinitius de la primera i la quarta conjugació; els forts, per contra, no eren congruents amb els altres infinitius però constituïen un grup molt més nombrós. En llengües com el castellà i el portuguès, la congruència accentual dels infinitius de la segona provocà que tots els verbs de la tercera acabessin adoptant les formes arizotòniques pròpies d’aquella conjugació (p. ex. CRĒDERE >> creer). En la resta de llengües romàniques, en canvi, els dos tipus d’infinitius s’han mantingut i s’han produït freqüentment canvis d’una classe a l’altra, tot i que el model que ha prevalgut és el de la tercera. Analitzem de manera més detallada, els infinitius de la segona conjugació.
En català medieval, i en alguns casos en català modern, es conserven uns quants verbs provinents de la segona conjugació llatina per evolució fonètica regular. Atenent a la forma dels infinitius en llatí, i en part a l’evolució posterior, es poden establir quatre grups diferents d’infinitius:
(a) Els verbs amb un radical acabat en -B-:
(7) a. DEBERE > dever
b. HABERE > haver
(b) Els verbs amb un radical acabat en -L-:
(8) a. CALERE > caler
b. DOLERE > doler
c. SOLERE > soler
d. VALERE > valer
(c) Els verbs amb un radical acabat en -N-:
(9) a. TENERE > tener
b. REMANERE > remaner/romaner
(d) Els verbs amb un radical acabat en les consonants -D- O -Ce, que, com és sabut, es relaxaren i acabaren caient:7
(10) a. IACERE > jaser > jaer
b. LICERE > leser > leer
c. PLACERE > plaser > plaer
d. SEDERE > seser > seer
e. VIDERE > veser > veer
Juntament amb aquests infinitius etimològics, hi ha uns quants verbs que adoptaren, analògicament, el model de la segona conjugació. En uns casos, el canvi està motivat per raons estrictament formals; en uns altres, la motivació del canvi degué ser semàntica. Segurament són raons semàntiques, les que justifiquen que els verbs irregulars posse i velle adoptaren formes arizotòniques en el moment en què es regularitzà l’infinitiu en llatí tardà:
(11) a. *POTERE > poder
b. *VOLERE > voler
Efectivament, es tracta de verbs auxiliars i modals que constituïen un grup bastant homogeni amb els etimològics haver i dever. La mateixa raó semàntica es pot adduir en el canvi experimentat per sapere (12a), juntament amb la proximitat formal amb alguns infinitius febles etimològics, com ocorre en el conjunt de verbs de (12).8
(12) a. *SAPERE (cl. SAPERE) > saber
b. *CADERE (cl. CADERE) > caser > caer
c. *TRACERE (cl. TRAHERE) > traser > traer
d. *CAPERE (cl. CAPERE) > caber
Com veurem en l’epígraf següent, la majoria dels verbs de la segona conjugació han modificat la forma d’infinitiu originària. El canvi més general ha consistit a adoptar formes rizotòniques d’acord amb el model de la tercera conjugació en un procés que s’ha mantingut viu fins a l’actualitat (cfr. § 2.5.2). A causa d’aquest canvi analògic, en català modern únicament es mantenen sis verbs amb la desinència -er tònica: haver, voler, poder, saber, soler i valer.9 Notem que la majoria d’aquests verbs són auxiliars i modals, i tenen, per tant, una alta freqüència d’ús que, sens dubte, ha contribuït a atorgar estabilitat a les formes arizotòniques.
2.5 La tercera conjugació
La tercera conjugació, com s’ha indicat més amunt, era bastant més nombrosa que no la segona i no ha deixat d’incorporar verbs procedents de la segona conjugació al llarg de la història del català. Els infinitius d’aquests verbs es poden classificar formalment en tres grups: els acabats en -re, en -er i en -r.
2.5.1 Infinitius acabats en -re
Els infinitius més generals són, amb molta diferència, els acabats en -re. Aquesta desinència respon a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la síncope de la vocal posttònica i al manteniment, com a element de suport, de la vocal final. En alguns casos, aquests infinitius es veieren sotmesos a evolucions fonètiques particulars a causa de la inestabilitat de la consonant bategant en determinats grups consonàntics.10 Partint d’aquests contextos fònics, es poden diferenciar els grups següents:
(a) Els