Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya
adequada per explicar les extensions semàntiques experimentades per noms que denoten parts del cos humà o, en general, per molts noms i verbs que tenen un valor locatiu i assumeixen un valor aspectual o temporal. Tot i amb això, és ben poc aclaridora a l’hora de delimitar els canvis en què intervenen nocions de caràcter modal, tempoaspectual o relacions discursives.
11. Dins d’aquesta concepció són paradigmàtics els estudis realitzats a la Universitat de Berkeley per George Lakoff, Eve Sweetser i els seus deixebles. Sobre aquest tema, vegeu, per exemple, Lakoff i Johnson (1980), Lakoff (1987), Sweetser (1990) i, en català, Salvador (1994) i Hilferty (1995).
12. Dins d’aquesta concepció, destaquen, a més dels treballs citats de Traugott, els de Dahl (1985), Hopper (1979, 1987 i 1991), Haiman (1985 i 1994) i Bybee et alii (1994).
13. En aquest punt adoptem una perspectiva semblant a la de Bybee et alii (1994), segons la qual el mecanisme de canvi pot ser diferent en cada cas i la metaforització es presenta fonamentalment en els primers estadis de gramaticalització.
2. LES CONJUGACIONS VERBALS I L’INFINITIU
—Ramon –dix l’ermità–, com poríem mover / lo Papa e los cardenals e lo fait obtener? / Car en tan noble fait vull tots temps remaner / e a ell a tractar vull far tot mon poder, / car fait és on lo món porà molts mais valer; / e car eu ans no el vi hai-ne gran desplaer, / car si eu ans lo vis, res no pogra tener / que eu no apresés arabesc e lo vostre saber, / per anar als sarraïns e la fe mantener / senes paor de mort, e gran plaer haver / en morir, per Jesús honrar e car tener, / car mais val per Ell morir que per si vida haver (Llull, Poesies, p. 99).
2.1 Les conjugacions llatines
La classificació dels verbs llatins en classes conjugacionals no ha comptat amb un consens generalitzat entre els gramàtics llatins ni entre els romanistes que s’han ocupat de la reestructuració de les conjugacions en les diferents llengües romàniques. Aquesta situació no ha de resultar sorprenent, puix que tota classificació verbal té un punt de convencionalitat, tant pel que fa al nombre de models establerts (quin és el límit entre les classes i les subclasses verbals?) com pel que fa a les propietats o a les formes que s’han de fer prevaler en la classificació.
En les classificacions verbals llatines, s’han tingut en compte bàsicament les formes imperfectives (les formes del tema de present) i s’han distingit, segons el criteri adoptat, tres conjugacions o quatre. No plantegen problemes els verbs que tenien una vocal temàtica llarga en l’infinitiu i en la segona persona del present d’indicatiu: ĀRE-ĀS (cantarecantās), ĒRE-ĒS (valere-vales) i ĪRIE-ĪS (dormīre-dormīs). Molt més problemàtics resulten els verbs que tenien una vocal temàtica breu en aquestes formes: ERE-IS (crēdere-crēdis). Atenent a la marca i, aquests verbs s’han classificat, a vegades, juntament amb els verbs del tipus ĪRE-ĪS, malgrat la diferència de quantitat existent entre les vocals temàtiques de les dues classes.1 Atenent a la confluència que es produí en les llengües romàniques amb els verbs del tipus ĒRE-ĒS, alguns romanistes han considerat que tots dos grups de verbs constitueixen dues classes d’una mateixa conjugació.2 Tot i amb això, el criteri més generalitzat, almenys des de Priscià (segle VI), consisteix a diferenciar totalment aquesta conjugació de les altres i a establir una classificació quadripartida. D’acord amb aquesta classificació, i tenint en compte l’infinitiu, la primera conjugació s’identifica amb els verbs en -ARE, la segona amb els verbs en -ĒRE, la tercera amb els verbs en -ERE i la quarta amb els verbs en -ĪRE.
Aquesta classificació quadripartida no està exempta, tanmateix, de problemes, puix que dins els verbs de la tercera conjugació hi ha dues subclasses ben diferenciades: la que té una i breu entre el radical i les desinències flexives en la primera persona del present d’indicatiu (capio), en el present de subjuntiu (capiam, capias…) i en el futur (capiam, capiēs…), i la que no té cap vocal i en aquestes formes (credo; credam, credas…; credam, credes…). Tenint en compte aquestes diferències i, sobretot, alguns canvis produïts en romànic, distingirem, dins la tercera conjugació, la subclasse A, tipus credo, de la subclasse B, tipus capio.3 Les semblances i les diferències formals entre les conjugacions a què ens hem referit suara es poden constatar fàcilment en els paradigmes de (1), on s’arrepleguen les desinències del present d’indicatiu i de subjuntiu.4
(1) a. present d’indicatiu
b. present de subjuntiu
2.2 Canvis fonètics i analògics en el llatí tardà
L’evolució de les conjugacions des del llatí a les llengües romàniques està condicionada bàsicament per dos factors: d’una banda, per l’evolució fonètica regular de les formes del tema de present i pels canvis analògics experimentats per alguna d’aquestes formes; de l’altra, per la productivitat –i la vitalitat– de les diferents conjugacions. Pel que fa a aquest darrer factor, les quatre conjugacions llatines no comptaven amb el mateix nombre de verbs ni amb la mateixa capacitat de formar-ne de nous. La primera i la tercera tenien un nombre bastant elevat de verbs enfront de la segona i la quarta, molt més reduïdes. De les quatre, d’altra banda, solament la primera era realment productiva i ha mantingut la vitalitat en les llengües romàniques (cfr. Lloyd, 1993: 162). Les altres tres conjugacions no eren productives i, en el pas del llatí al romànic, sovint experimentaren pèrdues i desplaçaments de verbs d’una conjugació a una altra.5
Quant a l’evolució fonètica regular, cal tenir en compte dos canvis ocorreguts en el llatí tardà que desdibuixaren part de les oposicions formals existents entre les conjugacions segona, tercera i quarta. El primer està relacionat amb la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i amb l’obertura compensatòria de les vocals breus; el segon, amb l’evolució de les vocals temàtiques e i i en hiat. La pèrdua de distintivitat de la quantitat vocàlica i l’obertura de les vocals breus provocà que la vocal temàtica de la tercera conjugació convergís amb la de la segona conjugació (puix que i > e): credes (< CREDIS) igual que vales, per exemple. Tot i amb això, les dues conjugacions encara mantenien algunes formes diferenciades, a causa de la fonologització de l’accent de mot. Com és sabut, en llatí, l’accent de mot era redundant i, en general, requeia sobre la penúltima síl·laba si aquesta era pesant (això és, si contenia una vocal llarga, un diftong o una coda consonàntica) o sobre l’antepenúltima si la penúltima era lleugera (en cas contrari). Quan es produí la desfonologització de la quantitat vocàlica, l’accent es fixà seguint les tendències anteriors. Totes les conjugacions tenien formes rizotòniques (fortes o amb accent en el radical) en les persones del singular i en la sisena del plural del present d’indicatiu. Les formes del present d’indicatiu del verb canto poden servir d’exemple:
(2) cánto, cántas, cántat, cántant
La tercera conjugació, però, es diferenciava de la resta en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu, i en l’infinitiu: la tercera tenia formes rizotòniques i les altres formes arizotòniques (febles o sense accent en el radical). Heus aquí les diferències accentuals, fent abstracció del canvi vocàlic:
Les persones quarta i cinquena dels verbs de la tercera conjugació acabaren assumint el patró accentual de la resta de conjugacions i es convertiren en arizotòniques. Aquest canvi es pot constatar en les formes de (4), on s’han tingut en compte també els canvis fonètics regulars experimentats en llatí tardà:6
(4) a. crédimus