Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya
STRINGERE > estrènyer
En català primitiu també s’integren en aquest submodel altres verbs que en general han adoptat les formes de la quarta conjugació llatina. Es tracta, concretament, de verbs que tenen un radical acabat en consonant palatal, sobretot en consonant palatal africada sonora, com en (21), però també en nasal o líquida palatal, com en (22):
(21) a. AFFIGERE > afíger
b. CORRIGERE > corrèger
c. ELIGERE > elèger
d. FRĪGERE > fríger
e. FUGERE > fúger
f. LEGERE > líger
g. REGERE > règer
(22) a. CINGERE > cínyer
b. COLLIGERE > cúller
c. JUNGERE > júnyer
d. TINGERE > tènyer
Aquestes formes, normals durant el XIII, encara es documenten en alguns casos durant el XIV, sobretot en textos nord-orientals.18
2.5.4 Infinitius amb desinències no vocàliques
Uns quants verbs de la tercera conjugació llatina presenten infinitius que tenen com a marca formal el segment -r sense cap desinència vocàlica. Es tracta, concretament, dels verbs dir, dur, fer (o l’arcaic far) i trer (que alterna en català medieval amb traer). L’origen d’aquestes formes no s’ha de buscar en infinitius forts llatins amb radical acabat en la consonant -C-, ja que aquests ètims haurien donat fonèticament infinitius en -ure (cfr. § 2.5.1). En la majoria de casos, cal partir més aviat d’infinitius vulgars abreujats a causa de l’alta freqüència d’ús i, potser, de la pressió analògica exercida pels participis forts (Coromines, DECat, III: 141 i 954) i per les formes de segona persona de l’imperatiu sense desinència d’aquests verbs (DIC, DUC, FAC; cfr. § 10.2.1):19
(23) a. DĪCERE > *dire > dir
b. DICERE > *dure > dur
c. FACERE > *fare > far
L’antic infinitiu trer, en canvi, respon a l’evolució fonètica regular de l’ètim llatí: TRAHERE > traire > trer. A partir d’aquest infinitiu, d’altra banda, segurament es creà l’infinitiu fer (< *faire), extret del participi factum d'acord amb el model de traire / tractum: *faire >fer.20
Un altre verb amb una forma particular és el copulatiu (i auxiliar) ésser. Aquest infinitiu, provinent de la forma vulgar *ESSERE (pel clàssic ESSE), ha adoptat en una part important del domini lingüístic les formes esser i ser. A la primera ja ens hem referit al final de l’epígraf 2.5.2. La segona, bastant general ja des del XV, segurament es formà a partir de les formes personals que tenien aquest radical (seré i seria, per exemple) i de l’analogia exercida pel verb fer. Notem que aquest canvi, que també afecta el gerundi (essent > sent), permetia eliminar una variant al·lomòrfica del verb més irregular de la conjugació catalana.
2.5.5 Infinitius acabats en -rre
Un cas especial presenten també uns quants verbs que, en català medieval, tenen infinitius acabats en -rre, juntament amb les variants en
-ir, que s’han imposat en el català modern. Es tracta, concretament, dels verbs oferre, soferre i querre (i els derivats conquerre i requerre). El verb querre i els derivats responen a l’evolució fonètica regular de l’ètim llatí: QUARERE > querre. Els altres dos verbs, per contra, són cultismes que reprodueixen la forma irregular que aquests verbs tenien en llatí clàssic (OFFERRE i SUFFERRE), tot i que ja havien adoptat les formes regulars en -ire en el llatí tardà.
2.6 La quarta conjugació
Amb l’excepció del castellà, el portuguès i el sard, la quarta conjugació té en totes les llengües romàniques dues classes de verbs perfectament diferenciades: la classe pura, heretada directament dels verbs de la quarta conjugació llatina, i la classe incoativa, de formació romànica, que presenta una extensió del radical en aquelles formes del sistema de present que no tenen la vocal temàtica i. La classe pura compta amb un petit nombre de verbs i no és productiva: recordem, en aquest sentit, que la quarta conjugació era bastant reduïda ja en llatí clàssic. La classe incoativa, per contra, té un nombre bastant elevat de verbs, és productiva i no ha deixat d’augmentar el seu domini amb verbs de la classe pura. Ara no ens centrarem en la classe incoativa, que té tota una sèrie de particularitats que seran analitzades en el capítol 6. Respecte a la classe pura, cal apuntar que està integrada tant per verbs que ja pertanyien a aquesta classe en llatí com per altres que assumiren aquest model conjugacional en llatí tardà o en català primitiu. Dins el primer grup es poden citar els verbs següents:
(24) a. AUDĪRE > oir
b. DORMĪRE > dormir
c. SENTĪRE > sentir
d. VENĪRE > venir
e. *MENTĪRE (cl. MENTĪRI) > mentir
Entre els verbs que adoptaren analògicament aquesta conjugació, ja ens hem referit en l’epígraf anterior al canvi experimentat pels infinitius en -rre. Deixant de banda aquestes formes, cal citar també els verbs de les conjugacions segona i tercera B llatines, que segurament assumiren la forma de la quarta conjugació pel fet que en el llatí tardà totes tres classes tenien una iod en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (cfr § 2.2). El canvi de la segona a la quarta es pot exemplificar amb tota una sèrie de verbs que prengueren la forma incoativa (cfr. § 6.4.2), però també amb alguns verbs pertanyents a la conjugació pura. El canvi es produí ja en llatí tardà en casos com ara lluir (de *LUCIRE pel clàssic LUCĒRE) i omplir (de *UMPLĪRE pel clàssic IMPLĒRE). Més tardans són els infinitius tenir i remanir, ja que les formes etimològiques tener (< TENĒRE) i romaner (< REMANĒRE) encara es documenten a la primeria del segle XIV (i una mica més tard en textos rossellonesos). L’infinitiu romanir tingué una vida bastant efímera, puix que alternà amb romandre en textos del XIV però després fou desplaçat per aquest.
Quant als verbs de la tercera B, ja ens hem referit més amunt al fet que en nord-oriental s’han mantingut dins de la tercera conjugació verbs que en català general han adoptat analògicament les formes de la quarta: p. ex. fugir i collir, pels antics fúger i cúller. El canvi conjugacional –i l’existència posterior dels geosinònims– es degué produir en català primitiu (potser en algun cas en llatí tardà) i, sens dubte, es veié afavorit per dos factors: per la tendència al tancament de les vocals precedides de consonant palatal, i per la tendència a associar a la quarta conjugació els verbs que tenien vocals altes en les formes rizotòniques del sistema de present: p. ex. cull, fuig, llig, etc. (cfr. 5.2.1).21
2.7 Els infinitius analògics vindre i tindre
Els verbs venir i tenir tenen unes fortes peculiaritats dins la conjugació catalana, puix que en unes formes adopten la vocal temàtica de la tercera conjugació (p. ex. tingué, tingués, etc.) però en d’altres la de la quarta conjugació (p. ex. tenir, tenim, etc.). La vinculació parcial d’aquests verbs a la tercera conjugació explica, sens dubte, l’aparició dels infinitius forts vindre i tindre, formats de manera regressiva a partir del futur i el condicional:
(25) a. vindré/vindria → (venir >>) vindre
b. tindré/tindria → (tenir >>) tindre
Aquestes