Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya
diferents parlars (p. ex. sapiguer, volguer, etc.). A aquest tema ens referirem en analitzar la classe dels verbs velaritzats (cfr. § 4.6).
18. En aquest dialecte, aquest tipus d’infinitius no sols s’ha mantingut sinó que s’ha incrementat analògicament amb una sèrie de verbs de la quarta conjugació amb un radical acabat en consonant palatal: éixer, grúnyer, búller –pels generals eixir, grunyir, bullir.
19. La forma abreujada dir és la base del futur i el condicional en tota la Romània, independentment que l’infinitiu tingui forma reduïda o no (p. ex. decir però diré i diría en castellà). L’infinitiu far, d’altra banda, és la base del futur i el condicional en català, malgrat que l’infinitiu general és fer. La forma far apareix sovint en documents arcaics, però ja resulta del tot minoritària en obres com la Crònica de Jaume I (cfr. Bruguera 1991, I: 232-233).
20. Moll (1952: § 355) relaciona fer amb els infinitius febles del tipus ve(s)er, i considera que el verb FACERE degué adoptar una forma vulgar *FACĒRE d’acord amb el model de la segona conjugació. Des d’aquesta perspectiva, l’evolució completa d’aquest infinitiu seria la següent: *FACĒRE (> faser) > faer > fer. Com ha assenyalat Coromines (1971: 265-266), aquesta explicació planteja problemes. La forma faer, així, no es documenta en català medieval (a diferència del que passa amb infinitius del tipus ve(s)er) i l’evolució és desconeguda en altres llengües romàniques pròximes (com mostren els occitans far i faire, el francès faire, o l’italià fare).
21. Encara hi ha alguns verbs de la conjugació tercera A que han passat a la quarta conjugació malgrat no tenir formes amb iod en el sistema de present, com ara escopir (cl. excōnspuere).
3. EL TEMA DE PRESENT (I): AL·LOMORFIES EN LA CONSONANT FINAL DEL RADICAL
En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car leugerament creyen; e en lo temps de Xrist e dels apòstols se convenien miracles, car les gents no eren molt fundades en scriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som sdevenguts en temps que les gents àman rahons necessàries, car són fundades en grans sciències de phisolofia e de theologia; e per açò les gents que ab phisolopffia són cayguts en error contre la santa fe romana, cové conquerir ab rahons necessàries, e destruir a ells lurs falces oppinions ab rahons necessàries, les quals rahons sien per phisoloffia e per theologia (Llull, Meravelles, I, p. 133).
3.1 Variacions al·lomòrfiques
En el capítol anterior s’han delimitat les conjugacions verbals a partir de diferències relacionades amb la vocal temàtica i amb la posició de l’accent en les formes d’infinitiu. Aquestes són les propietats formals més evidents i generals. Cal tenir en compte, però, que les conjugacions, o almenys algunes subclasses verbals, també poden ser caracteritzades formalment a partir de determinades al·lomorfies més o menys particulars. Concretament, molts verbs de les conjugacions no primeres presenten en català medieval –i sovint en català modern– unes variacions al·lomòrfiques en el radical que, a causa de la recurrència, permeten establir diferents models verbals. Les variacions en el segment final del radical, per exemple, són un tret definitori d’una part ben significativa dels verbs de les conjugacions segona, tercera i incoativa: p. ex. veig, veu; dic, diu, patesc, pateix. De manera paral·lela, les variacions en la vocal del radical defineixen un petit grup de verbs de la quarta conjugació pura: p. ex. ix, eixim; cull, collim. En aquest capítol ens centrarem, bàsicament en les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical, i sols quan sigui necessari farem referència als canvis vocàlics. En el capítol 5, s’analitzaran les variacions de caràcter vocàlic.
3.1.1 Al·lomorfies i relacions implicatives
Com acabem d’assenyalar, les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical segueixen sovint uns patrons recurrents que han tingut una importància cabdal en alguns dels canvis morfològics experimentats pel sistema verbal. El tema ens obliga inevitablement a plantejar-nos una pregunta bàsica en els estudis de morfologia històrica: quin grau d’irregularitat és capaç de mantenir-se en una determinada llengua? Dit amb unes altres paraules: per quina raó determinades variacions al·lomòrfiques presenten una forta estabilitat i s’han mantingut al llarg de la història del català i d’altres, per contra, s’han vist desplaçades per canvis analògics? Per escatir aquests temes, cal tenir en compte, d’antuvi, que determinats verbs qualificats com a «irregulars» per la gramàtica tradicional presenten un alt grau de regularitat en la distribució de les formes. Efectivament, les «irregularitats» formals i la tendència evident a evitar les al·lomorfies sovint es veu frenada pel fet que aquestes irregularitats tenen un caràcter recursiu i sistemàtic, i, més concretament, pel fet que estan organitzades a partir de relacions implicatives, segons les quals, la presència d’una determinada propietat morfològica en una forma s’associa amb l’aparició d’aquesta propietat en unes altres formes del paradigma.
Centrant-nos en el català medieval, molts verbs amb al·lomorfies en el tema de present establien una clara relació implicativa –i icònica– entre la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu. Aquesta relació, concretament, permetia obtenir les formes de subjuntiu afegint les desinències flexives a la primera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars. La relació implicativa establerta entre aquestes formes es pot observar fàcilment en els exemples següents:
(1) a. partesc → partesc + a
b. dic (/dig/) → dig + a
c. planc (/plang/) → plang + a
d. vull → vull + a
e. vaig → vaj + a
f. puix → puix + a
g. faç → faç + a
h. muir → muir + a
Una relació també important –tot i que no tan sistemàtica com l’anterior– s’estableix entre la tercera persona del present d’indicatiu i les formes del tema de present diferents de la primera persona del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Molt sovint aquestes darreres formes es poden obtenir afegint les desinències regulars a la tercera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars:1
(2) a. plany → plany + s, plany + em, plany + ets (> eu), plany + en
b. vol → vol + s, vol + em, vol + ets (> eu), vol + en
c. pot → pot + s, pod + em, pod + ets (> eu), pod + en
d. mor → mor + s, mor + im, mor + its (> iu), mor + en
Un darrer tipus de relació es dóna, algunes vegades, entre les formes arizotòniques del tema de present; això és, entre la quarta i la cinquena persona del present d’indicatiu, d’una banda, i el gerundi i l’imperfet d’indicatiu, de l’altra. En aquest cas, però, la relació no és diagramàtica –o additiva– sinó substitutiva:
(3) a. cos + im, cos + its → cos + int, cos + ia
b. eix + im, eix + its → eix+ int, eix + ia
c. co + em, co + ets → co + ent, co + ïa
d. cobr + im, cobr + its → cobr + ia
e. an + em, an + ets → an + ant, an + ava
L’organització implicativa dels paradigmes flexius té una claríssima relació amb la hipòtesi desenvolupada per Bybee i Brewer (1980) i Bybee (1985), segons la qual els paradigmes morfològics posseeixen una o unes formes bàsiques amb un alt grau d’autonomia