Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya
(13) a. CREDERE > creure
b. RĀDERE > raure
c. VĪVERE > viure
d. *AUCIDERE (cl. OCCIDERE) > ociure/auciure
e. *COCERE (cl. COQUERE) > coure
f. *MOVERE (cl. MOVERE) > moure
g. *NOCERE (cl. NOCERE) > noure
h. *RIDERE (cl. RIDERE) > riure
(b) Els verbs que tenien un radical acabat en oclusiva simple o geminada:
(14) a. BATT(U)ERE > batre
b. CONCIPERE > concebre
c. RECIPERE > resebre > reebre > rebre
d. REDDERE > (redre/) retre12
(c) Els verbs que tenien un radical acabat en grups de nasal o líquida més oclusiva:
(15) a. ATTENDERE > atendre
b. FUNDERE > fondre
c. PRENDERE > p(r)endre
d. INCENDERE > encendre
e. RUMPERE > rompre
f. PERDERE > perdre
(d) Els verbs que tenien un radical acabat en nasal bilabial. Aquests verbs es documenten des dels orígens amb una b epentètica que afavoreix la transició entre la nasal en posició de coda i la bategant de l’obertura de la síl·laba següent:
(16) a. PREMERE > prembre
b. REDIMERE > resembre > reembre > rembre
c. *TIMERE (cl. TIMERE) > tembre
Aquests verbs, però, han adoptat en català modern infinitius acabats en -er àtona (prémer i témer) i en algun cas, per cultisme, han canviat de conjugació (redimir). Les formes etimològiques, amb tot, són generals durant el XV i encara predominen durant el XVI (Coromines, DECat, VIII: 382-383).
(e) Els verbs que tenien un radical acabat en l o n. Aquests verbs presenten al llarg de la història del català dues solucions diferents que eviten el grup amb l o n i bategant:
(17) c. COLERE > colre > coldre
b. MOLERE > molre > moldre
c. TOLLERE > tolre > toldre
d. PŌNERE > ponre > pondre
Com es pot comprovar en aquests exemples, la solució del català antic consistí en la vibrantització o el tensament de la bategant. Aquesta solució encara es manté dialectalment en rossellonès i tot al llarg dels Pirineus, i de manera vacil·lant en el català insular (Badia, 1951: § 92, V-VI).13 En la major part del català modern, tanmateix, aquests verbs han introduït una d epentètica, seguint el model d’alguns dels infinitius del grup (c).
(f) Els verbs que tenien un radical acabat en els grups -NCe i -RCe:
(18) a. VINCERE > vençre
b. *TORCERE (cl. TORQUERE) > torçre
Com en el cas anterior, la bategant d’aquests infinitius experimentà un procés de vibrantització. Aquests infinitius, però, foren desplaçats des del XIV, i sobretot al XV, per les formes modernes amb -er àtona: tòrcer i vèncer.
2.5.2 El canvi analògic /’er/ >> /re/
Com s’ha assenyalat més amunt, la quasi totalitat dels infinitius febles de la segona conjugació s’han convertit en forts en un procés que ha durat des del llatí tardà fins a l’actualitat. L’escàs nombre de verbs de la segona conjugació provocà que aquests verbs, malgrat tenir un infinitiu congruent amb els verbs de les conjugacions primera i quarta, acabessin adoptant les formes rizotòniques dels verbs de la tercera conjugació. El canvi, però, no presenta la mateixa cronologia per a tots els verbs a causa, bàsicament, de factors relacionats amb la freqüència d’ús i amb les peculiaritats fonètiques del radical.
El canvi fou bastant ràpid en els verbs que tenien una forma acabada en la semivocal [w] en la tercera persona del present d’indicatiu: veu, seu, deu, etc. Aquest tipus de formes reapareixien en molts verbs de la tercera conjugació i permetien establir relacions proporcionals del tipus «viu : viure = veu : x», a partir de les quals s’obtenien les formes analògiques: veure en aquest cas. Aquest factor, sens dubte, explica que el canvi fos preliterari en casos com ara moure, noure, riure o coure, als quals ja ens hem referit en l’epígraf anterior,14 i una mica més tardà en deure (per l’etimològic dever), en haure (variant transitiva del verb haver) i en els infinitius del tipus veer, que es documenten des del XIII i són majoritaris durant el XIV. En aquest darrer cas, les noves formes analògiques tenien a més l’avantatge d’evitar el hiat entre les vocals del radical i la desinència:
(19) a. veer >> veure
b. plaer >> plaure
c. seer >> seure
d. caer >> caure
e. jaer >> jaure
f. leer >> lleure
Els verbs que no tenien una forma de tercera persona del present d’indicatiu acabada en [w] s’han mostrat, en general, més resistents al canvi, tot i que en alguns casos les formes analògiques són bastant antigues. Pel que fa als verbs amb radical acabat en nasal, el canvi és preliterari en el cas de l’infinitiu tembre i una mica més tardà en el cas de romandre (per l’antic remaner). Quant als verbs amb radical acabat en l, el canvi ja apareix documentat des de la fi del XIV en el cas de doler i la forma rizotònica doldre ja deuria ser la majoritària a la fi del XV. El verb caler és general durant tota l’edat mitjana i la forma analògica caldre s’imposa tardanament. Més vitalitat presenten encara les formes valer, soler i voler pertanyents al petit grup de verbs que han mantingut les formes arizotòniques.15 Pel que fa als verbs amb radical acabat en b, el canvi de cabre per l’antic caber ja devia ser bastant normal a la fi de l’edat mitjana, com mostra el fet que la forma analògica aparegui documentada en Sant Vicent i el fet que fos explícitament condemnada a les Regles d’esquivar vocables. Molt més resistent s’ha mostrat la forma saber, a causa, sens dubte, de l’alta freqüència d’ús.16
Ja hem comentat més amunt el resultat de tot plegat: el model de la segona conjugació llatina ha quedat reduït en el català normatiu únicament a sis verbs (haver, voler, poder, saber, soler i valer). A aquests sis verbs, potser convindria afegir-hi també la variant esser (en lloc de les variants ésser i ser), que segurament ha adoptat aquesta forma pel seu caràcter auxiliar. No endebades, aquest infinitiu és viu sobretot al baleàric, on la funció d’auxiliar perfectiu s’ha mantingut durant més temps.17
2.5.3 Infinitius acabats en /-er/
El segon grup d’infinitius de la tercera conjugació està integrat per tots aquells que tenen la desinència -er. Aquesta desinència respon, com en el cas anterior, a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la necessitat de mantenir la vocal posttònica com a vocal de suport per tal d’evitar la formació de grups consonàntics amb dificultats acústiques i articulatòries. Així, presenten aquest tipus de desinència els verbs que tenien en llatí un radical acabat en vibrant o en un grup consonàntic a partir del qual es formaria una consonant palatal (-NGe i -SCe):
(20) a. ATTINGERE > atènyer
b.