Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya
un valor secundari de marcador narratiu.
1.5.3 La unidireccionalitat del canvi sintàctic
La unidireccionalitat dels processos de gramaticalització també té repercussions clarament sintàctiques que afecten tant el lexema que es gramaticalitza com el conjunt de la construcció sintàctica en què s’insereix aquest lexema. Si ens fixem fonamentalment en el lexema que es gramaticalitza, la unidireccionalitat sintàctica pot ser descrita com un contínuum de descategorització:
(15) categoria lèxica major → categoria lèxica menor → categoria funcional
D’acord amb aquest procés, les categories lèxiques majors, pertanyents a classes obertes, es converteixen en categories lèxiques menors, o classes tancades però amb un nombre relativament important d’elements; aquestes, finalment, tendeixen a convertir-se en categories funcionals, o classes tancades amb un reduït nombre d’elements. Pel que fa a la gramaticalització de lexemes verbals, el procés de descategorització segueix normalment el contínuum de (16).
(16) verb principal → verb auxiliar → adjunt verbal → desinència flexiva
En la majoria de casos, el procés de descategorització s’atura en l’estadi segon o en el tercer. El verb anar, per exemple, s’ha convertit en un auxiliar de temps en la perífrasi de pretèrit perfet. En alguns casos, però, el verb gramaticalitzat pot arribar a fusionar-se totalment amb el verb principal i convertir-se en una simple desinència verbal. Un exemple prototípic, i citat sempre que es parla de processos de gramaticalització, és l’evolució històrica del verb habeo en la construcció d’infinitiu final cantare habeo, a partir de la qual es recrea el futur en la major part de les llengües romàniques. En llatí clàsic el verb habeo és un verb principal amb semantisme ple (p. ex. dīcere hoc habeo ‘tinc coses a dir’), que es converteix en el llatí vulgar en un verb modal amb valor deòntic (p. ex. dīcere habeo ‘he de dir’). En català medieval, el derivat d’aquest verb es comporta com un adjunt verbal de futur que admet l’enclisi dels pronoms personals febles (p. ex. dir-t’ho-he). En català modern, finalment, ha esdevingut una desinència totalment fusionada al verb (p. ex. t’ho diré).
La gramaticalització, com s’ha apuntat, no sols afecta el lexema que es descategoritza sinó el conjunt de la construcció sintàctica en la qual s’insereix. Des d’aquesta perspectiva, més globalitzadora i realista que no l’anterior, la construcció experimenta un procés de reanàlisi sintàctica, que molt sovint elimina nodes sintagmàtics i trasllada les unitats gramaticalitzades cap a posicions estructurals més altes i de major abast sintàctic. Com s’indica en (17), el verb anar, en convertir-se en auxiliar de passat, es trasllada des de la posició de nucli del SV a la posició de Flexió. Aquest trasllat provoca l’elisió de determinats nodes sintagmàtics i transforma la construcció bioracional originària en una construcció amb una única oració.
1.5.4 Altres canvis
La unidireccionalitat dels processos de gramaticalització també té repercussions en altres àmbits de la gramàtica i, fins i tot, de la pragmàtica. De manera general, es pot afirmar que les formes gramaticalitzades presenten una major fixació morfosintàctica, una major freqüència d’ús, un menor cos fonètic i una major regularitat formal que no les formes lèxiques de les quals procedeixen. Pensem, per exemple en el verb anar. La freqüència de l’auxiliar anar és molt més alta que no la del verb lèxic anar. Aquest, d’altra banda, presenta formes supletives i bisil·làbiques en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu (anem i aneu), que han estat substituïdes per formes regulars monosil·làbiques quan es comporta com a auxiliar (vam i vau). Tots aquests aspectes estan íntimament interrelacionats i actuen de manera paral·lela. Fins a cert punt, per tant, es pot considerar que la gramaticalització té un caràcter icònic, ja que els canvis semàntics i funcionals normalment mantenen una estreta relació amb els canvis de caràcter més aviat formal. Aquesta iconicitat i els diferents aspectes que intervenen en la gramaticalització se sintetitzen en l’esquema de (18).
Aquest esquema, que amb petites modificacions reprodueix el que Cuenca i Castellà (1995), seguint Bybee (1993), apliquen a l’estudi de les preguntes confirmatòries en català, permet caracteritzar la gramaticalització com un contínuum entre el lèxic i la gramàtica en el qual tots els nivells d’anàlisi lingüística segueixen una evolució paral·lela.
1. Notem, però, que la pregunta també es podria invertir: és cert que les llengües canvien, però per què no canvien més? per què després de cinc segles encara reconeixem com a català, com un català relativament pròxim al nostre, la llengua utilitzada pels escriptors clàssics?
2. Per a un estudi més aprofundit de les diferents concepcions del canvi lingüístic i dels debats existents al voltant d’aquest tema, vegeu, entre d’altres, Coseriu (1977b: cap. 7), Arlotto (1981), Aitchison (1991), Ridruejo (1989), McMahon (1994) i Viaplana (1996c: cap. II.3).
3. Diferents models lingüístics actuals han atorgat un caràcter central a aquests conflictes o divergències d’optimitat. Ens referim, concretament, a la Teoria de l’Optimitat, que ha tingut una especial incidència en els estudis de fonologia, i a la Morfologia Natural. D’acord amb els pressupòsits d’aquests models, no sols els canvis provoquen conflictes de naturalitat o d’optimitat, sinó que el canvi es justifica sovint pel fet que determinades tendències triomfen sobre unes altres de contràries o pel fet que determinats canvis sovint són aturats o alentits a causa d’aquests conflictes.
4. Des de la perspectiva generativista adoptada per Kiparsky (1973), el procés de morfologització seguiria l’itinerari següent: regles fonològiques transparents → regles fonològiques opaques → regles morfològiques. Les regles fonològiques transparents es converteixen en opaques a causa de l’actuació de noves regles. Per tal de simplificar la gramàtica, les regles fonològiques opaques es reanalitzen com a regles morfològiques. Dressler (1985a), per la seva banda, diferencia tres tipus de regles, les fonològiques, les morfofonològiques i les morfològiques. L’estatus de les segones regles no sempre resulta fàcil de delimitar. Per als propòsits del present treball és suficient establir únicament la distinció entre regles fonològiques i regles morfològiques, o variants formals justificades fonològicament (al·lòfons) i variants estrictament morfològiques (al·lomorfs).
5. Aquests dos aspectes apareixen explícitament recollits en les gramàtiques històriques de Moll (1952: 144) i de Badia (1951: 267).
6. Dins la línia teòrica encetada per Kuryłowicz, se situen també els treballs de Man@czak (1958, 1978), on es formulen diverses hipòtesis sobre el canvi morfològic, la validesa de les quals és avaluada mitjançant el contrast de fenòmens evolutius de diferents llengües occidentals.
7. En aquest treball, però, parlarem de quatre conjugacions (seguint la gramàtica llatina) per tal d’explicar els canvis produïts del llatí al català: cantar, voler, perdre i dormir.
8. Aquestes dades han estat extretes de Rafel (dir.) (1996).
9. Vegeu, sobretot, Wheeler (1993a i 1995) i les referències que s’hi citen. És evident, d’altra banda, que la gramàtica històrica, igual que moltes disciplines humanístiques, no pot aspirar a adoptar un mètode radicalment hipoteticodeductiu, però sí un mètode probabilístic, que s’ha mostrat altament productiu en molts camps de la investigació científica.
10. Heine et alii (1991) adopten una explicació diferent a partir de la clàssica hipòtesi localista. Aquests autors postulen una jerarquia que ordena diferents dominis cognitius segons el grau d’abstracció cognitivoperceptiva que presenten; concretament: persona → objecte →