Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
es troba estretament vinculada a la seva filla Persèfone, i les dues constitueixen una parella a la qual amb freqüència es diu simplement les ‘Deesses’”.
I, per a aclarir-ho més, Aurelio Bermejo Fernández, estudiós del llatí, de la cultura grega i de la llatina, així com autor d’obres per a aprendre llatí, ho explica molt bé en l’article “Dioses y héroes de la mitología grecorromana” (http://temasdeculturaclasica.com/?page_id=950), en la web “Temas de Cultura Clásica”. Així, escriu que “El panteón griego de la segunda generación de dioses se configuró básicamente con divinidades pertenecientes a la cultura mediterránea, de carácter matriarcal y agrícola, relacionadas con la fertilidad, como Deméter, diosa de los cereales [,] (…) Perséfone, a quien se atribuían los ciclos estacionales de la vegetación, y con dioses de la sociedad indoeuropea –patriarcal, guerrera y muy jerarquizada-, como Zeus”. Entre els mites grecs, diu que “figura casi exclusivamente en (sic) el de Deméter, madre de su esposa Perséfone”.
Quant als atributs de Demèter / Ceres (l’equivalent romana de Demèter), diu que són “la espiga, el narciso, flor fúnebre, con la que se hacían a menudo las coronas ofrecidas a las Dos Diosas, la amapola y la adormidera, las cuales se convirtieron en símbolos de la fecundidad y la renovación, especialmente por su presencia en los campos de cereales y por la cantidad de semillas que encierra su cápsula. (…) A Deméter / Ceres se la representa de pie o sentada, con una corona de espigas o con un ramo de éstas o una antorcha en la mano y, a veces, con una serpiente”. Corona, espigues i, per exemple, serp, són símbols que Angie Simonis identifica clarament amb la dona. Això ens pot dur a recordar la identificació simbòlica que fa Angie Simonis, de dos divinitats, bessones, però d’hòmens (p. 203): Apol·lo (llum, vida, immortalitat, equilibri harmònic, permanència) i Dionís (femení i relacionat amb la foscor, amb la mort, amb la transitorietat i amb la destrucció). A més, la investigadora classifica Dionís com “el dios de la vegetación” (p. 92).
Més avall, Aurelio Bermejo explica que Demèter és la Deessa Mare, “principio femenino, por tanto, de la fertilidad universal en toda su extensión. Así, es diosa de la tierra productiva (a diferencia de Gea, que lo es de la tierra en sentido genérico)” i que “los campesinos le ofrecían cada año las primicias de sus cosechas y le honraban con fiestas anuales, asociándola, muchas veces, con Dyonisos, dios también agrario, introductor de la vid y del vino en el Ática”.
Tot seguit, l’estudiós escriu que Demèter i Persèfone formaven “una pareja inseparable, a la que se le suelen aplicar los mismos epítetos: las Dos Diosas, las Grandes Diosas, etc.”.
En un passatge de l’article ens diu que, segons una tradició, “Deméter volvió al Olimpo, después de (…) entregar (…) un carro tirado por serpientes aladas y unas espigas con el encargo de extender su cultivo por todo el mundo”. Aquestes paraules em fan pensar que, de manera literària, s’intenta donar una explicació al fet que, en el món conegut de la Grècia clàssica, el forment estigués molt estés.
Resta clar, doncs, a partir de les paraules d’Angie Simonis, de la informació treta del blog de l’institut i, de lo que escriu Aurelio Bermejo, que Demèter està directament relacionada amb el forment, amb l’estiu i amb Persèfone, així com amb la fertilitat de la terra.
Finalment, i també amb paraules d’Aurelio Bermejo, “el verdadero emblema de las Dos Diosas es la serpiente, animal ctónico por excelencia”, això és, de terra. Recordem que el terme “Ctònic” procedeix del grec antic khtónios (“pertanyent a la terra”, “de terra”).
f) La deessa Demèter i la seua substitució pels sants Abdó i Senent. La dona, des de l’oficialitat del cristianisme en l’Imperi Romà fins al Barroc, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.
Tot lo assenyalat, fins ací, en aquest apartat de l’estudi, em fa pensar que no seria estrany veure substituïda una parella femenina, com ara, la de Demèter i Persèfone, per una d’hòmens, com un exemple més en la línia de la política d’imposició del patriarcalisme, tan present encara en l’Església, excepte en els grups i en les línies de renovació. Per a entrar en aquest punt, referent a l’Església, faré esment de fragments trets del llibre “Pecadoras en verano, arrepentidas en invierno” , de Mª Elena Sánchez Ortega (Alianza Editorial, 1995, Madrid), quan diu que la situació de les romanes (que viurien en el segle III), es modifica a partir d’eixe segle“ gracias a la influencia del estoicismo por una parte, y la expansión y oficialidad del Cristianismo [s. IV] por otra, que van a devolver de nuevo a la mujer a la estrechez de movimientos de la época republicana. La actitud de la Iglesia respecto a la conducta femenina es tajante. Juan Crisóstomo –uno de los oradores cristianos más estimados- ya había sentenciado en la Antioquía del siglo IV las bases del problema:
‘Apenas ellos –Adán y Eva- se separaron de la obediencia de Dios, se convirtieron en tierra y cenizas; y de un golpe perdieron la vida feliz, la belleza, y el honor de la virginidad... se hicieron siervos despojados de la vestidura real... sometidos a la muerte y a cualquier otra forma de maldición e imperfección; después, el matrimonio tuvo que hacer su apariencia... ¿Ves dónde tiene su origen el matrimonio?... pues donde hay muerte también hay cópula sexual; y donde no hay muerte tampoco hay cópula sexual’.
Començaria, per tant, en el segle III, quan, segons la tradició, visqueren els sants Abdó i Senent. En eixe sentit, no crec que la substitució de la deessa Demèter pels dos sants fos casual, a partir del segle IV, sobretot, si, com molt bé escriu el periodista Carlos Mesa, en l’entrada “La iglesia de los misterios” (https://www.carlosmesa.com/sant-just-i-pastor), del blog “carlosmesa.com”, en què parla sobre els sants Just i Pastor163 i l’església de Barcelona dedicada a tots dos, pensem que “Los mártires serían los cimientos de la Iglesia triunfante, un consuelo para los vivos y un monumento en honor a los muertos”, i que, aquestes paraules es poden aplicar als Sants de la Pedra, i més, tenint en compte que són sants associats a la noblesa (el cristià deu ser noble en la seua manera de ser), a la valentia (defendre els principis morals cristians en la seua vida) i fer-los servir diàriament així com Abdó i Senent ho feren davant de la posició de Roma (assertivitat).
Eixe ajust al cristianisme, com poguí intuir a partir de l’article “Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén”, de Joaquín Yarza Luaces, podria anar acompanyat, com escriu l’autor, d’una fase, més o menys, així, en part: “Si tot es tradueix al llenguatge del moment, un emperador romà o el mateix Alexandre Magne es convertien en senyors i guerrers medievals, perquè s’aproximaven més a la mentalitat de llavors. Així mateix, quan es tractava d’una alta dignitat de qualsevol religió diferent del cristianisme, es procedia d’idèntica manera. Moltes vegades podia ser impossible saber exactament com vestia el sacerdot d’una creença desconeguda, però sempre se sabia com s’abilava [= s’abillava] un bisbe” (p. 29).
“I no es tracta solament de l’art, sinó que es percep igualment en la literatura, potser per motius semblants, encara que no idèntics” (p. 29), com molt bé podem veure en la introducció que fa Joan Baptista Anyés, a la vida dels Sants de la Pedra, quan parla de la classe d’estat polític on vivien els personatges llegendaris.
A més, la festa agrícola (que canviaria de festa no cristiana a festa adaptada pel cristianisme, com a mínim, en el segle IV, i, a més, ara, en dues figures masculines) esdevindria a finals de juliol, després de la collita, lo que mostraria per què encara perduren celebracions puntuals, per exemple, el Ball dels Totxets (en Camporrells, poble de la comarca aragonesa de la Llitera); el ball parlat en Almoster (vila de la comarca del Baix Camp, Catalunya), el Ball de l’Oferta (en Arles i en Inca, és a dir, en Catalunya Nord i en les Illes Balears) i, a més, la dansada de Genovés (en la comarca valenciana de la Costera) i que, a més, aquestes quatre manifestacions festives tinguen lloc el mateix dia dels sants i no en un altre moment de l’any, detall que li atorga el seu caràcter d’acte dedicat, a propòsit, als dos sants,