Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
en general”. Estem parlant d’un costumari elaborat entre 1950 i 1956.
Tanmateix, abans de deixar aquest apartat sobre lo feudal i previ a l’entrada de les idees renaixentistes i, sobretot, de les de la Contrareforma, direm que, així com en l’Europa posterior a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (l’any 476) abunden els regnes, també podem afegir que hi ha una gran presència de la dona en la religiositat popular, malgrat que tractàs de ser prohibida o de ser retallada dels espais agrícoles, tot i que s’hi conservaria durant molts segles, sobretot, fins a l’entrada de les idees del Renaixement, de la Contrareforma (unida al Barroc, des de mitjan segle XVI), és a dir, coincidint amb la introducció del capitalisme.
Així, com llegim en l’article “Sortílegas, adivinas y conjuradoras: indicios de una religiosidad prohibida” (http://roderic.uv.es/handle/105550/29633), de José V. Boscá Codina, “la religiosidad de las clases subalternas y su dimensión cultural, al margen de los modelos de pensamiento propios de la alta cultura –aunque en perpetua relación dialéctica con la misma-, el protagonismo de la mujer en determinadas prácticas relacionadas con ‘esa otra religiosidad’ -prohibida- y el grado de autonomía en el que se desenvuelve la cultura popular –indisociablemente unido al margen de tolerancia/represión ejercido por la cultura oficial-, constituyen un conjunto de problemas en torno a los cuales vale la pena incidir” (p. 64).
Això es manifesta en què, com José V. Boscà Codina ho plasma, més avant, cap al segle XIV, sobre els sortilegis, és a dir, sobre “l’emprament d’un poder atribuït a un pacte amb els mals esperits” (segons el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera, publicat per Editorial Claret, en 1993),“desde el norte de Cataluña hasta el País Valenciano, las mujeres acaparan igualmente el protagonismo de estas expresiones o manifestaciones de la religiosidad popular. El papel destacado de la mujer (…) afecta igualmente a la amplia base social que participaba de las actividades mencionadas. La mujer, introductora del pecado original entre los hombres, contemplada por tanto con todas las suspicacias imaginables por parte del pensamiento eclesiástico a lo largo de toda la Edad Media, y relegada por la misma razón a un segundo plano en el seno de la alta cultura, aparece, en cambio, ocupando un lugar inequívocamente destacado en el ámbito de las creencias y prácticas propias de las clases populares” (p. 66). Fins i tot, aplegava a la domesticació dels animals domèstics (p. 66).
Això ens mostra que aquest matriarcalisme estava viu aleshores i que tenia una enorme incidència en el camp, no sols en temps de Joan Baptista Anyés (qui va viure entre 1480 i 1553, i que escrigué una obra sobre els Sants de la Pedra, en 1542), no solament ho manifestarà aquest capellà valencià, sinó que, com escriu José V. Boscà Codina, ja era un fet en temps de Sant Vicent Ferrer (segles XIV i XV): “el predicador denuncia el uso ilícito de las Sagradas Escrituras” (p. 68). Si això ocorria en aquesta classe de celebracions, molt vinculades a les dones, ¿per què no pensar lo mateix, però respecte als Sants de la Pedra, tenint present que era una festa d’origen matriarcalista i a què, a més, com escriu Joan Baptista Anyés, anaven associades balls, danses i música, aspectes relacionats amb lo creatiu i, per tant, amb lo femení i matriarcalista? Ho pensí des del primer moment de la lectura d’aquest article. A més, l’autor de “Sortílegas, adivinas y conjuradoras”, José V. Boscá, escriu que “un indeterminado, pero importante número de personajes anónimos, demuestra tener una particular visión de la divinidad y de los poderes que emanan de la misma. Una visión al margen de la oficial. Prohibida, institucionalmente excluída, pero absolutamente presente en la sociedad del momento; en la realidad social, cultural y religiosa de unas comunidades perturbadas, tan sólo momentaneamente, por la presencia del visitador episcopal.
(…) se vislumbra el carácter dinámico del mundo de creencias y prácticas propias de las clases subalternas. La religiosidad popular no constituye, en ningún caso, una realidad inmovil y residual, cuyo núcleo sólido sería esa ‘otra religión’ venida del paganismo. Por el contrario, (…) una marcada permeabilidad a la incorporación de nuevos contenidos, completamente al margen de la intolerancia propia del oficialismo religioso” (pp. 68-69).
Es dona, per tant, prioritat a lo pragmàtic, a lo material, a lo que va des del cel fins a la terra així com les pedregades i la bona pluja ho fan en la vida dels llauradors, els quals, si bé miren cap al cel per a demanar una bona collita (quan es dirigeixen als Sants Abdó i Senent o, per exemple, a Santa Bàrbara), per a que… prospere, és a dir, per a que no reste afectada pels efectes meteorològics que la puguen fer malbé, especialment, per la pedra. ¿No és, si de cas, una visió més centrada que va des de lo superior i lo espiritual i abstracte fins a lo material i que aportarà vida a la terra i, de pas, a les persones, en lloc d’una que es centra en l’espiritualitat i en el misticisme? Açò ens parlaria, clarament, d’una festa d’origen matriarcalista i precristiana, tot i que, posteriorment, estigués vinculada al cristianisme que es centràs en lo masculí i en les normes, pe
Així, tornant als sants Abdó i Senent, quan Joan Baptista Anyés parla de danses, balls i altres manifestacions de folklore relacionades amb el món agrícola del Regne de València, reflecteix que aquesta realitat estava oberta a lo que sorgia de la base de la societat valenciana del moment, i que, per les paraules que escriu, molts llauradors no compartien molts punts comuns de la visió de la jerarquia eclesial valenciana: “no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i balls fer grans danses, en les qual mai no fou servit Déu, ni menys els sants” (capítol cinqué). A més, Joan Baptista Anyés també escriu, en el capítol desé, concretament un poc abans de l’oració que inclou en el llibre, unes paraules que enllacen amb aquestes que hem plasmat adés: “Suplique, doncs, cascun devot als seus sants Abdó i Senén, que els guarde la vida de mals i els camps de cuca i temporals de pedra; mes, primer i principal, que els guarde l’ànima dels mal i tempestats de pecats i vicis. I açò demanaran, no amb festes de trompes i tabals, mes corregint les seues males obres, millorant en virtut les vides amb almoines, oracions i sants sacrificis”. A més, afegirem que els balls són una manifestació cultural de moviment, justament lo contrari de lo que tracta de promoure l’esmentat capellà valencià.
Tancarem aquest punt, dient que no resultarà, doncs, gens estrany, que, fins i tot, aquestes celebracions agrícoles d’origen pagà i clarament relacionades amb lo matriarcal i amb lo sexual i femení, fossen motiu de censura i de transformació per part de l’Església, no sols al llarg del feudalisme, sinó, més encara, després de la Contrareforma catòlica que tingué lloc en el segle XVI, amb una Església que (sobretot, des de dalt), junt amb la monarquia dels Àustries hispànics, tractaria d’anul·lar la presència dels Sants de la Pedra, “hereus”, en la tradició popular, de les deesses Demèter i Persèfone, com ja veurem en un altre apartat de l’estudi.
De fet, com escriu José V. Boscá Codina, es prioritzava “Descender desde ‘lo alto’ hasta ‘lo bajo’. Servir al cuerpo. Evitarle la enfermedad y, por tanto, su correlato fatal, la muerte. Satisfacer sus necesidades alimenticias y ayudarle a conservar lo que es suyo. Mantener el entendimiento entre los conyuges o solucionar problemas de índole sexual o amoroso. Para todo ello puede recurrirse a las fuerzas del ‘más allá’ (…), signo manifiesto del grado de autonomía, de la vitalidad que en este momento y contexto históricos demuestra la cultura popular” (p. 72). No és refusable que, en eixe “més enllà”, cabés, per exemple, la mitologia que persistia en la base cultural del camperolat i de les zones rurals i, per tant, que es tractàs d’introduir els sants cristians, acompanyats de campanyes d’adoctrinament impulsat des de les ciutats, no sempre seguides per molts capellans dels pobles. En eixe sentit, direm que, a hores d’ara, per exemple, en Banyoles (si partim de l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor dels sants Abdon i Senén”, de Martirià Brugada i Clotas, capellà), encara es celebra la benedicció de pans i a més, llegim que, “Antigament, (...) Les famílies portaven diversos pans –les coques- confeccionats amb farina de la darrera collita i ornaments amb ametlles, nous, avellanes... A l’entrada de l’església, els músics saludaven l’arribada de les coques amb tonades festives, les anomenades