Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
quart del segle XVI), una festivitat de tipus matriarcalista (com és la dels Sants de la Pedra i, vinculada a un element femení com és l’aigua), passaria a ser substituïda (almenys, a nivell polític i en moltes poblacions del Principat de Catalunya) per la de Sant Isidre, de línia patriarcal.
Fins i tot podríem relacionar aquest sant (inicialment, popular en el regne de Castella, però no en l’àmbit lingüístic) amb lo patriarcal, amb lo masculí, amb el numeral u i, així mateix, amb l’esperit, ja que Sant Isidre, artísticament, sol aparéixer pregant mentres un àngel està llaurant els camps o bé acompanyat (com ara, en una escultura) de l’àngel; en canvi, els Sants de la Pedra, com ho manifesten els goigs, estan vinculats amb la terra, amb l’aigua que va del cel a la terra i també amb la misericòrdia, un valor clarament matriarcalista.
Com hem vist, fins i tot, després d’haver introduït, a les acaballes, una miqueta les diferències entre Sant Isidre i els Sants de la Pedra, podem aplegar a la conclusió que, en la mida que recuperarem festes com la dels Sants de la Pedra (i que ho farem amb un plantejament matriarcalista i en línia amb el cristianisme de la misericòrdia, de la compassió, de donar prioritat a les persones i, com ara, d’actuar de bon cor i de manera generosa), no sols incorporarem el cristianisme amb una política que anirà en la línia del missatge cristià de Jesús (clarament matriarcalista, com el llenguatge i l’esperit dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, escrits en el segle I i que hem comentat en un apartat de l’estudi), sinó que, a més, estarem fent costat a la cultura de tot l’àmbit lingüístic, la qual és matriarcalista, com molt bé podrem deduir, per exemple, de fragments com els següents, trets de “La llengua és el notari de la identitat” (https://dbalears.cat/opinio/2009/10/05/225786/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat.html), un article de Bartomeu Mestre i Sureda, publicat en la web del “Diari de Balears”, en el 2009:
“Les llengües són eines d’expressió, l’ànima del poble, un model d’entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l’estructura d’una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu (...) perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador171.
(...) En cas de dificultat, ells toquen ‘madera’ (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de casa nostra172. Quan són sincers, parlen ‘en plata’ (pur materialisme) o ‘en cristiano’ (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català173. (...) Ells porten l’anell de casats a la dreta i nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor.
(...) La Puríssima per a ells és “la virgen” i per a nosaltres, la mare de Déu174. (...) Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home i és senyora dels seus béns175.
(...) Fa 25 anys, la UIB va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L’informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats per defectes, sinó per virtuts. Això no ha mudat gens i encara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris...”.
A més, afegirem que en “Les Santes, la dualitat - #lessantes – VI” (http://ramonbassas.blogspot.com/2012/07/les-santes-la-dualitat-lessantes-vi.html), escrit per Ramon Bassas Segura en “El bloc d’en Ramon Bassas”, llegim que “diu molt sobre el nostre caràcter de nedar i guardar la roba, del ‘seny imprescindible i la rauxa necessària’ (Baron dixit) (...), de la sobrietat de la façana de les cases i l’abundància de l’interior (Cuyàs dixit) (...). Dualitat que portaríem fins a la representació de les nostres devocions i mites i que ja expressa de quina manera una sense l’altra són inútils.
(...) En qualsevol cas, (...) El caràcter mataroní no es conformava amb un sant, en una sola direcció, i va apostar per l’ambigüitat femenina de Juliana i Semproniana a la que convoquem sempre que cal, com un etern retorn”. Hi ha, per tant, més motius per a parlar de matriarcalisme en la cultura catalana i que encara conserva el caliu.
Sobre lo de “gent de jardí”, Teo Crespo, qui havia escrit uns anys abans un article sobre els diòscurs Càstor i Pòl·lux i que ha estudiat “els formentets”, en un correu del 21 de juny del 2018, escriu que “Crec que eixa denominació ‘gent de jardí’ fa referència a ‘gent agrícola’, no a res relacionat amb els formentets.
Sobre l’extensió dels jardinets, no és un fet limitat a un àmbit lingüístic. Com a derelicte176 del món antic el trobem en quasi bé en tota la Mediterrània. A Castella, per exemple, no l’he documentat més que lleument, però sí a poblacions castellanoparlants valencianes, i a Múrcia i Aragó. En qualsevol cas, i fins on sé, sí que sembla ser una tradició més arrelada vora la costa”.
g) La benedicció dels camps, des de temps de l’Imperi Romà, i la seua relació amb els Sants de la Pedra
Un dia, en plena primavera i durant un viatge d’un cap de setmana a Navarra, concretament, a Orkoien, vaig veure-hi com s’encomanava a Sant Miquel la protecció de la Vall d’Aralar (la vall on es troba aquesta població navarresa) i de tot lo que hi hagués. Era la primera vegada que presenciava una celebració d’aquesta mena. Recorde, igualment, que totes les persones hi érem de cara a la vall. I dic tot açò, perquè em vingué al pensament quan comencí a llegir unes línies sobre la benedicció dels camps177, i sobre l’origen i la pervivència (perquè considerí interessant aquest tema, per a l’estudi dels Sants de la Pedra, tenint en compte que formaria part del paganisme, que tindria molta relació amb les collites i que, amb el temps, s’incorporaria al cristianisme així com aquell acte en Navarra ho hauria fet). De fet, al llarg de la recerca, hem trobat casos en què, amb motiu de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, es fa un acte semblant al d’Orkoien, com ara, en Cullera (la Ribera Baixa), en relació amb els camps d’arròs. Així, en un correu electrònic que envií a Kike Gandia (director dels museus de Cullera), el 7 d’octubre del 2019, per confirmar aquest detall vinculat a aquesta població valenciana, m’escrivia que “Efectivament, la Benedicció dels Camps (d’arròs, en el cas de Cullera), té lloc durant la festa dels Benissants, més concretament, al final de la celebració litúrgica i després del besamans i el cant de gojos, el rector ix a l’aire lliure i beneeix els camps, fent una aspersió d’aigua beneïda amb hisop als quatre punts cardinals”. Agraesc aquest detall de Kike Gandia.
És un exemple més de benedicció de camps i, com escriuen els autors del llibre “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, Antonio Ariño Villarroya i Sergi Gómez i Soler, “entre el 25 d’abril i el 9 de maig en pràcticament tots els pobles es realitzaven processons amb la intenció de beneir els camps i les fonts” (p. 35). Si més no, fan al·lusió a les del País Valencià.
A més, tot seguit comenten que “La processó litànica178 dels 25 d’abril fou substituïda dins el calendari cristià pel papa