Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
A l’ofertori els pabeneïters recollien les coques i en tallaven unes quantes que, després de ser beneïdes, es repartien immediatament entre els devots. Es passava a venerar les relíquies dels sants i no hi mancava el cant dels goigs en honor seu” (pp. 93-94).
Açò feia possible que, com llegim en el document “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)”, de Carme Ferragud, “Des del món tardoantic i molt particularment en temps medievals, la societat exigia la presència de grans homes i dones intermediaris amb Déu (...). Si bé és cert que solament Déu és sant i tota la resta és humà, alguns tocats per l’esperit podien accedir a la santedat. La societat necessitava aquests herois, personatges exemplars, pròxims i llunyans” a imitar. A més, en eixa línia, “l’església catòlica tolerà des dels seus inicis (ss. III-VII), no sense durs debats la difusió del culte a les relíquies dels cossos dels sants” (p. 56), tema que em comentà Pere Riutort que era fonamental per a comprendre bona part de la visió del món que hi havia en aquesta societat bàsicament matriarcalista, religiosa i molt vinculada a la terra i a lo agrícola. Sobre aquesta, llegim que “De fet, tots els altars consagrats n’havien de tenir una. (...) Aquestes relíquies eren utilitzades habitualment en les festivitats i processons de la ciutat en honor al sant.” (p. 56).
En eixe sentit, com inclou Carmel Ferragud, “Cada ciutat medieval tenia el seu sant penitent, el seu sanador miraculós, el seu protector i intercessor. Tots cercaven l’ajuda en temps de complicacions, de fam o malaltia, amb la necessitat d’expiar els pecats i administrar ajuda als desvalguts per acontentar Déu. Els sants jugaven un paper determinant en totes aquestes convulsions i una novetat com aquella arribava com vinguda del cel” (p. 60). Tot i que aquestes paraules s’apliquen a Angelina Bertran (del segle XV), també s’ajusten als sants Abdó i Senent i ens permet pensar que seria u dels motius pels quals se’ls faria festa en més d’una població. A més, “El sant fou instrument d’una particular pedagogia i un fort cohesionador d’un grup” (pp. 56-57).
Veiem, doncs, que la religiositat no sols anava unida a les almoines, a les oracions i als sacrificis sinó que, també, tenia a veure amb les relacions entre el clericat i el camperolat, amb el clima, amb les danses i amb la música de signe agrari, amb lo sexual, etc.
En aquest estira i amolla entre la base agrària i del poble i l’idealisme, el misticisme i el desig d’orde (mitjançant l’adoctrinament i la imposició de principis morals que es consideren correctes), relacionat amb lo urbà i emparat pels predicadors (com ara, la del dominic Vicent Ferrer (1350-1419), qui participà de manera influent en el Compromís de Casp (1412), qui fou, posteriorment, santificat) i per religiosos pròxims al poder polític en el segle del Renaixement (per exemple, Joan Baptista Anyés, encara que la seua línia fos molt semblant a la del dominic valencià), podem dir que ha perviscut fins als nostres temps, en bona mida, perquè el poble, que s’expressava majoritàriament en valencià i que mantenia les arrels culturals matriarcalistes, mai no abraçà ni l’ideal renaixentista de lo políticament correcte, ni el culte a la imatge i a les aparences externes (propis del barroc), ni el racionalisme elitista i reduccionista del segle de la Il·lustració (moviment, sobretot, del segle XVIII), racionalisme que menyspreava la cultura agrària i que tractaria d’imposar lo patriarcal i l’ordenament dirigit des d’un pare-Estat que promou la llei civil i el rebuig de la cultura popular del camperolat i de la gran majoria de la població, encara rural i, en el cas de Catalunya, del Regne de València, de les Illes Balears, de tradició matriarcalista.
Així, José V. Boscá, tractant, bàsicament, sobre els segles XIV i XV, comenta que “dentro de los muros de las ciudades se amontonan las actuaciones, las palabras y los discursos de signo bien distinto. Las clases dominantes urbanas desarrollan estrategias de poder en las que el adoctrinamiento de las masas ocupa un lugar destacado, y en ese particular interés por las actitudes y los comportamientos cotidianos, o más allá, por las ideas, por lo real y lo imaginario de todos y cada uno de aquellos a quienes se pretende gobernar, contarán con la inestimable ayuda de los que pueden ser llamados ‘especialistas de la palabra’. En efecto, franciscanos y dominicos protagonizan la participación eclesiástica en esta política de domesticación promovida por las autoridades urbanas (…), fundamentalmente, en dos líneas de actuación: la predicación y las representaciones moralizantes” (pp. 73-74).
Tot i això, com llegim més avant, “pese al extremismo de tales actuaciones y propuestas, estamos lejos aún de la aniquilación de esa cultura agraria que fue patrimonio de las clases subalternas, cuando menos, a lo largo de toda la Edad Media”, com molt bé es manifesta en l’obra de Joan Baptista Anyés, publicada en 1542, en què es reflecteix la presència del matriarcalisme a nivell rural i agrari. A més, podríem afegir, a partir de l’article “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)” , de Carmel Ferragud, que aquest fet de deslligar-se de lo normatiu i de lo taxatiu, no sols es manifestaria en els balls, en les danses, en la música i en actes festius, sinó que, també el trobem, en eixos segles (XIV-XVI), en la indumentària. Així, en aquest document sobre religiositat i medicina en el segle XV, hi ha que “Així eren les valencianes d’aquell temps, tan donades a ornaments, que enfadaven als irats predicadors (...). Un detall més dels costums de l’època que, si bé en el moment de la troballa170 no estranyava ni molestava ningú, tret d’alguns clergues, canviaria posteriorment en els segles següents”, sobretot, arran de la filosofia que eixiria del Concili de Trento (mitjan segle XVI). Es manté, doncs, un contacte amb la Terra Mare (vinculat al matriarcalisme de la cultura catalana i de tot l’àmbit lingüístic).
Per a tancar aquest apartat dedicat a la substitució de la deessa Demèter pels sants Abdó i Senent i, també, per l’evolució de la dona des de l’adopció del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà fins al Barroc, farem esment d’uns apartats de l’article “La Diosa y el Arquetipo Matriarcal-Femenino” (https://produccioncientificaluz.org/index.php/utopia/article/view/2479/2479), d’Andrés Ortiz-Osés, publicat en la revista “Utopía y Praxis Latinoamericana”, que he trobat relacionat amb els Sants de la Pedra: “al preconizar la complicación de los contrarios –madre y padre, masculino y femenino y ánima- no solo estamos pensando en una interesante cosmovisión mística o en una positiva controversión psicológica, sino que también estamos aludiendo al principio democrático de la reunión asamblearia de los opuestos como vía mediadora de civilidad compartida: pues en la democracia se realiza la alternancia de las fuerzas opuestas y la conjunción de los contrarios complementarios” (p. 110). Això va en la línia de l’alternança de Demèter i Persèfone, de la seua activitat conjunta i, també, de la unió (com a germans i en les fonts consultades) dels Sants de la Pedra.
A més, resulta interessant una part de l’article quan passa a incloure l’aigua, un element meteorològic tan present en els goigs i en els altres escrits relacionats amb els Sants de la Pedra, malgrat que Andrés Ortiz-Osés ho faça sobre la figura de la deessa. Així, diu que “la mentalidad matriarcal integra holísticamente las realidades en un continuum implicador: por ello su símbolo taoísta es el “agua” que redime los compartimientos estancos del ser mediadora y (con)fluentemente. De aquí que el principio matriarcal reaparezca al final del proceso cultural como un materialismo simbólico o espiritual, es decir, espiritualizado o sublimado: como Alma de un cosmos en expansión impasiva, reflexiva o implicante.
La ética que subyace a un tal principio matriarcal (...) es (…) la ética del ánima como megalopsiquía o apertura del alma (magnanimidad) a la otredad: magnanimidad proviene de la Magna Mater (Gran Madre) como Magna Anima o Alma Mater” (p. 110). Aquesta magnanimitat, és a dir, grandesa d’ànim, aplegaria al punt més alt en estiu (Demèter) i minvaria fins a l’hivern (Persèfone) i, fins i tot, es podria manifestar en l’actitud dels sants Abdó i Senent davant les autoritats romanes i, per una altra banda, en la seua solidaritat (lo que Andrés Ortiz-Osés, escriu “otredad”).
Aquestes línies de l’antropòleg fins i tot ens podrien ajudar a comprendre el motiu pel qual,