Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem

Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

Els Sants de la Pedra Abdó i Senent - Lluís Barberà i Guillem

Скачать книгу
del cristianisme, quan passa a ser admés com a religió i, sobretot, des de que s’adopta com a religió oficial de l’Imperi Romà i en tomba les altres, ens porta a una pregunta que sembla amb una resposta evident: ¿serien Abdó i Senent, germans i, així, en principi, sense possibilitat de còpula, si els consideràssem substituts de Demèter i de Persèfone i, a més, com a diòscurs, els reemplaçants medievals i cristians de dues dones que haurien fet el mal mitjançant una relació sexual entre dues persones del mateix sexe (i, a més, dones), i, com a germans sense pecat, constituirien dos exemples per als no cristians (com també per als cristians), de persones netes de pecat, bondadoses, nobles (per tant, models a imitar), de bé i, així mateix, defensores del cristianisme, a diferència d’una Demèter unida a una Persèfone i, ambdues, paganes? M’incline per pensar que sí i, més encara, des de que, el 24 de juny del 2019, vaig llegir les línies següents en el primer volum del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, i publicat per la Diputació de Castelló, en el 2015, un home que, quan el coneguí, en la segona setmana de juny del 2019, tenia setanta-huit anys i molta espenta, a més de ser un defensor de la religiositat popular i obert: “Sabemos que la primitiva iglesia parroquial de Benlloch –probablemente a partir de 1360--, figuran como patronos los santos de la piedra Abdón y Senén, de origen persa, de noble alcurnia164 y mártires en tiempos de Decio (250 d.C.) y que sustituyen en este caso a los dioses paganos protectores de las cosechas” (p. 281). Aquesta obra sobre Benlloc (població valenciana de la Plana Alta) és la primera que trobí en què s’exposa que els Sants de la Pedra substituïren divinitats anteriors i d’origen pagà, tot i que l’autor és creient. I encara ho podríem reforçar, com ara, amb la idea, l’entrada de l’apartat relatiu a la fragància com a justificació per a la seua santedat i, així, per a la lloança a les virtuts d’aquests sants (vinculats, a lo masculí en lo catòlic, però no en lo simbòlic), incloure lo de “fer olor a santedat”, com, no sols es desprén de l’article “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)” (https://www.academia.edu/14067260/Religiositat_i_medicina_a_la_València_baixmedieVal_la_troballa_del_cos_incorrupte_d_Angelina_Bertran_1447_), de Carmel Ferragud, publicat en la web “Academia”, sinó, igualment, de l’obra del segle XVIII “Vida portentosa, y sagrada novena de los Santos martyres, S. Abdón, y Senén”, del P. Fr. Sebastián Saez. Així, mentres Carmel Ferragud plasma que “Els escollits de Déu havien de compartir la seva dimensió aromàtica (..), i aquest fet ja era molt clar a l’alta Edat Mitjana” (p. 55), i que “Són nombrosos els cassos de sants que després de ser exhumats es deia que expel·lien una olor característica, sempre agradable, com de flors, segons els testimonis, i molt particularment aquelles que es creia havien mort amb els estigmes de la passió de Jesucrist” (p. 54), en l’obra de Calasparra (de 1765), llegim que l’abat Arnulf (del Monestir d’Arles) va a parlar amb el papa que li atorgarà el permís per a emportar-se les relíquies i, abans de l’autorització, “Quando el Santíssimo Padre tuvo por conveniente, se levantò, y encaminandose àzia [= hacia] el lugar, que el Abad les havia señalado; en llegando al sitio, mandò cabar la tierra, de la que, assi que principiò à estar abierta, se sintiò una tan aromatica fragancia, que en la suavidad, con que recreaba su ambiente, indicaba muy bien el celestial deposito, que estaba alli guardado” (p. 43-44). Tancarem aquest punt dient que, segons Joaquín Yarza Luaces, autor de l’article “Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén” documentalment l’existència d’un culte a Abdó i Senén a Arles, almenys d’ençà del 994” (p. 37).

      Després afig que “San Ambrosio y san Agustín se ocuparán especialmente de ‘las vírgenes’ durante el siglo IV, y santo Tomás ya en el siglo XIII volverá a reafirmarse en este punto de vista. (...) El pensamiento de estos tres autores determina la visión de la conducta femenina durante toda la Edad Media, y será reafirmada durante los siglos XVI y XVII” (p. 75) i influirà en què “en cualquiera de las opciones legítimas que la sociedad pone ante los ojos de las mujeres, hijas virtuosas, esposas o monjas, las mujeres de la época medieval y durante los siglos XVI y XVII deberán pensar siempre en este ideal femenino: hija callada, esposa fiel y casta, madre sin pecado y completamente virgen” (p. 79) que seran “definitivamente adoptados por la Iglesia de la Contrarreforma” (p. 79), és a dir, després de mitjan segle XVI. Es tracta, per tant, d’un ideal que s’allunya de la Demèter activa i jove que, a més, va unida a la bona collita i a l’estiu, símbol de la joventut i, no, per tant, d’una dona passiva. Aclarirem que Sant Agustí d’Hipona i Sant Agustí són el mateix.

      En la línia d’Helena Ortega, Carmel Ferragud, en el document “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)”, abans esmentat, escriu que “Aquesta defensa ascètica de la puresa del cos arranca de l’Antiguitat tardana, quan durant el segle IV els discursos sobre la virginitat foren moda (...). Fou sens dubte un legat molt potent al món Occidental medieval, que l’utilitzà per a controlar el cos i la sexualitat amb la repressió de les passions” (p 59), la qual també tindria relació amb els sants, amb les santes, amb les “marededeus”, i, per tant, amb els Sants de la Pedra.