La veïna del costat. Yewande Omotoso
la seva completesa.
També hi va haver altres petites sorpreses, com el fet que no estava circumcidat, que quan arribava a l’orgasme bramava, que no li importava que la gent plorés i que sovint ho feia ell mateix en situacions tan mundanes com una escena trista d’una pel·lícula o quan una criatura venia al món. Tret d’això, en Max era predictible, constant. I estava enamorat de la Marion.
Després de celebrar un casament senzill, van parlar sobre el lloc on volien anar a viure. La zona que li agradava més a la Marion era Katterijn, però les seves cases no solien aparèixer als anuncis. Van tenir un cop de sort: en una ocasió que estaven parlant amb un agent de la propietat sobre un altre habitatge que havien vist a la luxosa zona de Bantry Bay, l’agent va esmentar que hi havia una casa a Katterijn que estava a punt de sortir a la venda. La Marion es va posar nerviosa amb aquella notícia, i fins que no van enfilar el camí d’entrada, va desitjar secretament que, tot i que els detalls de l’anunci especificaven que era el número 12, la casa que estava realment en venda fos el número 10. La casa del número 10 de la Katterijn Avenue l’havia dissenyat ella mateixa. I no es tractava de qualsevol projecte, sinó del primer que havia fet.
Mentre l’agent es treia les claus i obria el número 12 la Marion va recobrar la calma. Al fons del seu ventre encara hi reposava el sentiment de desil·lusió, però va explorar la casa com si ja fos seva. Va encreuar els braços a l’entrada de cada habitació, escodrinyant-ho tot amb la mirada.
—Què en penses, reina? —no parava de preguntar en Max, però la Marion el va ignorar, desanimada en comprovar que a ell no se li acudís res més que fer comentaris just davant de l’empleat de l’agència.
Un cop a fora, va caminar uns quants metres cap a l’esquerra i després cap a la dreta de la porta de fusta enreixada.
—I aquella casa? —va preguntar, tot i que de fet era una provocació cap a si mateixa.
—El número 10? No està a la venda.
La Marion va fer que sí amb el cap, sabia que el número 10 ja havia canviat de mans: els primers propietaris, uns noruecs, l’havien venut directament a una consultoria empresarial que buscava un allotjament per al seu personal quan estava de viatge i també per rebre-hi els clients més importants.
—I bé? —va preguntar en Max mentre se li començava a acabar la paciència.
La Marion va demanar a l’agent que els deixés sols uns moments per poder parlar, però un cop aquell home baixet s’havia allunyat, es va dedicar a passejar-se per l’indret mentre en Max s’esperava.
La Marion havia estat la primera de la classe, un lloc que es va disputar aferrissadament amb un altre estudiant, un noi que no trobava només que la presència de la Marion a l’Escola d’Arquitectura suposava una molèstia, sinó també que la seva ambició i la seva competitivitat ferotge eren vulgars. El mateix Damon Lewis, director de la Damon Lewis Association, va assistir a la presentació del projecte de fi de carrera. Després, va voler parlar amb ella a soles. Llavors la Marion, l’arquitecta novella, va experimentar la sensació embriagadora que suposava no haver hagut de buscar feina, ni asseure’s per fer una entrevista. Tot i així, el primer dia que va anar a treballar la va amoïnar trobar-hi també en Harry Cumfred, el seu antic adversari de l’Escola d’Arquitectura. Al començament els van posar a treballar junts, a les ordres de diversos arquitectes de projecte, fins que van atorgar a en Cumfred un projecte propi: una fleca del barri de moda de l’East City s’havia incendiat, i la restauració d’aquell edifici antic li va proporcionar un premi i una menció de l’Ajuntament.
La Marion va estar tot un any consumint-se d’impaciència, fins que li van donar l’oportunitat de dissenyar el seu primer habitatge, que era d’alt nivell. La reputació de la DLA s’havia assolit gràcies a la qualitat de les edificacions de tipus residencial. Els nous clients eren una parella de Noruega, que no parlaven gaire l’anglès però sí el francès amb fluïdesa. Com que la Marion s’havia examinat de francès en els exàmens d’accés a la universitat, encaixava perfectament amb el perfil, així que li van donar la feina, mentre que en Cumfred va quedar arraconat, mort d’enveja. Tanmateix, la Marion va cometre un sol error: duta per l’entusiasme de demostrar les seves qualitats, ho va abocar tot en el seu disseny, afegint-hi elements i detalls que, en realitat, s’hauria d’haver reservat per a quan projectés la seva pròpia casa. Quan es va adonar de l’error, la casa ja estava construïda. La DLA la va felicitar a bastament i els clients en van quedar encantats.
Un dels diaris locals va publicar una ressenya de l’edifici. Va ser precisament mentre li feien la curta entrevista que la Marion va començar a sentir tot l’horror de la situació; era com si hagués fet un regal a un amic i a continuació s’adonés que en realitat el volia per a ella. Però evidentment no es tractava tan sols d’un regal, sinó de quelcom més grandiós, on s’havia jugat moltes més coses. Com més elogis i mencions rebia la casa, més profund es feia aquest sentiment.
La Marion va fer uns quants passos i, sense poder-ho evitar, va observar la propietat del costat a través del muret que les separava. La casa número 10 era més gran que la número 12 i també tenia un pati de bona mida, mentre que la porta de la número 12 es trobava tan sols a pocs passos de la reixa d’entrada. La casa veïna tenia un caràcter més subtil (i, per tant, millor), amb un encant afegit gràcies a un petit estany amb carpes koi que hi havia al final del jardí del darrere, que feia una mica de baixada. També hi havia un roure, amb un gronxador que penjava d’una de les seves branques gruixudes. De fet, aquella casa era una de les més grans de la finca de Katterijn, i es trobava al terreny on s’alçava la gran casa pairal quan la urbanització formava encara una sola finca. Aleshores en Max va anar a telefonar al seu soci sobre un tracte que estaven a punt de tancar.
—D’acord —va dir la Marion.
Llavors es va aturar i va anar cap on era l’agent, que estava repenjat al costat del seu cotxe fumant-se una cigarreta.
Al cap d’un mes, la Marion i en Max es van traslladar a la seva nova casa. Per Nadal, la Marion estava esperant un fill. També havia fundat la seva pròpia empresa, amb ni més ni menys que en Harry Cumfred. Havia estat ell qui havia suggerit aquella aliança: som els millors, havia dit, i ella no podia estar-hi més d’acord. Va treballar fins al dia abans de parir i, al cap d’una setmana, va deixar la criatura amb una cangur i va tornar a la feina. L’estudi d’arquitectura, amb seu en un lloc destacat del cèntric Loop Street, va tenir èxit i es va expandir fins a arribar a tenir gairebé trenta treballadors, incloent-hi un nou soci, dos associats, quatre arquitectes de projecte i tot un exèrcit de delineants i de personal administratiu. Ella dirigia gairebé tots els projectes residencials, mentre que en Cumfred utilitzava la seva xarxa d’antics companys i amics per a plans més ambiciosos que, segons creia, els farien invencibles. Es reia de la Marion i de les seves cases, tot i que els clients eren milionaris i els projectes eren de tot excepte barats. De vegades, feien trobades familiars —en Cumfred s’havia casat i tenia bessons— però la Marion no va arribar mai a creure’s del tot aquella amistat. Havia muntat el negoci amb ell perquè treballar junts era la millor manera de tenir-lo controlat. Sospitava que en Cumfred havia fet el mateix.
La Marion va tornar a estar grossa i va desaparèixer durant una setmana més o menys, però en general les coses continuaven igual. Hi havia èpoques en què s’oblidava totalment del número 10, però de vegades aquella casa la consumia per dins.
El 1969, la Marion tenia dues criatures, l’Stefano i la Marelena, i una tercera en camí, la Selena. El tercer embaràs va ser més difícil que els altres. Es va passar molts dies enllitada, tant abans com després del part. Al cap d’unes quantes setmanes, quan es va començar a recuperar, es va fixar que hi havia un camió de mudances aparcat al carrer: aquella gran empresa havia venut la casa a una família holandesa i, un cop més, el número 10 se li havia escapat de les mans.
Va ser després que nasqués la Selena que en Max, pressionat per les recomanacions del metge de la família, va gosar suggerir a la Marion que es quedés a casa; fins i tot ho va plantejar directament, amb una certa insistència. La Marion va dir que no, que de cap manera. Per començar, va