La novellaja fiorentina. Vittorio Imbriani
ona condotta minga bella. On po che l'è staa via lu, la gh'ha avuu on mas'c; e lee, la mader, on dì la ciama on so servitor e la ghe dis:—«Sent, te see bon de fà quel che te disi mì? Ti, te mancarà pu nient per tutt el temp de la toa vita.»—El dis:—«Sì, che la me comanda, che mi sont per obedilla.»—«Ti, te devet fa ona robba che te disi mi. Te devet andà cont la sposa del me fiœu per fà ona passeggiada, cercà de tiralla distant de chì, in d'on sit molto distant, in d'ona campagna, in d'ona foresta, e pœu te devet mazzàlla e portamm a casa la lingua.»—E lu, difatti, el fa quel che lee, la ghe dis. El va; e quand l'è in sto sit ch'el ved che l'è propizi per fa sta robba, el gh'ha minga coragg. In quel menter passa on pegorèe. Lu, el servitor, el ghe dis de vendegh vunna di so pegor: lu ghe le vend. E pœu le mazza e ghe trà foeura la lingua. E lee, la dis:—«Perchè t'hê mazzàa quella povera bestia lì?»—«Quand la vœur che gh'el disa, l'è perchè mi gh'hòo l'ordin de mazzalla lee, e portà a casa la so lengua.»—Allor lee la dis;—«Mi te ringrazi del to bon cœur, che te gh'het[i]. Lassa fà de mi, che se fuss de vegnì anmò de vess recognossuda, non palesaròo mai a nissun che ti te set quel che m'ha salvaa la vita, fin al moment propizî,»—al moment che fuss mort la mader. Sta poverinna cosse la fa? la va in cerca d'on quaj sit distant, la va, la va, la viaggia per on quaj dì, fin chè la po trovà ona grotta de podè andà a ricoverass. E là, la viveva cont di frutt che gh'era, salvadegh: per bev, gh'era ona fontanella; e lee, l'andava là per bev quell'acqua piovana. Ven che on dì l'era là e la ved che ven là ona cavra: e allora, lee, la se domestega sta cavra. E la cavra, la viveva d'erba di pràa che gh'era; e lee, pœu, la se serviva del latt de la cavra per podè nodriss. Adess la lassem lì. El servitor, el va a casa; el ghe porta sta lengua a la Reginna; e lee, tutta contenta a vedè ch'el gh'ha faa quel che lee, la gh'ha ditt. Lee, la nuncia a tutta la côrt, a tutt i servitor, la mort de la nœura. In tra lee e sto servitor, fan fenta de stà su a curalla lor e mettela in del còfen[ii] lor. La ghe fa fà i esequi, tutt quell che gh'era de bisogn come ona mòrta; la porten via e gh'era el cofen vœud. E pœu gh'era el fiœu: la Reginna, la ciappa ona cassettinna e le mett denter e le mett in d'on foss, òn acqua che gh'era là e le fà andà giò per el navilli de nott, nascost de tutti. E lu, quel pover servitor, ghe tocca de fà tutt quell che la Reginna la ghe diseva, perchè la ghe intimava, che la gh'avaria fàa morì anca lu, se el parlava. Lu, sto pover omm, l'è andàa per vedè, se le podeva trovà de nascost per soccorrell; per tant cercà che l'ha faa, l'ha mai poduu reussì a trovall. Lee, la ghe scriv al so fiœu, che la soa sposa l'era morta e el fiolin anca lu che la gh'aveva avuu. Lu, el ricev sta notizia,... insomma l'era tutt fœura de lu del dispiasè. Intant el fiolin, quand l'è miss in de l'acqua in sta cassetta, l'è passàa in d'on sit che gh'era on molin. Gh'era là el mornèe[iii], el ved sta cassetta, el dis:—«Cosse l'è ch'el ven giò adess?»—El corr, el va a tœu on pal, el tira la cassetta taccàa, e el ved che gh'era denter on fiolin. El va, el ghe le porta là a la soa mièe, el ghe dis:—«Sent, post che ten latten vun, latta anca quest che l'è on fiolin de tetta, che mi gh'hoo trovàa ch'el vegneva giò in del navili.»—Lee, la guarda sto fiolin e la ved che l'era fassàa denter in di pattej inscì fin, che ghe pareven de battista. Lee, la dis:—«Quest chì l'è on fiœu d'on quaj scior.»—Ma però gh'era minga de marca in sui pattej[iv], che se gh'era la marca capiven che l'era on fiœu del Re. Lee, la mornera, l'ha bajlìi sto fiolin; el gh'aveva già on trij ann, gh'è mai vegnùu i so gent de lu e la mornera le tegneva insomma al so fiœu come s'el fuss stàa so, de lee, anca quell. Ven che la guerra la finiss. El fiœu de la Reginna, el ven a casa; e la soa mamma, la ghe dis:—«T'hê sentii che disgrazia, eh, ch'è success? che l'è morta la toa sposa, el to fiœu?»—E lu, el dis:—«Pur tropp gh'ho avùu on gran dispiasè.»—Lee, la ghe dis:—«Te dovaresset tœu[v] la tal!»—che gh'era vunna, che lee, la gh'aveva in piasè ch'el tœuresset. Lu, el ghe dis, ch'el vœur minga saveghen, perchè el ghe voreva tant ben a quella che gh'è morta. Ben, lu, l'andava semper a caccia, per cascià via la malinconia; e on dì el va inscì distant, el passa via de quel molin, el gh'aveva ona gran set. El ghe dis a la mornera de fagh el piasè de favorigh ona tazza d'acqua. Là, el ved sti fiolitt. El ghe dimanda se eren tutt so quij fiolitt; e lee, la mornera:—«No!»—la dis—«quest chì l'è on fiolin che l'ha pescàa on dì me marii che el vegniva giò per el navili in d'ona cassetta.»—La ghe dis:—«L'era piccol che mi l'hoo lattaa, e adess el tegni com'el fuss mè, ghe vœuj ben compagn di me, precis.»—E lu, el dis:—«Oh che bel fiœu! com'el me pias! m'è simpatich tant quel fiœu!»—Lu, el va innanz, el va a continoà la soa caccia. Quand l'è on certo sit, el ved che el can el boja; el boja, e lu, l'era adrèe per tirà, che ghe sia ona quaj legora, ona quaj legora, on quaj cossa de podè ciappà. E invece el can l'andava là a bojà e poeu el coreva indrèe a fà cera al padron; e lu, el dis:—«Prima de tirà, bisogna che vaga là a vedè cosse l'è che gh'è.»—Infin el va là, in dove l'è sta grotta, el ved che gh'è la ona donna; e lee, la ghe guarda e la resta lì incantada. Lu, el cognoss minga che la sia soa mièe, perchè lu, l'era tant persuas che la fuss propri morta; e lee, la ghe dis:—«Ah te me cognosset no? te me cognosset pu? Guarda on poo el can che el m'ha cognossùu.»—E lu el dis:—«Ma dio! dimm chi te set?»—E lee, la ghe dis:—«Sont toa mièe!»—«Come!»—el dis—«te see mia mièe? ma mia mièe l'è morta!»—«Si, se avessen eseguìi i orden che gh'han dàa a quel che m'ha compagnàa chì, saria morta; perchè invece el gh'ha avuu compassion, el m'ha lassàa al mond.»—E lu el dis:—«Dimm chi l'è quel che gh'aveva orden de mazzatt?»—La ghe dis:—«On servitor de la toa mader. Ma te preghi de no stà a dill; perchè lu el m'ha salvàa la mia vita e vœuj salvagh la soa.»—E la ghe dis, che a casa, lee, la voreva minga andà; che la menass in d'on quaj sit; che fin a che viveva soa socera, lee, la saria minga andada a la cort. Lu, allora, el pensa, el ghe dis:—«Te menaroo in d'on sit che hin[vi] povera gent de cœur; e sont persuas, quij là palesen a nessun de quel che succed.»—Le mena là al molin. El ghe dis a sta gent, de fagh sto piasè, se voreven tegnigh lì sta donna, che l'era on poo malada, e de assistela. Lor gh'han dit:—«Nun semm povera gent; ma quel che podem fa, tutt quel che pò stà de nun, nun el farem.»—Lu, el ghe mandava là tutt quel ch'el ghe fava de bisogn; finchè lee, la s'è recuperada on poo de salut. La vedeva sti fiolitt a giugà, la dimandava a la mornera se eren so; e lee, la gh'ha cuntàa l'istessa storia che la gh'aveva cuntàa al so marì; che quell là l'aveven ciappàa denter l'acqua. E la ghe dimanda l'epoca che l'han ciappàa sto fiœu dent in l'acqua. E allor, lee, ghe ven in ment che non pò vess che el so fiœu; perchè la mader de so marìi, la gh'aveva scritt che l'era mort anca el fiœu. Allora so marìi el va là; e lee, la ghe dis:—«T'hê minga trovàa domà la mièe, ma anca el to fiœu. Quest chì, l'è el to fiœu.»—E la Reginna a cà la saveva nient, che l'avess trovàa la soa sposa. Domà che lu pœu, con quel servitor, che l'è stàa el deliberator de soa mièe:—«Dimm tutt quel che mia mamma la t'ha ditt de fa contra a mia mièe. Abbia minga parura che mi.... La mia mamma la savarà nient de quel che te me diset; e te, de nascost te andarà là a vedè el me fiœu, a trovà la mia sposa; e quand la mia mamma la sarà morta, allora la mia sposa la vegnirà in casa e ti te tegneroo come on amis de casa e pu come on servitor.»—S'ciao, quand la mader la fu stada morta, alor el Re, el ven in casa con la soa mièe e el so fiœu, cont el mornèe e la mornera e cont el servitor, pacificamente.
[i] Del to bon cœur, che te gh'het, forma pleonastica, impossibile a rendersi in italiano, dove sarebbe mostruosa. Similmente più giù troveremo: come s'el fuss sta so, de lee; e continuamente si odono a Milano, el me, de mi; el so, de lu; e simili locuzioni.
[ii] Còfen, è spiegato del Cherubini:—«Specie particolare di cassa da morti, fatta come a culla;»—e risponde precisamente al coffin